Doncs això. Estimar implica patir. Ja sigui perquè tens por de perdre l'altra persona, que li passi alguna cosa dolenta o bé que s'allunyi de tu. O perquè veus que no li pots evitar el sofriment o bé perquè no et correspon el sentiment que tu desitjaries. A vegades perquè pateixes amb ella quan la veus trista o angoixada, d'altres perquè veus que la seva vida segueix un camí que tu no consideraries el correcte i no saps com fer-li-ho saber o bé no et fa cas. També és probable que t'adonis que has fet mal -potser fins i tot inconscientment- a una persona a qui estimes, o bé no has sabut respondre a les expectatives que s'havien creat de tu i l'has decebut.
Sí, certament, estimar implica patir. Mireu, doncs, si val la pena estimar... mireu com ens arriba a omplir... que fins i tot estem disposats a patir!!!
Exotisme i èxode de l'espai pastoral educatiu
Hace 3 años
9 comentarios:
Molt bona entrada Regina!! Val la pena estimar... malgrat tot. I tant!... una mica menys de patiment no aniria malament... però, estic amb tu!! val la pena!!
Doncs saps què Regina? Encara que espero que estimar no sempre hagi d'implicar patir (potser, si esperéssim el contrari seríem massoques), és veritat que, com en tants aspectes de la vida humana, i en contra del que de vegades es vol fer creure, patim.
D'una banda ho trobo desesperant (no m'és difícil perdre l'esperança), però de l'altra, m'emociona que una persona pugui estimar-ne una altra tot i aquest patiment del que parles, o fins i tot, de la injustícia que pot patir per estimar.
Crec que allò d'ensenyar l'altra galta quan t'han fet mal en la primera té a veure més amb això que no pas amb el que el senyor Ridao (em sembla) va dir en una sessió de control al Congrés quan tots els polítics catalans estaven molt enfadats perquè Catalunya no té prou finançament.
Per entendre-ho, jo sempre he pensat en l'amor que una mare i un pare tenen pel seu fill. Des de les estratègies per no menjar una i altra vegada amb poc més d'un any fins qualsevol de les coses que nosaltres hem fet sent més grans i que els desesperen, una mare i un pare posen, tan bé com saben, un i altre cop l'altra galta.
Evidentment que hi ha crits, bronca i tot el que vulguis, però continuen estimant. Jo hi penso molts cops... i què difícil que em sembla (... i com m'agradaria saber-ho fer bé si sóc mare... o pare, jejeje!)!
L'altre dia vaig llegir una entrevista a la Revista Relats (al número 15) en la que es conversava amb uns pares sobre aquest tema. (http://www.revistarelats.cat/). Em va semblar emocionant el que van dir. No van dir que la seva situació era ideal, ni que les coses sortien soles, ni res d'això. Van dir més aviat el contrari, però volien continuar.
Regina, gràcies pel que has escrit. Espero que, si pateixes, aviat es dilueixi en el temps.
Anònim, jejeje!
Està clar qui és l'anònim no? Jajaja
Anònim, al primer paràgraf dius que esperes que no sempre estimar impliqui patir. Jo crec que sempre ho comporta, però a més a més, també aporta altres coses. És a dir, stimar implica un seguit de fets, i un d'aquests és el de patir. Ara, la resta dels fets són tan forts que ens compensen el sofriment.
Jo voldria fer una aportació que segurament causarà una mica de disputa. Aquí la teniu:
Imagineu-vos un món on ningú estima. Creieu que l'esperança de vida no se'n resentiria? O que pel contrari, essent els fills, els desvalguts, els necessitats,... abandonats, la població no disminuiria? Jo crec que sí.
En segon lloc. Quantes vegades heu triat estimar? És veritat que estimem tot i el patiment. Però està en les nostres mans escollir si estimem o no? Jo crec que no.
Tenint en compte les meves posicions davant les preguntes plantejades, m'inclino a pensar que l'estimar forma part de la naturalesa humana. Una espècie que no estima és una espècie que en molts casos s'extingirà. L'evolució ens duu a un humà que estima per instint. Com un acte reflex.
Un argument més de reforç. Viure, tal qual, implica patir, però tot i això vivim. A més a més, viure és comporta de la mateixa manera davant les preguntes que he fet.
(una espècia sense l'instint de viure no sobreviu. No escollim viure.)
És bastant clar que el fet de voler viure és un requisit indispensable per a la subsistència d'una espècie. Bé, doncs jo plantejo la posibilitat que estimar també estigui dins del tipus de qualitats de l'ésser humà adquirides amb l'evolució.
P.D. Podrieu dir-me que hi ha persones que no estimen. Jo us contestaré també hi ha persones exepcionals en altres camps: Hi ha persones amb cocients intelesctuals de 216, hi ha hermafrodites, hi ha gent amb deformacions, etc... Són una petita desviació dins d'una tònica general.
Carai, veig que el tema dóna de sí... després de tantes aportacions interessantíssimes i tan ben raonades, encara estic processant i intentant crear-me una opinió clara i coherent respecte del tema jeje.
Pel que fa a l'anonimat, l'altre dia em vaig quedar de pedra quan vaig sentir als detectius Garcia i Garreta raonar les pistes sobre un cert anònim que havia comentat un text al bloc de la Terrassa... però amb aquest text tan llarg m'ho has facilitat, m'has donat moltes pistes, eh!
Gràcies, doncs, Txaro, "anònim" i Garreta pels vostres comentaris!
Estimades amigues i estimats amics,
he pensat que vull dir una sèrie de coses i començaré per intentar ajudar a resoldre l'enigma sobre la identitat de la meva persona.
Regina, estic segura (com a persona) de que els detectius Garcia i Garreta poden ser de molta ajuda. No obstant, no sé si en aquest cas van pel camí correcte. Per explicar-ho només diré que una de les hipòtesi de treball que barallaven era que la persona amgada sota "l'anònim" era ni més ni menys que tu! Jejeje!
Pel que fa al comentari de l'Albert, hi ha certes idees amb les quals no acabo d'estar d'acord.
La primera és la de que "estimar forma part de la naturalesa humana". Jo crec que no és així. Si bé sí que em sembla que és evident que la capacitat d'estimar sí que forma part de la naturalesa humana, estimar jo crec que no. De fet, en el debat de la determinació a partir de la càrrega genètica ja ho vam parlar, no?
Quina classe de llibertat tindríem si estiguéssim determinats a estimar? Jo crec que estimar és la nostra elecció.
I pel que fa a la supervivència de l'espècie, crec que si l'espècie humana no tingués capacitat d'estimar sobreviuria sempre i quan tampoc tingués capacitat de fer el mal, és a dir, si fóssim animals (vaja, que seguiria el mateix camí que les altres altres espècies, un camí mogut per la selecció natural (podria extingir-se o no).
Ara bé, si l'espècie humana no pogués estimar però sí fer el mal... no vull ni pensar què és el que passaria!
Una abraçada!
Anònim.
Sr. Anònim, vostè i jo tenim problemes.
L’argument més fort que dones –i en el que es fonamenten els dos primers paràgrafs de la rèplica- és que l’ésser humà és lliure. A més a més suposes que algú lliure és capaç d’escollir si estimar o no estimar. Res de tot això ho veig evident. Crec que em mereixo una justificació! (Seria de gran gentilesa que definissis llibertat)
El tercer argument que dones ha fet que m’adoni de que, un cop més, estem fent servir definicions diferents del terme estimar (concretament, en el moment que afirmes que els animals no estimen). En qualsevol cas no te’l discuteixo perquè l'argumentació és fruit de l'especulació sobre l’ésser humà com a criatura sense la capacitat d’estimar. Cosa que ni tu ni jo considerem possible. (Així tampoc ens en anem per les rames)
Finalment voldria que em contestessis a la pregunta: Quantes vegades has escollit estimar o no estimar?
Si me la fas a mi, et respondré que cap ni una.
Hola a tothom!
He vist el debat que teniu per aquí i és una passada!
És una mica llarg però l'he llegit tot. Estic basntant d'acord amb el que dieu, sobretot amb el que diu "l'anònim".
He llegit, també, l'última aportació de l'Albert i l'he trobat molt interessant.
No sé en què debia estar pensant "l'anònim" quan va escriure el que va escriure, però per les referències que fa (últim debat sobre la determinació genètica en aquest mateix bloc) i per altres que he trobat jo (entrada sobre la llibertat del 4 de novembre de 2007, també, en aquest mateix bloc), crec que es debia referir a llibertat com a "l'estat en el qual hom té la capacitat d'escollir NO fer quelcom... motivat pel que sigui, és clar", en contra del que es podria pensar de que la llibertat consisteix "en fer el que hom vol" (això més aviat seria egoisme, no?).
Pel que fa a la capacitat d'estimar, jo crec que hauríem de tenir en compte que estimar és el mateix que amar i amar és tenir amor i, segons el diccionari de l'Enciclopèdia catalana, l'amor, que pot ser de molts típus (paterno-filial, eròtic, platònic, etc.), és la inclinació o afecció profunda envers una persona... i estic segur de que això pot escollir-se (atenció, no estic parlant de l'enamorament, molt més determinat per la química del nostre cos). O creieu que no ho han escollit les persones que han donat la seva vida pels altres? Perquè si no ho han escollit, quina mena de valor té el que han fet?
I pel que fa als animals, estimat Albert, si quan la Puça (ai, que era Pua!) t'està amanyagant (o es deixa amanyagar per tu), estic segur de que si li poso un bistec o quelcom que li agradi molt... o l'udol dels seus cadells (aquesta seria la prova irrefutable) a l'altre cantó de l'habitació on estiguéssim, la Pua t'abandonaria i aniria al que el seu instint la hi crida.
Si vols, fem una prova, no li doneu menjar, a veure què fa. Jo no et dono menjar i estic segur de que m'estimes, no? ;-)
I pel que fa a la teva pregunta, no sé què hagués respost l'anònim. En tot cas, t'asseguro que jo he d'escollir en cada moment estimar o no estimar. Si no ho fes quina mena de sentit tindria tot plegat? Quan et va tot bé, perfecte, perquè tens el plaer assegurat i, encara que dura poc, quan un acaba en comença un altre; però si tot t'anés malament, voldries continuar vivint sabent que no pots fer res per escollir estimar o no estimar (i en conseqüència, per ser estimat o no estimat, per part dels altres)? Com que seria determinat, podria tocar-te ni estimar ni ser estimat en tota la vida! Si aquest tren va d'això, jo baixo.
Mai has fet res que no et vingués de gust perquè a algú altre sí que li venia de gust i tu li has volgut dedicar una atenció?
Lluís
Publicar un comentario