Si practicant de fer allò que ens resulta difícil ens ajuda a créixer i tenint en compte que sempre m'ha costat prendre decisions, he de confessar que sóc molt afortunada: no tan sols m'ha estat donada l'oportunitat de decidir en quin pis viuré el curs que comença, sinó que també he tingut l'honor d'escollir el pis on viuran la meva germana i la Mariona. Es veu que no n'han tingut prou amb la meva companyia i repetiran -per tercer any consecutiu- de companyes de pis. No saben el què es fan...
Vaja, la gran notícia és que TENIM PIS! I us confessaré que em fa molta il·lusió...no sé si ja em veia dormint sota el pont o què, però estic contentíssima d'haver-lo trobat. Encara no m'hi he instal·lat i ja me'l sento meu. I és que... he hagut de decidir unilateralment que ens el quedaríem, sense que les companyes l'haguessin vist abans de firmar el contracte. Amb la Mariona de viatge per França i amb la Sara treballant a Lleida però havent de començar ja a treballar el dia 1 de setembre a Barcelona...les dues dient-me que confiaven plenament en la meva decisió...quin pànic! La pena és que ni jo puc confiar tant en mi mateixa!
I la qüestió és que si fos possible trobar el pis ideal, doncs cap problema. Però no ens enganyem, a Barcelona no existeix el pis perfecte (o almenys no té el preu perfecte) en la zona perfecta. Així que entren en joc cadascuna de les prioritats de cadascuna de les persones que hi han de viure: tot un dilema!
Ara ja m'he tret un pes de sobre, ja l'han vist i no m'han escridassat... i malgrat que el pis és molt petit, és molt lluminós, cuco i acollidor. I el vam anar a netejar l'altre dia... netíssim!
Quines ganes d'entrar-hi a viure!!!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario