el meu núvol

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.