miércoles, 31 de diciembre de 2008

DIES ESPECIALS

Curiós com ens entestem en fer que un dia concret sigui un dia especial. Ho ha de ser, és cap d'any! Ho ha de ser, és el dia de la comunió! Ho ha de ser, és el meu aniversari! I suposo que és natural, que vulguem que siguin especials, i recordar-los durant anys i panys, però mirat fredament, la situació és ridícula. És com agafar un calendari i un retolador i dibuixar un somriure en els dies en què vull estar content...
És fàcil, doncs, que posem tantes esperances en què surtin bé, en fer-los màgics, que creem unes expectatives tan altes, ... difícilment assolibles. O bé ens esclafa una pressió psicològica d'haver de disfrutar al màxim, fins i tot quan això no és el que més ens ve de gust!


Alhora, hi ha dies en què els plans que fem no són res de l'altre món, rutinaris, potser avorrits, inclús. És en alguns d'aquests quan ens sorprenem de tan especials i fantàstics que resulten, encara que no estiguin assenyalats amb cap estrelleta en el nostre calendari.

I per acabar... existeixen també dies assenyalats en què la millor manera de celebrar-los és fer com un dia qualsevol, com cada dia... dibuixant un somriure als llavis.



QUE TINGUEU BON ANY NOU!

PASSA EL TEMPS...

Com impacta el pas del temps. Però sobretot, el pas del temps reflexat en els altres -en qui no veus cada dia. Veure un home on abans veia un nen petit. Com ha crescut, renoi! Una mirada de desconegut on abans havia trobat confiança i tendresa. Però, al cap d'un moment, en somriure, ja s'intuia la mateixa persona d'abans.
Passa el temps... però l'apreci roman.

viernes, 26 de diciembre de 2008

DESPEDINT EL 2008

I ja queda menys dies per canviar d'any.
Des de la satisfacció d'haver passat un Nadal feliç envoltada de la família, amb la màgia de la neu inclosa, és un bon moment per aturar-se i mirar les petjades que hem deixat en el camí...

I, ara que valoro la sort que tinc de saber-me tan feliç, he trobat aquest mini-vídeo (Txaro, ets la meva ídol!) que reflexa sorprenentment bé els moments en què no he sabut adonar-me que sóc molt afortunada i que he sentit que perdia el Nord...



...i us desitjo molta felicitat i sobretot, el ser-ne conscients!!!

Gràcies.

jueves, 25 de diciembre de 2008

TROBANT EL SENTIT

Les festes de Nadal són les que més em costa d'empapar de sentit. D'acord, dies per dedicar a la família i a la gent a qui estimem, mostrar-ho amb regalets i moltes abraçades, però... com encaixar la fe i el naixement de Jesús en tot plegat?

Avui, a la missa del gall, el pare Sunyol ha parlat dels pastorets (gent aparentment abandonada, els que han de treballar de nit i amb fred cuidant les ovelles, els que no tenen prestigi social, els que estan necessitats...) i els ha comparat en algun moment amb els malalts, que esperen ser guarits, que esperen ser "salvats", que esperen una bona notícia (referent a la salut), que són febles... És més fàcil trobar el sentit a les situacions que coneixem i que són quotidianes.

Així doncs, he trobat el sentit al meu Nadal: m'adono que si no em faig feble, si no em mostro necessitada, si no em reconec limitada i vulnerable (tant com ho era el petit Jesús en l'establia), si no deixo de banda l'orgull o l'autosuficiència, no podré gaudir de la gran sort que em "salvin", que em curin els mals o m'animin, que em mostrin afecte quan ho necessiti, que em corregeixin quan m'equivoqui, sentir-me estimada per Déu fins a l'extrem i tan afortunada que només tingui ganes de donar gràcies!

sábado, 29 de noviembre de 2008

4 CRITS/ARASS: Respiro

Respiro, visc
faig un pacte amb la vida
cada cop que respiro,
visc,
pateixo si no respiro,
respiro i no deixo de patir.

Respiro, desitjo,
m'omplo d'aire
i en cada desig em buido,
visc,
en tu tot jo desitjo
viure abraçat a tu és quan respiro.

Abraço, canto
pentagrama de llàgrimes,
aspiro,
prego i mentre canto,
ploro.

Abraço,
canto,
em prosterno amb els ossos
i amb la carn t'adoro,
visc,
canto amb la carn
i amb el cos celebro,
prego i perquè prego,
respiro.

jueves, 27 de noviembre de 2008

MUNTANYA RUSSA

Alts.

Baixos.

I torna la pujada. Gràcies.

domingo, 16 de noviembre de 2008

Em sento tonta

No és fàcil acceptar-se limitat.

voldria...voldria....voldria...i com m'agradaria.....!

però sóc.... i tinc.... el que sóc i el que tinc.

sábado, 15 de noviembre de 2008

SANT ALBERT

Ahir vam celebrar St. Albert a la facultat de física.

Hores i hores de servir birres i cubates a la barra.
Somriures, bon rotllo, concerts, castellers, fotos, samarretes, xapes, calendaris i...gresca!

I la satisfacció d'haver organitzat una festa de primera...

jueves, 13 de noviembre de 2008

LLUNY

Quan no em trobo a gust amb mi mateixa, em sento allunyada de les persones que m'envolten. Potser la por de decebre, de ser jutjada... I em costa demanar ajuda, no sé "reclamar els meus drets" de ser escoltada...em sap greu fer perdre el temps o molestar als altres.

A vegades sento que m'agradaria perdre'm en l'horitzó... per després reaparèixer, amb ànims renovats, entre la gent que m'estima.

sábado, 25 de octubre de 2008

NO TINC MÒBIL

Perdo temporalment el mòbil i tot un seguit de petites cosetes se'm dificulten enormement...

només notem la dependència al mòbil quan estem forçats a viure sense!


(aviso, per tant, que si no contesto trucades, sms o etc.. és perquè l'espero poder recuperar aquest vespre. No us enfadeu amb mi!)

sábado, 4 de octubre de 2008

MOTIVADA

Curiós, com pot arribar a canviar l'actitud d'una persona. I jo crec que he canviat força.
I en certs moments, inconscientment, potser adopto un nou paper.
El paper de motivada, fent comentaris frikis espontanis, una mica pallassa... amb somriure trapella i mirada apologètica... vaja, com una cría.
Malgrat tinc moments en què em desconcerta, a vegades m'hi sento a gust, amb aquesta part del nou "jo"...

domingo, 28 de septiembre de 2008

Quin és el secret per gaudir?

En una altra entrada, fa un temps, vaig dir que no tenia cap "hobbie" que em motivés fins a l'extrem. Que les meves aficions eren diverses i variades, però lamentava que potser també fossin poc intenses.

Ara, però, he de rectificar.

Moment: un de qualsevol, després de missa de dissabte..

Companyia
: uns quants amics de la parròquia...

Planificació: totalment inesperat! totalment espontani! totalment benvingut!

Activitat: CANTAAAR!!! Aprendre noves cançons, resar cantant... Disfrutar, emocionar-me, la pell de gallina, sentir-me plena!
Com descriure una satisfacció tan gran?

miércoles, 24 de septiembre de 2008

Quan els ulls amenacen de tancar-se,

el record es fa nostàlgic,

la malenconia esdevé tristesa,

la soledat, desconsol.

Enmig de la nit,

aferra't, doncs, a l’esperança,

el petit punt de llum que guia els somnis.

martes, 9 de septiembre de 2008

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.

lunes, 8 de septiembre de 2008

ESTIMAR IMPLICA PATIR

Doncs això. Estimar implica patir. Ja sigui perquè tens por de perdre l'altra persona, que li passi alguna cosa dolenta o bé que s'allunyi de tu. O perquè veus que no li pots evitar el sofriment o bé perquè no et correspon el sentiment que tu desitjaries. A vegades perquè pateixes amb ella quan la veus trista o angoixada, d'altres perquè veus que la seva vida segueix un camí que tu no consideraries el correcte i no saps com fer-li-ho saber o bé no et fa cas. També és probable que t'adonis que has fet mal -potser fins i tot inconscientment- a una persona a qui estimes, o bé no has sabut respondre a les expectatives que s'havien creat de tu i l'has decebut.
Sí, certament, estimar implica patir. Mireu, doncs, si val la pena estimar... mireu com ens arriba a omplir... que fins i tot estem disposats a patir!!!

domingo, 7 de septiembre de 2008

VANESSA MAE

M'he quedat impressionada. Quin domini!!!!

sábado, 6 de septiembre de 2008

NO FEM DE LA GENÈTICA LA NOSTRA EXCUSA!!!

Indignant. Trobo indignant l'excusa de la genètica per exculpar-se de qualsevol mal comportament. Com aquesta nova idea que està apareixent ara al·legant que la infidelitat es trasmet genèticament. I si fos així, què? Què importa? Hauríem de ser més permisius, llavors?

A veure, la majoria dels nostres comportaments i les nostres maneres de fer vénen influenciades per genètica: la violència, la capacitat d'estar moltes hores treballant, la simpatia, la tossuderia, la intel·ligència, l'orgull... poques, si és que n'hi ha alguna, de les nostres qualitats són mèrit nostre, la veritat. I -de manera semblant- els nostres defectes no ens acompanyen perquè els escollim nosaltres, no?! I doncs? A una persona violenta, no li demanem que canvii i es torni pacífica? A una persona que és gandula per naturalesa, no li demanem que s'esforci i treballi? I no animem a una persona tossuda a tornar-se obedient?

Així doncs, sí, evidentment que la genètica afecta, però no hem de deixar que aquesta governi el que som, en cap moment no ha de ser la nostra excusa. Em recorda a una sentència de Harry Potter: "Són les nostres decisions i no tant les nostres capacitats les que defineixen qui som".

viernes, 5 de septiembre de 2008

MANTENINT VIVA LA IL·LUSIÓ

Tot és qüestió de motivar-se, de mantenir viva la il·lusió, d'apostar per una bona causa.

I d'aquesta manera, encara que les comportes del pantà s'haguessin tancat el dia anterior i tornés a baixar poca aigua pel riu Segre, et pots trobar -un cap de setmana aparentment com qualsevol altre- emprovant-te un traje de neoprè, traient-te'l de la calor que fa, i després, amb un rem sota el braç, dins d'una barca i baixant pel riu, tot recordant els vells temps quan el pare i els oncles feien ràfting i algun cop havien hagut de passar per l'hospital abans de tornar a casa... aix! aquells temps!! jeje


Què bé que ens ho vam passar el cap de setmana passat!

DECIDIR... PELS ALTRES

Si practicant de fer allò que ens resulta difícil ens ajuda a créixer i tenint en compte que sempre m'ha costat prendre decisions, he de confessar que sóc molt afortunada: no tan sols m'ha estat donada l'oportunitat de decidir en quin pis viuré el curs que comença, sinó que també he tingut l'honor d'escollir el pis on viuran la meva germana i la Mariona. Es veu que no n'han tingut prou amb la meva companyia i repetiran -per tercer any consecutiu- de companyes de pis. No saben el què es fan...
Vaja, la gran notícia és que TENIM PIS! I us confessaré que em fa molta il·lusió...no sé si ja em veia dormint sota el pont o què, però estic contentíssima d'haver-lo trobat. Encara no m'hi he instal·lat i ja me'l sento meu. I és que... he hagut de decidir unilateralment que ens el quedaríem, sense que les companyes l'haguessin vist abans de firmar el contracte. Amb la Mariona de viatge per França i amb la Sara treballant a Lleida però havent de començar ja a treballar el dia 1 de setembre a Barcelona...les dues dient-me que confiaven plenament en la meva decisió...quin pànic! La pena és que ni jo puc confiar tant en mi mateixa!
I la qüestió és que si fos possible trobar el pis ideal, doncs cap problema. Però no ens enganyem, a Barcelona no existeix el pis perfecte (o almenys no té el preu perfecte) en la zona perfecta. Així que entren en joc cadascuna de les prioritats de cadascuna de les persones que hi han de viure: tot un dilema!
Ara ja m'he tret un pes de sobre, ja l'han vist i no m'han escridassat... i malgrat que el pis és molt petit, és molt lluminós, cuco i acollidor. I el vam anar a netejar l'altre dia... netíssim!
Quines ganes d'entrar-hi a viure!!!

lunes, 25 de agosto de 2008

COMUNICACIÓ I CONVIVÈNCIA- el diamant en brut

Avui, si Déu vol, arribaran els pares a casa després d'haver passat més d'un mes a El Salvador. Tinc tantes ganes d'abraçar-los...!!! i malgrat segurament començaran els petits "roces" de convivència propis de després d'un cert temps en què cadascú va a la seva, la il·lusió de veure'ls ja m'ha fet preparar els compeeds perquè no surtin butllofes.

Sí que ens hem comunicat amb ells via mail i algunes trucades telefòniques, però el que més enyoro de la seva companyia són les converses espontànies, el "parlar per parlar", quan ja has dit les coses que consideres importants o purament informatives i passes a les petites cosetes que contes casualment, gairebé "de passada", però que en realitat tenen més substància, no sé si m'explico... els petits detalls, els pensaments d'un moment...
Les converses espontànies et permeten passar del simple "què has fet" al "com ho has viscut", que implica compartir part del que som...i descobrir el diamant en brut que cadascú porta dins.

VIURE EN SOCIETAT

Doncs no. No és una entrada per queixar-me de la societat, de que ens oprimeix i blablabla, que també. Però que no té coses bones?

Un aspecte que jo considero positiu i que sovint veig que molta gent o no el coneix o passa olímpicament, són les normes socials bàsiques establertes, és a dir, la manera com una persona s'hauria de comportar quan es relaciona amb altres persones. Arribats a aquest punt del "discurs" ja hi haurà qui pensarà que aquestes normes només existeixen per situacions formals, que en confiança no és necessari. I potser hauré d'assentir que hi ha normes que són un pèl forçades, però la veritat és que totes les que em passen pel cap en aquest moment són positives.

O no us heu fixat que hi ha persones tan absortes en sí mateixes que sembla que reaccionen de la mateixa manera tan si estan soles com en grup? Expliquen les seves anècdotes, les seves vides -cosa que ja està bé- però en cap moment no es paren a intentar fer sentir còmodes a qui tenen al voltant... no s'interessen per la seva audiència. I total, per a què?... que no són meres estàtues?

I és que... a vegades penso ... potser no necessitaríem tantes normes socials o tantes lleis si penséssim més en els altres!

domingo, 24 de agosto de 2008

POR A LA MORT

Quan era força petita, suposo que sí que tenia por a la mort. Deu ser que la por s'encomana quan els adults te'n parlen amb un to seriós, greu i gairebé xiuxiuejant. O bé amb les típiques històries de por....
Després, vaig tenir una temporada en què no entenia què s'havia de témer. Recordo que em sentia tan feliç de viure o d'haver viscut, tan agraïda, o bé potser és que tenia tanta fe, que si pensava en la meva mort només lamentava que els sabria greu a la gent qui m'estimava.
I ara tinc temporades de tot, però el cert és que, tal com recordo que m'havia dit alguna vegada la meva padrina, la perspectiva amb què mires el final de la vida canvia amb l'edat. Al cap i a la fi, és el nostre destí inevitable...
Avui m'he acabat de rellegir l'últim llibre de Harry Potter, i és difícil expressar d'adoració que li professo a aquest llibre. Val, potser m'he passat. No adoració.... però m'encanta! I una de les idees que trobo molt encertada és que morir no és el pitjor que li pot passar a una persona, sinó que -per exemple- viure sense estimar és molt més trist.
Trobo genial, alhora que potser és molt utòpic, tenir creences per les quals et sents capaç de lluitar i ... només el fet de pensar que val la pena donar la vida per un ideal (encara que només ho pensem i després la nostra feblesa com a persones ens faci entrebancar o no ens permeti defensar-lo com creiem que es mereixeria), creure que la vida té un sentit ... això sí que és tenir fe, això sí que és VIURE!

viernes, 22 de agosto de 2008

SORPRESA

Em dec estar fent gran...

Obro els ulls quan sento la Sara cantant-me "moltes felicitats" i ve a despertar-me a l'habitació presentant-me una coqueta de vidre per esmorzar mmm... davant la meva sorpresa i la meva ment encara processant...
Com pot ser oblidar el dia del meu sant? D'acord, d'acooord, el 22 d'agost NO és Sta Regina, però a casa nostra passa un fenòmen extrany amb això del Sants; per començar, quan érem petites mai rebíem regals per l'aniversari, sinó un pastís -deliciós, això sí. Però era exclusivament en el dia del nostre Sant que rebíem els regals corresponents. Una tradició com una altra perquè recordéssim el dia....mmm... i per altra banda, mai he celebrat el meu sant quan pertoca, sinó que se'm felicita per Maria Reina. Una altra tradició ben original!

Així que avui ma germana m'ha hagut de recordar que era el dia del meu Sant, no pq no sàpigui que és el 22 d'agost, sinó pq no sabia que avui era 22 d'agost... sí, definitivament, estic perdent facultats...

PS: !!!!QUÈ FORT!!!! Ni jo mateixa sé el dia en què visc!! Avui ha estat el dia 21 d'agost. És demà el dia 22!!!!! Ja veieu, avui ho he celebrat, i encara tinc tot demà per celebrar-ho de nou!

domingo, 17 de agosto de 2008

ENIGMA

Aquesta entrada va dedicada a la fantàstica parella de Party que vaig tenir ahir.
Apa, Oriol, ja estaràs content, eh?

I de regal... aquest enigma que sé que t'alegrarà el dia! jeje

"6 homes necessiten 6 dies per fer 6 forats.
Quant de temps necessita un sol home per fer mig forat?"


viernes, 15 de agosto de 2008

CAMINO DE SANTIAGO

Del 5 al 15 d'agost: Camino de Santiago.


I ara toca sortir de la petita bombolleta creada per l'ocasió. Comencem a notar l'olor corporal que desprenem com a bons peregrins, notem progressivament més i més pressió de la civilització i deixem de cantar com a bojos motivats...
Caminar amb keds enlloc de botes de muntanya: he tingut ocasió -per primer cop- d'experimentar el què són les ampolles als peus i anar auto-mentalitzant-me "no hay dolor, no hay dolor..." a cada passa que em fa veure les estrelles. També m'he estrenat en el dolor de bessons... Aï!!!
Anar xerrant tranquil·lament amb els companys de camino i distreure'm amb les grans converses fins oblidar el mal de peus, descobrint a qui no coneixia, compartint amb tots les vivències d'aquests dies, rient com una boja i fent el pallasso durant les hores mortes, tocant la guitarreta a l'estil més cumbayà, posant per fotos per semblar estar abraçant la catedral i fent vídeos de les situacions més ridícules!
Però per molt que ho expliqui.... no hi ha com viure-ho. Moltes gràcies a tots!!! Ha estat genial!


No puc sinó pensar que Déu m'estima...
la vida és certament un meravellós regal!!!

domingo, 3 de agosto de 2008

Nits de vacances

Quan els ulls es comencen a tancar però encara no vols anar a dormir. Quan et venen ganes de llegir, de mirar pelis, de jugar a mil jocs (fins i tot estil Trivial!!!), de xerrar amb els amics... però el cos et diu "prou" i "descansa". I has d'anar a dormir malgrat tu mateixa, malgrat les ganes de continuar activa. Vas a dormir però amb la il·lusió de poder fer moltes coses l'endemà.
Què fantàstiques, les nits de vacances!

viernes, 1 de agosto de 2008

VISCA LA RUTA DE JOVENÍVOLS

Arribem de ruta esgotats, alguns amb mal de peus, d'altres amb les esquenes fent "crek", hi haurà qui ja estava fart de la dieta hiper-calòrica necessaria per aguantar el ritme i hi haurà qui ja somiava no haver de pixar al mig del camp i poder-se dutxar decentment. Cert. Però tots arribem amb un somriure als llavis i indubtablement, amb ganes de repetir. I doncs...us n'expliquem el secret?
Ens hem superat a nosaltres mateixos; alguns carregant la tenda, d'altres aguantant el mal de peus o de genolls estoicament. Tots hem pujat al Bessiberri...i quina vista! Hem estat capaços de gaudir de la natura, del silenci de la muntanya, de banyar-nos al riu (o posar els peus, com a mínim) i de fraternitzar amb els mosquits. Hem rigut de valent amb les nombroses parides, anècdotes o per cap raó en concret, només perquè el riure es contagia... Hem fet pinya. Ens hem ajudat entre nosaltres. Hem donat i hem rebut. En definitiva, ens ho hem passat pipa.
I doncs, què més es pot demanar?
Ara -ja lliures de la "ronya contexturitzada" que ens feia semblar més morenos i havent sabut apreciar de nou les comoditats de la civilització- encara ens quedem amb molts bons records, amb moltes fotos xulíssimes per immortalitzar els millors moments i amb la satisfacció que tot ha sortit rodó!
Visca els Jovenívols!

RUTA 08

No tinc paraules.

7 dies intensos disfrutats al màxim i no tinc paraules...
només...
GRÀCIES!!!

**Quan se'm passi el síndrome malencònic-entusiàstic post-ruta potser podré ser més el·loqüent**

domingo, 20 de julio de 2008

A vegades

A vegades m'agradaria poder dir que estic trista
sense que ningú provés de consolar-me.
A vegades m'agradaria poder dir que em sento sola
sense que ningú vingués a fer-me companyia.

I a vegades voldria sentir-me trista i sola
però algú em sorprèn amb una paraula amable,
un gest carinyós o un senzill detall sincer.
De manera que tan sols puc esboçar un somriure,
alçar els ulls rient de mi mateixa
i pensar "De què coi m'he de queixar..?"

jueves, 17 de julio de 2008

P.D: Te quiero

Aquesta tarda he anat a veure la peli "PostData: Te quiero" al cine i val a dir que les meves expectatives no estaven pels núvols. Potser aquest fet també influeix en el fet que m'hagi agradat molt la peli- clar que si esperem poc, és difícil decebre'ns. M'ha agradat i us la recomano. No us desvelaré la trama, ja que es pot contar ben ràpid però potser no es captaria l'essència. Moments molt tendres (però sense deixar de tocar de peus a terra) per emocionar-me i plorar, altres moments d'esclafir a riure i altres de reflexió.

Diria que el sentiment global que m'ha despertat la peli és que la vida no és perfecta (no tot surt com havíem planejat o com desitjaríem), però que pot ser molt bonica. Que les persones ens equivoquem o no sempre reaccionem de la millor manera, però que tenim la gran sort que -imperfectes com som- encara podem estimar-nos.
I ha reforçat la meva opinió que es pot considerar que les persones estem soles al món (o en tot cas, ens hi podem sentir), però per combatre-ho només cal que extenguem una mà...i arriscar-nos a que algú ens l'agafi.

martes, 15 de julio de 2008

CLASSES PARTICULARS

Aquest mes estic donant classes particulars d'anglès i francès durant els matins. I trobo que és tan fantàstic, això de les classes particulars: poder anar al ritme que li convé a cada estudiant, poder veure on són les mancances que té de la matèria, poder veure on dubta, què necessita reforçar, explicar-ho de tantes maneres o tantes vegades com faci falta fins que s'entèn, que et tinguin confiança com per fer-te preguntes, de manera que tots els dubtes quedin aclarits... veure que realment l'estudiant avança, progressa, li van quedant els conceptes clars, que té ganes d'aprendre més i més i fins i tot, que es diverteix o que ha aconseguit apreciar l'idioma o si més no, sentir-s'hi còmode. Idear noves maneres per fer-li matxacar vocabulari, gramàtica, ortografia... no és pas una tasca avorrida, es pot ser tan creatiu com es vulgui!
S'està despertant la meva vocació per la docència?

lunes, 14 de julio de 2008

3 ESGLAONS d'Arass

Quan era petita, els meus pares em van ensenyar a resar abans d'anar a dormir.
Feia un temps que no me'n recordava. Fins que ahir vaig sentir que ho necessitava.

Tres esglaons- Arass

Si tu has optat per compartir-ho tot, pq m'hi nego jo?

Quines són les cadenes que em sepulten dins d'una tomba de plata i or?
Hi ha tantes coses que em tenen aferrat, hi ha tantes aficions que no em deixen caminar
hi ha tantes coses a posseïr que l'enveja no em deixa dormir...

Si tu has optat per ser insultat, pq m'hi nego jo?
Qui em posa a la defensiva, qui em fa tornar els cops*?
Hi ha tantes coses que m'inflen l'orgull, hi ha tantes màscares, tant d'ocult,
hi ha tantes cuirasses al món que ens impedeixen saber qui som...

Si tu has optat pel darrer lloc, pq m'hi nego jo?
Quin és l'esperit que em fa elevar tan lluny del teu costat?
Hi ha tantes coses que em tenen enganyat, hi ha tantes fantasies per comprar,
hi ha tantes foteses inútils que em volen apartar del teu costat...

Si tu ets pobre, menyspreat i humiliat, pq m'hi nego jo?
Quin és l'instint de conservació que paralitza el meu cor?
Dóna'm un cor pobre per estimar-te, dóna'm menyspreus per apropar-me, dóna'm unes mans humils, senzilles per poder ajudar-te!!!

Jesús, vull optar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera,
Jesús, vull saltar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera...


Escolteu un petit tast d'altres cançons d'Arass: cliqueu aqui.

*Retocat*

miércoles, 2 de julio de 2008

Un adéu i un a reveure!

Per fi ja he acabat els exàmens. Com sempre després d'una època d'estrés intensa, desorientació i pèrdua del nord. Ja no tinc un objectiu clar. No hauria d'estar estudiant?-diu la petita veueta. NOOO!!!! PER FIII!!!!! Molts petits objectius que havia deixat aparcats comencen a imposar-se. Cansada i incapaç de sortir de festa com hauria volgut, torno al pis. Torno al pis de Rocafort gairebé per últim cop, i per empaquetar la resta de coses que em queden desperdigades per tot arreu. Si que se n'acumulen, d'andròmines! M'entra la malenconia, malgrat ja havíem parlat de deixar el pis, potser encara no me n'havia fet la idea... m'ha enganxat per sorpresa el fet d'haver de desallotjar...records de moments compartits en aquest pis, en aquesta època de la meva vida en el pis... un adéu.

viernes, 13 de junio de 2008

CONTRADICCIÓ

Potser intentar evitar viure sense contradiccions és, al capdavall, somni dels il·lusos.
No existeix blanc sense negre i sovint van de la mà.


...la coherència és una utopia...

martes, 10 de junio de 2008

PRE-EXAMENS

Així anem... encara no he fet ni un sol examen i ja estic esgotada. Cervell exprimit, ja no sóc capaç ni tan sols de mantenir una conversa decent, i encara menys de redactar un text amb una certa lògica.

Demà provarem els nostres coneixements de mecànica quàntica... i a seguir estudiant. I és que, com diu el meu pare, la carrera és una cursa de fons.

Sort i ànims als qui s'examinen i en cas de nervis o angoixa, recordeu:
"Qui fa el que pot no estar obligat a més!"

jueves, 5 de junio de 2008

ASSABORINT LA PLUJA

Després d'estudiar intensament a l'hemeroteca tot el dia, creia meréixer un bon sopar de restaurant. Clar que no esperava que de dins del plat em sorgís companyia: un cuc treient el nas enmig de l'amanida!!!
Tornant a casa amb la calma, sense paraigua, m'he deixat empapar per les gotes que queien. I és que... per què intentar restar seca, per què no deixar-me impregnar d'allò que m'envolta? I deixar-me sorprendre de la sensació relaxant d'anar singing in the rain....

jueves, 29 de mayo de 2008






Foto que vaig fer aquest estiu a Noruega.

A vegades els petits detalls són els més bonics. Us heu fixat amb les gotes d'aigua enganxades a la teranyina? Sembla un collar de perles!

DUES CANÇONS ESPECIALS

Últim dia de curs a U.L. i les hem cantades.

Hi ha cançons que m'ajuden a pregar, a sentir-me viva, a recordar-me allò que m'importa.... simplement, em toquen.


L'he sentida i cantada moltes vegades, però encara m'emociona cada vegada que la torno a sentir o a cantar. Hi ha cançons que simplement tenen i transmeten FORÇA.

FENT CAMI

Fent camí per la vida

em tocarà menjar la pols,

ficar-me al mig del fang

com ho han fet molts,

compartir el poc aliment

que porto al meu sarró,

tant si m'omple la joia

com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,

vindran dies d'il.lusió,

com la terra és incerta

així sóc jo,

dubtaré del compromís

i a voltes diré no,

o em mancarà quan calgui,

decisió.

_Però lluny a l'horitzó

ja lliure de l'engany

veuré milers com jo

que van vencent la por.

Alleugiré el pas

duent amb mí el sarró

i avivaré amb el cant

el pas dels meus companys.

Endavant!

_Amb la llum resplandent

la força del vent

m'empeny endavant.

Són els homes que van vencent

la por.

Es la joia i l'esperit

la força i el crit

que em guia endavant.

Tan lleuger

com el pas dels meus companys.


Sempre li he trobat un toc malencònic, però des que van morir els meus padrins i la vam cantar al seus enterraments, li associo un sentiment, una sensibilitat especial. Se'm posa la pell de gallina en sentir-la i no la deixaria mai de cantar.

LES BENAURANCES

Serem feliços en la pobresa
si amb les mans buides veiem l'amor de Deú.
Si a l'esperança obrim el cor.
Deixem-ho tot i guanyarem el cel.
Serem feliços en la humilitat.
Si ens fem petits iamb el cor senzill.
Serà la nostra heretat la Terra, la Terra.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços en compartir
donant de franc quelcom del nostre temps
a qui se sent sol i oblidat.
Podrem gaudir la vida al regne etern.
Serem feliços si som transparents,
si se'ns llegeix als ulls sinceritat.
Podrem sentir dins del cor
el Déu vivent, el Déu vivent.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços cercant la Pau
trencant cadenes, vivint en llibertat.
Si desterrem rancúnies i odi,
esdevindrem fills del Pare Estimat.
Serem feliços si som perseguits
quan perdonem aquell qui ens ha ofès.
El nostre anhel no serà
mai destruït, mai destruït.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

viernes, 23 de mayo de 2008

MOTIVACIÓ i PASSIÓ

Vaig començar l'aventura de la carrera de física sense una gran passió. Potser per "descarte". La veritat és que al batxillerat m'agradaven totes les assignatures, i potser fins i tot em sabia greu haver de limitar els meus estudis posteriors a només una àrea, deixant de banda coses molt interessants que també hauria pogut aprendre.
Però bé, el cas és que tant la física com les matemàtiques eren maques. Les entenia i m'agradaven. Els professors d'aquestes assignatures les plantejaven com un repte, sense donar-nos-ho tot mastegat, i malgrat no era un sistema que complagués a tothom, a mi em motivava.
Em divertia amb les matemàtiques abstractes però trobava que la física explicava més el món en què vivim i li donava sentit a tot plegat. Així doncs, vaig tirar per física.
Ja veieu, quina història més poc romàntica. Ni una curiositat desmesurada per l'astronomia, ni per la meteorologia, ni per la quàntica, ni per la relativitat,... sinó més bé un interès calmat o una satisfacció a l'aconseguir entendre algun fenòmen que segurament mai no m'havia ni plantejat.
Però el més trist del cas és que, com en el cas dels estudis, tota la resta. Ni tan sols un hobbie appassionant, sinó molts de menys intensos entre els quals m'agrada anar variant. A vegades, trobaria a faltar alguna passió, algun hobbie que no m'arribés a cansar mai, algun tema de la física que em motivés fins a l'extrem. Però hi ha coses que no s'escullen.
Tornant al tema de la carrera, segurament mai aconseguiré ser una gran científica. Potser tampoc no és el meu objectiu. És cert, sempre em qüestiono mil perquès, però tenen poc a veure amb física. Amb l'interès, es neix o creix?

domingo, 18 de mayo de 2008

COM APROFITAR UN DIA D'ESTUDI

Arriben trencant el clima força silenciós que regna a la sala. S'asseuen davant. Ella treu els apunts i els distribueix desordenadament per damunt la taula. Ell treu un carpesà totxo, però ni tan sols un bolígraf ni un llapis ni un subratllador. Tampoc no treu l'actitud d'estudi. Potser se l'ha oblidada a casa. Es queda mig recolzat amb un braç i inclinat cap a ella. Parlen, un pèl massa fort. No saben xiuxiuejar. Típic. Ell li pregunta dubtes, però... dissimula el seu interès per la resposta. Ignoren la resta de persones intentant concentrar-se al seu voltant. Estan al seu núvol. Ella s'enrojola quan no sap respondre a les preguntes que ell li formula sobre la matèria. Ell passa els fulls del seu carpesà, de blocs en blocs, sense mantenir-se més de 2 minuts a cada pàgina i amb l'atenció ben lluny de les fórmules, girant-se per fer-li comentari rere comentari i observar com riu. Ella deixa caure els seus cabells per davant de la cara i se'ls recull sovint.

Aconsegueixo concentrar-me i perdo de vista i d'audició al parell. Potser perquè em poso taps. I m'endinso novament al meravellós món de la física estadística.

Quan torno a ser conscient dels del davant és perquè ell està donant copets a la taula. Aixeco la vista i veig que, realment, sembla que no han avançat massa en el coneixement de la matèria que intenten estudiar...però qui diu que no havien avançat en altres temes?... torno a dirigir la meva atenció als apunts, tot just per sentir la veu del noi proposar, així tan casualment, que anéssin a sopar fora...

Aix...algú encara no entèn per què està plena la lligoteca?..ups, perdó, la biblioteca!

jueves, 15 de mayo de 2008

POR DENTRO...POR FUERA...

No m'agrada anar a comprar roba. O més ben dit, mai tinc ganes d'anar-hi, malgrat que un cop hi sóc, provant-me de tot... doncs depèn del dia fins i tot em diverteixo!

...i llavors...com que mai trobo el moment d'anar de botigues...m'anava molt bé tenir l'armari de ma germana ple al mateix pis de Barcelona... qui em coneix ja sap que gairebé totes les contades vegades que algú em diu: "oh, quina samarreta més mona que portes!" o bé "oh, que fashion que vas avui!", admeto que la peça de roba digna d'admiració no és meva sinó robada de la germana... però ara que la Sara treballa a Lleida, se m'ha acabat el txollo!

Però no és del fet que sóc un desastre amb la roba del que volia parlar. El cas és que hi ha dies en què necessito vestir especialment cutre, no sentir-me gens arreglada, una samarretota i qualssevol pantalons, posar el mínim esforç en el meu aspecte físic. Em preguntareu el perquè i segurament no sabré explicar-ho massa o donar cap raó convincent, us semblarà una xorrada si us dic que és per sentir-me equilibrada. Per ajudar-me a donar importància a aquells aspectes que crec que en tenen, per ser jo mateixa, per sentir-me autèntica, per poder trobar-me a mi mateixa, per poder saber qui sóc i qui em valora pel que jo vull que em valorin, per passar desapercebuda els dies en què m'agradaria ser invisible o per poder estar més còmoda.

Curiós. El cert és que amb la nostra aparença expressem més del que sembla de la nostra personalitat o estat d'ànim.

martes, 13 de mayo de 2008

VIDA EN COLOR....o en blanc i negre.

Hi ha qui diu que els colors ens transmeten sensacions.
A mi m'agrada el color verd.
Sovint és considerat el color de l'esperança.

Però si vas atabalada per la ciutat i el teu estat d'ànim no et permet aixecar la vista de terra... el gris del ciment pot semblar que domini la teva vida.
Si vols arribar ràpid als llocs i agafes el metro, et pot semblar que l'única llum que il·lumini la teva existència ha de provenir d'una font artificial: bombetes, fluorescents,... que n'és fàcil d'oblidar, en alguns moments, que existeix el sol!

miércoles, 23 de abril de 2008

FELIÇ DIA DE ST JORDI

De totes les coses maques
que el temps o el vent s'enduu,
aquesta n'és una per recordar-te
que hi ha algú que pensa en tu.

St.Jordi 08


A Lleida, vora de l'Esclat, compreu una rosa i ajudeu a pagar els estudis a un nen del Salvador o bé ajudeu a financiar les colònies d'estiu a qui no s'ho pot permetre.

domingo, 13 de abril de 2008

Festival de primavera

Nervis.
Emoció.
Expectació.
Il·lusió.
Només per la preparació ja ha valgut la pena.
Però és que, a més a més, sortirà genial.
Gràcies a tots.
FESTIVAL DE PRIMAVERA!
....la sang altera....

sábado, 12 de abril de 2008

Riures i somriures

Acabo d'arribar a casa, després de Jovenívols, ben contenta. Avui hem estat rient a més no poder les dues hores d'activitat. Fantàstic. Tots ens ho hem passat pipa. Què divertit és disfrutar i veure que els altres disfruten!!!

Reciclo text del meu antic bloc, que l'he rellegit i m'ha fet molta gràcia.

14/10/2006

Unes paraules... una mirada i un somriure

No sé com començar aquest escrit. Una pàgina en blanc per omplir amb pensaments, idees interessants. Res no em sembla estar a l'altura, però, de ser plasmat en paraules. M'encanten les paraules. Admiro els escrits ben fets. Tot i això, a vegades les paraules són tan inefectives per expressar el que realment sentim o pensem... que encara és més gratificant quan s'aconsegueix apropar-se al que volíem transmetre des d'un bon principi. Escriure també ordena els pensaments, fa prendre consciència del que s'escriu. Potser perquè ens ho pensem dues vegades i llavors està ple d'intencionalitat. O potser perquè ens surt espontani i el text pren un caire més realista i subjectiu. Sigui pel que sigui, visca les paraules, que poden arribar a tenir tanta força, i que fins poden prendre vida pròpia. Nosaltres només les prenem prestades i gran servei que ens fan. Malgrat això sembla un homenatge a la paraula, per mi particularment no hi ha res com una mirada i un somriure, que poden contradir en qualsevol moment qualsevol paraula. Això sí que costa de falsificar, i no ho podem prendre prestat de ningú altre, és totalment nostre. Personal. Intransferible. El·loqüent. Generositat, dubte, inseguretat, avorriment, eufòria... És una expressió autèntica com cap altra. Una mirada que parla per si sola, un somriure que pot deixar indefens qualsevol contrincant. Si voleu ho explico amb paraules, si voleu us descric el gran poder d'una mirada i d'un somriure, i escriuria frases i frases, metàfores, comparacions, molts adjectius i alguns verbs... però resultaria en va. No provocaria en vosaltres l'escalfor que pot transmetre la lluentor als ulls d'algú que et mira i et diu clarament, sense ni obrir la boca, que t'estima.

jueves, 3 de abril de 2008

aix!

Últimament sento com una necessitat vital de ser INVISIBLE.

jueves, 27 de marzo de 2008

El Nou Testament és la més gran història d'amor que existeix.

martes, 25 de marzo de 2008

RESET

Disculpeu, el bloc està en reformes.

martes, 18 de marzo de 2008

UNINT ELS TROSSETS DE VIDA

DIFERENTS AMBIENTS BARREJANT-SE...FANTÀSTIC!!!

lunes, 17 de marzo de 2008

TRENQUEM MITES

És fàcil posar etiquetes a allò que coneixem només parcialment (i de fet, això engloba tot el nostre coneixement, perquè mai podem sortir de la nostra subjectivitat...), limitant-ho a la nostra visió poc informada, plena de prejudicis o faltada de perspectiva.
Pel que fa a la fe, una persona que trenca mites és el padre Jony, i escric aquesta entrada amb la sola intenció que llegiu la seva entrevista.
Els qui no el conegueu, aquí teniu un petit tast de la seva predicació:



I ara ja esteu en situació per llegir l'Entrevista a Padre Jony

domingo, 16 de marzo de 2008

FRASES INACABADES

AL MATÍ SÓC…una vertadera marmota!

QUAN ESTIC TRISTA…començo a reflexionar sobre la meva vida i em ve de gust escriure per desfogar-me.

BUSCO…la pau interior, la tranquilitat de consciència per ser feliç.

D’UN NEN EM QUEDO AMB…la seva espontaneïtat, innocència i dolçor.

LA VIDA ÉS…un pou de sorpreses.

TINC…moltes il·lusions i somnis que no es compliran però que em fan tenir ganes de viure.

PER LA NIT…és quan puc estudiar més concentrada.

QUAN ESTIC CONTENT/A…m’agradaria abraçar tothom per transmetre la felicitat als altres.

BALLO…deixant-me portar per la música i cantant la cançó si la sé.

SI M’ESTIMES…tinc por de decebre’t.

DÉU…és en les petites coses i en les qualitats que podem trobar en cadascú.

viernes, 14 de marzo de 2008

SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Cantares...
Antonio Machado

.
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
..
Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
.
Nunca perseguí la gloria.
.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
.
Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten
de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país
vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Cuando el jilguero no puede
cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso.

A la coral de física hem començat a cantar aquesta cançó, que va ser versionada pel Serrat. Fantàstica, us la recomano.

lunes, 10 de marzo de 2008

EN BUSCA DEL SILENCI

Últimament, em costa concentrar-me en el silenci, em costa buidar la ment i simplement reflexionar. Dins meu, tinc un caos de pensaments, records, idees, vivències... i segurament és això el que em fa tenir aquest sentiment opressor de no poder trobar-me a mi mateixa. No poder saber què vull. Què sento. On vull arribar. Què creure. De fet, tinc una mica de crisi de fe. I això m'entristeix.

ACTUALITZAR O NO ACTUALITZAR...AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ!

A vegades no sé què escriure. O allò que escriuria no m'afecta només a mi, sinó que hi ha altres persones implicades. I ho descarto. O voldria escriure alguna cosa en concret, però sé que podria ofendre a algú, que sempre hi hauria qui se sentiria identificat o identificada i podria malinterpretar les meves paraules. I segur que també hi hauria qui les interpretaria massa correctament i sabria exactament què passa pel meu cap. I això també fa respecte...
Hi ha moments en què penso que estic éssent massa transparent, en aquest blog. Parlar tan obertament de pensaments, sentiments o idees és "despullar-se" bastant davant dels lectors, deixar entreveure més del que potser es pretèn.
Així que em replantejo el bloc en general.

EM FA SOMRIURE

Cansada, tornant de la facultat a les 9 de la nit, després d'unes pràctiques horribles, havent de passar per l'Opencor a fer una darrera compra d'extrema necessitat....
I vet aquí que, creuant un carrer, mirant a terra em trobo un mòbil a ple pas zebra. L'agafo. Truco a un dels números de telèfons que hi havien guardats i descobreixo la identitat de la propietària del mòbil. Però qui tenia a l'altra banda del telèfon no és capaç de donar-me el número del telèfon fix de la noia en qüestió. Regiro més els contactes de la tal persona i trobo un número sota el títol de "casa". Parlo amb la seva mare, que em diu que la seva filla viu just allà on estic en aquell moment i que la telefonarà per dir-li que baixi a trobar-me. Jo li dic que no cal, que ja la telefonaré jo, al número que hi posa "casa.bcn". Marco. Però em comunica, aix...les mares...ja estava avisant a la seva filla... A mig parlar amb la seva companya de pis, veig a la despistada propietària venint a retrobar-se amb el mòbil.
I somric. Una anècdota per acabar el dia.

martes, 26 de febrero de 2008

DECISIONS

Estic en una època de decisió. No pas perquè en aquest punt de la meva vida hagi de ser clau, ni tampoc un moment de canvi, sinó perquè les grans decisions de la vida no són precipitades, puntuals i decisives, sinó que l'opció de vida que prenem, que escollim, es modela ben a poc a poc, es va perfilant i definint, però sobretot, s'ha d'anar renovant cada dia. Per tant, suposo que època de decisió ha de ser tota la vida...
Ara, però, sembla que em plantejo les meves opcions de nou. Com començar de zero.

Dubto. A estones m'angoixo. I tinc por d'equivocar-me. Sóc estricta, però no amb els altres, sinó amb mi mateixa. No em permeto errors, em costa perdonar-me a mi mateixa... i aquest és l'error més gran que acabo cometent.

viernes, 22 de febrero de 2008

INNOCÈNCIA

Em sento nena petita. Sóc una innocent.

Últimament ja van massa bromes que m'he cregut. Com pot ser que em tragui qualsevol cosa? Per què confio en el que diu la gent? Són coses sense més transcendència però jo caic de quatre potes. Com és que el meu petit cervellet no contempla que no tot el que em diuen és veritat? Que hi ha una cosa que es diu humor...?

Un creuria que després de tantes vegades sentir-me ridícula en aquestes situacions, n'hauria d'haver après, i fins potser m'hauria tornat desconfiada i un pèl incrèdula. Ja veieu... els humans som capaços d'ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra!

viernes, 15 de febrero de 2008

CIÈNCIA I RELIGIÓ

Avui hem començat la classe de física estadística amb la pregunta: què és la temperatura?... i com no, ha estat d'aquelles vegades en què no saps què respondre, que t'adones que l'únic que saps és que no saps res. La discussió sobre què era la temperatura i quan té sentit definir-la ha anat derivant en un anàlisi de la diferència entre ciència i religió.

I és que la física, com la resta de ciències que intenten explicar el món, pressuposa que existeixen unes lleis que regeixen el món, que poden explicar els fenòmens que observem... les ciències admeten que el nostre coneixement és limitat, que les lleis s'aniran millorant, però igualment, s'ha de creure que existeixen aquestes explicacions lògiques i racionals i que poden ser conegudes o deduïdes... sinó no tindria sentit esperar que al repetir un experiment donés sempre el mateix, no podríem dir que quan llancem una pedra, aquesta caurà... no tindria sentit intentar conèixer com funciona el món, perquè no hi hauria cap llei racional que l'expliqués!

Com tota ciència, en la física hi ha algun pressupòsit bàsic que hem de donar per vàlid... com en la religió, també s'ha de fer acte de fe. Què hi ha doncs, d'extrany, que hi hagi científics creients?

jueves, 14 de febrero de 2008

PRIORITATS II

Crisi de prioritats. Dubtes. Buscant el SENTIT de tot plegat. Inseguretat.


martes, 12 de febrero de 2008

MALTA


Oh, Happy Day!

Tres dies fantàstics viatjant per Malta celebrant la fi d'examens. Coneixent-nos més entre nosaltres. Descansant, cantant, rient, fent sobretaules de sis hores, visitant llocs desconeguts, fent fotos a tort i a dret...

Gràcies a totes vosaltres.

domingo, 20 de enero de 2008

MALGRAT TOT

En època d'examens, d'estudi intens, és quan em ve més de gust escriure al bloc. Durant el trajecte al metro del pis a la facultat i viceversa, en els descansos, fent-me el menjar...penso mil i un temes que podria tractar al bloc, fins i tot podria dir que tinc coses a explicar! Però just en aquests moments no tinc internet, no tinc ordinador, no tinc temps...així que tot es queda en intencions...

Per no acabar aquesta entrada cutre amb un to pessimista, però, us he de confessar que malgrat que m'estressi el fet de no dominar prou la matèria, malgrat m'adono que és més difícil del que pensava, malgrat estar nerviosa i haver de passar-me el cap de setmana a la biblioteca... malgrat això, sí que he passat algunes hores enclaustrada a la biblioteca en què em sentia tan bé... no m'imaginava estar passant-m'ho millor que estudiant coses tan curioses...i aprenent...i millorant... i és que la física és molt interessant, encara que a molts no els ho sembli!

viernes, 4 de enero de 2008

ESFORÇ i SACRIFICI, dins o fora del nostre vocabulari?

Època d'estudi pels exàmens, d'escarrassar-se i veure lluny la recompensa, de pensar que no ens en sortirem...però tard o d'hora veurem la llum!!! No podem enfonsar-nos davant qualsevol petita derrota. Reciclo, doncs, aquest text que vaig penjar al meu fotolog el dia 26/04/07 perquè a vegades em sé la teoria però em costa posar-la en pràctica, perquè a vegades hi ha coses que saps però que no va malament recordar...

Arrel de vàries converses d’ahir, m’he posat a reflexionar sobre alguns valors que no estan “de moda” a la nostra societat. Un d’aquests valors és l’esforç. No entenc per què carai és mal vist o almenys ningú gosa dir “m’hi he esforçat”, “m’ha costat”, ben al contrari, anem presumint de “jo no vaig estudiar gens”, “ha estat la sort”, com si fos una virtud!!!! nooo, siusplau, no fos cas que penséssin que sóc menys del que sóc! Hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i per això necessitem convéncer als altres d’allò que ni tan sols nosaltres creiem? Què té de dolent acceptar-se limitat i humà? Al cap i a la fi, és ben sapigut que tothom té limitacions i defectes, però precisament l’esforç no n’és un. Per què als joves ens costa tant valorar les qualitats com el ser treballador i responsable?
I un altre valor és el sacrifici. Al sacrifici pel sacrifici, no li trobo cap sentit. És absurd. Però és que entre poc i massa! Vivim en una societat en què ho volem TOT, ARA i per a MI. Realment, som uns mimats! Fem el que volem, quan volem, pensant poc en les conseqüències dels nostres actes, sense gaires consideracions per la gent que ens envolta, només intentant satisfer els nostres plaers i desigs instantanis, cuidant de no ser titllats de “reprimits”, vivim el dia a dia, el present, “Carpe Díem” és el nostre lema – i ja està bé, això- però sense cuidar gens el futur... Exigim la felicitat, “és el nostre dret” i no la sabem valorar quan la tenim, no l’agraïm. I com serem feliços si l’únic que sabem fer és queixar-nos o lamentar-nos del que ens falta, del que no tenim i sense parar esment en tot allò que ens és regalat? Aix....donem massa coses per sentades. I això em fa por. Por perquè només ens n’adonarem quan sigui massa tard i perdem allò que ens hauria pogut fer feliços si ho haguessim sabut apreciar. I no tinguem possibilitat de recuperar-ho! I com que som tan febles i mimats, tampoc no suportem el fracàs. No hem après a aixecar-nos després de les caigudes. Si sempre ens ho han donat tot mastegat! Com pretenem aconseguir res que valgui la pena si ens venç la mandra a haver-nos-ho de “currar”, d’haver-nos d’esforçar per aconseguir-ho i per mantenir-ho? Serà que no tenim les conviccions prou clares i per això ja no hi posem ganes, en els nostres propis projectes?

MÀGIA

Durant aquestes festes de Nadal, sobretot els nens petits viuen en un món ple de màgia. Però la màgia no és tan sols per quan no podem trobar explicació racional, ni tampoc un engany per evadir-nos de la realitat i viure en un conte de fades, sinó que també és màgia quan ens deixem meravellar pel que passa al nostre voltant, sigui o no comprensible per a nosaltres.

Per a mi, és màgia com els nadons surten de la panxa de la mare, tan petitets però alhora amb els seus ditets, les seves manetes, els seus nassets, tot perfectament modelats i amb tots els petits òrgans funcionant correctament.
I que aquests fills o filles creixin i puguin arribar a ser molt més grans que la mare.

Màgics són alguns paisatges, algunes postes de sol, alguns sons, algunes olors, alguns records...

Màgia també quan aconsegueixo entendre alguna cosa que en algun altre moment m'havia semblat indesxifrable. S'encèn una bombeta i... la llum!

Sento la màgia quan em sé estimada pels qui m'envolten i en llegir la felicitat als ulls dels qui em rodegen, en tinc prou per sentir-me plena.

Té truc? Qui sap... Viure la màgia, admirar-la i donar gràcies a aquest mag que ha decidit beneïr-nos amb la seva vareta...