INTERNET I MÒBIL

Curiós, el fenòmen d'internet i del mòbil.
Et permeten estar en contacte amb gent que tens molt lluny, acurten distàncies, trenquen barreres. Amb l'ordinador, pots informar-te de pràcticament tot el que vulguis saber, tan sols un clic amb el ratolí i ja et pots posar al corrent de totes les darreres novetats,... indubtablement, és un avenç tecnològic important. I no cal dir que el mòbil ja és ara una prolongació de les extremitats de més d'un adolescent, jove i adult.
Tot i això, no és absent el risc: a vegades sento que gent que tinc a prop està ben lluny meu precisament per aquest motiu. És fàcil que estant tant pendents del mòbil o del mail, vivim en la nostra petita bombolleta, i és facil tancar-nos-hi...

DUBTES

A vegades, quan més d'una persona et qüestiona la teva manera de fer o les teves idees o les teves metes, quan et pregunten per què et com ets o et senyalen amb el dit com si fossis un rar especímen, quan no entenen la teva opció i res del que tu argumentis no els acabi convencent, al final aquests teus arguments ni tan sols et convencen a tu, et sents sol, et sents incomprès, acabes dubtant dels teus principis i no t'entens ni tu mateix! Cal retrobar-se a un mateix... És llavors quan et planteges: Quin és el sentit de tot plegat?

"Grant me the courage to change the things I can change, the serenity to accept the ones I can't, and the wisdom to know the difference..."

LLIBERTAT

Sota el lema de "jo vull ser lliure" sovint es troben encadenades moltes persones que, al cap i a la fi, són tan esclaves com qualsevol altra. O bé sombra d'altres persones que decideixen per ells. O potser tenen por a la llibertat. I és que...què vol dir ser lliure?

Si em permeteu, algun cop he pensat que per mi la llibertat consisteix en escollir a quines cadenes lligar-te. Perquè fins i tot si vols ser totalment "lliure", independent, sense compromisos, això ja et tanca les portes de tot allò que exigeix un compromís, una responsabilitat, un lligam. I això és ser lliure? No poder prendre decisions que involucrin més que el precís segon que estàs vivint per por a què a l'endemà ja t'hagis cansat de la teva opció? Cada cop que prenem una decisió, si volem ser coherents, estem escollint un camí. Sempre tancant portes i obrint-ne d'altres. Així és la vida. Aquesta és la nostra llibertat. Si per mantenir-nos "lliures" no podem decidir, què esclaus que esdevenim d'aquesta nostra "llibertat"...!
Per mi, llibertat és poder fer allò en què creus, sense deixar-te influenciar escessivament pel típic "què diran els altres", per les crítiques, per les modes. Sembla fàcil però no ho és tant. A part que els altres et permetin actuar sense coaccions ni amenaces (en aquest tema ja no hi entraré), la llibertat de veritat també comporta un cert esforç personal, una valentia. Ser un mateix a vegades resulta més difícil que seguir un determinat patró. És poder escollir el teu camí i ser feliç seguint-lo, tant si el corrent d'aigua que t'envolta et duu al teu destí o has de nedar a contracorrent per arribar-hi.

No negaré, doncs, que la llibertat implica risc. Arriscar-se a fracassar, arriscar-se a escollir un camí que es fa molt costa amunt, arriscar-se a equivocar-se o a tenir gent en contra. O també arriscar-se a trobar unes cadenes que ens lliguin, però que ens les sentim còmodes, que ens hi sentim a gust. Perquè al cap i a la fi, si no t'impliques en cap projecte, sí, seràs lliure, lliure per a no poder fer res més que mantenir la teva llibertat intacta, i per tant, esclau d'aquesta.

Ser fals, ser borde, ser civilitzat

Com tractar a la gent amb qui no ens avenim massa?

Hi ha qui diu el que no pensa. O no actua coherentment amb allò que diu i pensa. Això és ser fals. Voler quedar bé a tota costa, perdre una mica la personalitat per tal d'agradar, però al cap i a la fi, deixant de ser un mateix... Es fa difícil de confiar en una persona que saps que és falsa, no saps cap a quin cantó tirarà, no saps si posarà molt bona cara i t'estarà maleïnt els ossos per dins, no saps si quan t'hagis girat d'esquena es riurà de tot allò que tu confiadament li has explicat.

Hi ha qui no sap parlar educadament amb la gent que no li cau bé. Només accepta allò que li agrada, allò amb què està d'acord, despreciant altres punts de vista, altres maneres de fer, opinions contràries. A vegades ni tan sols fixant-se amb la gent que no són del seu "cercle d'amics". O dins o fora. Comença un radicalisme en què les persones tan sols poden portar dues etiquetes: i qui no és amic, ja passa a ser dels que "no m'importen". Tractant a les persones amb brusquedat, fent servir l'excusa de voler ser sincer; "no s'ha de fer bona cara a qui no se la mereix"... i és que la sinceritat per si sola no és sempre una virtut. Això és ser borde.

I doncs? Per què cal escollir entre ser fals o ser borde? No es pot ser simplement civilitzat, actuant amb correcció però no deixant de defensar allò en què penses? No pots mantenir-te ferm i fidel als teus principis, opinions o gustos sense ofendre a qui tens al costat i no pensa igual...? No trobeu que hi ha una diferència important entre ser fals, ser borde i ser civilitzat?

L'AMISTAT EVOLUCIONA

Ja no ens veiem les quatre juntes tan sovint com solíem quan anàvem al cole... però estic contenta que continuem éssent amigues. La relació canvia al llarg dels anys, igual que cadascuna de nosaltres també anem canviant, creixent, formant-nos, però l'amistat -si és prou forta- es manté.
Us en dono les gràcies!

PEPPE I MARONA, UN VIATGE JUNTS

Avui el Peppe i la Marona comencen un nou viatge junts, el viatge del matrimoni. I la veritat és que el començament ha estat preciós: la cerimònia de la boda ha estat sentida, viscuda i participativa. I molt internacional: mig amb català, mig amb italià, i mig en castella...upps...he contat massa mitjos...

M'ha fet molta il·lusió poder participar activament amb la música, tocant la flauta travessera, i malgrat els nervis, crec que ens ha quedat força bé... n'estic satisfeta i he disfrutat molt.

La millor part, però, com no, és veure l'alegria de tothom, la il·lusió en els ulls dels convidats, les esperances compartides, els somriures del Peppe i la Marona. Se'ls veia feliços. Un dia memorable. I ple de desitjos: que es continuin estimant com ara. Que l'etapa que comencen els faci feliços. I que sàpiguen ser testimonis de l'amor que senten.
I és que, al capdavall, la vida tracta d'això: d'estimar.

Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada.Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve.

Tener amor es saber soportar, ser bondadoso; es no tener envidia, no ser presumido, orgulloso, grosero o egoísta; es no enojarse ni guardar rencor; es no alegrarse de las injusticias, sino de la verdad. Tener amor es sufrirlo todo, creerlo todo, soportarlo todo.

1 Corintis 13, 1-8


I potser mai no arribem a estimar prou. Per això es tracta d'estimar cada dia una mica més, cada dia una mica millor. Enhorabona, Marona i Peppe, i endavant!

ENHORABONA, NURI!!!!

El dilluns em vaig haver de despertar a les 5 i mitja de la matinada. Per anar des de Lleida a Barcelona i arribar prou aviat com per ser-hi a la primera classe. Però era per una bona causa. Vaig quedar-me diumenge al vespre a Lleida per tal de veure l'actuació de dansa oriental de la Nuri.
Ohhhh! Em vaig quedar sense paraules. Com pots ballar tan bé, Nuri??? De debò, veia com lliscava per l'escenari com si tots aquests moviments fossin espontanis i tan fàcils... i guapíssima amb aquell vestit blau i aguantant el sable damunt del cap. Tot un art!
En fi....enhorabona, Nuri!

BALANÇA

Em costa creure que les coses siguin blanques o siguin negres. Normalment les acostumo a veure en tonalitats grises, i precisament això complica força la vida i planteja més dubtes sobre com valorar o jutjar, i per tant, sobre com actuar. Però trobo que li dóna la gràcia a tot plegat.

Suposo que mai m'ha agradat la radicalitat, mai he considerat que només una opinió és vàlida, mai he gosat fer sentències massa dràstiques, qui sap si tot això per manca de seguretat... però el cas és que quan em trobo amb què algú defensa una posició, sento com una necessitat natural d'equilibrar la balança i buscar-li un punt positiu a la posició contrària. Ganes d'empipar? No sé... Potser no vull simplificar massa i acabar trobant "bons" i "dolents" a la pel·lícula.

Suposo que en cert grau, la seguretat em desconcerta. A mi, que sempre deixo un cert marge al dubte... que m'agrada tenir els fonaments clars, però que trobo riquesa en apreciar els matissos. Del dubte neix l'aprenentatge: si una persona creu tenir-ho tot clar, pretèn tenir la veritat absoluta, serà més difícil que es replantegi les idees o situacions i s'enriqueixi de les experiències. M'agrada la frase:

Además de enseñar, enseña a dudar de lo que has enseñado. Ortega y Gasset

SOPAR COHESIONADOR de "PAS DE L'EQUADOR"

Tot un èxit. Així resumiria el sopar que vam fer ahir un bon nombre de companys de classe de 3r de física i que havíem organitzat uns pocs amb la intenció de cohesionar el grup.

La trobada va començar amb una puntualitat mai vista... i amb un poder de convocatòria molt més que satisfactori. Els 27 físics en potència vam dirigir-nos, doncs, al bufet lliure, on cadascú va trobar el lloc que li havíem assignat a la taula, amb uns esplèndids cartellets amb instruccions... (què esplaieros que som!).

No crec que sigui gaire agosarat afirmar que -qui més, qui menys- tots vam passar una estona divertida i més que agradable, i que va valdre molt la pena. La sobretaula i la posterior decisió de continuar la festa tots junts va evidenciar, a més, que s'havia acomplert l'objectiu de fer pinya entre nosaltres.
Personalment, vaig disfrutar com mai organitzant el tema, compartint la il·lusió amb aquells amb qui fèiem els preparatius, xerrant amb tothom, coneixent gent amb qui no havia parlat gaire... i no podria estar més satisfeta del resultat.
Així que només em resta agrair a tothom la bona disposició, les ganes...i la companyia!!! Es repetirà!

**Estic pendent que em passin les fotos que vam fer...

PODER DE LA MENT

Com relacionar-nos amb el que ens envolta?

Com ens deixem afectar pel que ocorre al nostre voltant? Suposo que era en un dels meus afanys per buscar seguretat allà on no toca que em vaig preguntar si tenim control sobre el que ens passa. És fàcil respondre que no i culpar les circumstàncies, tot al·legant que m'he tornat així degut a aquesta mala experiència. I probablement és part de la veritat. Però tant sí com no, volia trobar una manera de no deixar-ho tot a l'atzar, volia trobar una escapatòria per aquells a qui les circumstàncies de la vida no els han estat favorables....i en aquestes que vaig pensar en el poder de la ment.

Què fràgils que som les persones si no tenim cap control sobre la nostra ment! Si sempre que algú ens és antipàtic, ens desperta en nosaltres un sentiment d'odi... Si sempre que algú ens passa per la cara allò que té i que tu no tens, no podem ofegar el sentiment d'enveja i de despreci... I és que llavors és fàcil que ens enverinin: només cal que facin néixer dins nostre un sentiment que, poc a poc, ens va corrompint per dins, ens va fent amargar, ens va fent ser pitjor persones, ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos...

...i és que una seguretat sí que puc trobar: hi ha ben poques coses que no et puguin prendre, que puguis tenir sempre amb tu. Un lladre o un descuit et pot fer perdre les possessions, la mort o la distància et poden allunyar dels éssers estimats, un terratrèmol o un desastre natural pot fer desaparèixer tots els llocs que tu coneixes, un impostor et pot robar la identitat, la mala memòria et pot prendre els records. Compte! Compte, però! Sobretot, no et deixis enverinar per dins. Intenta que no et prenguin el bon humor, els ànims, l'amor que sents, ..... no deixis que ja no et quedi RES!

MOMENTS DE PLUJA I TEMPESTA INTERIOR

En aquests fatídics dies en què em sembla que millor hauria estat no llevar-me,
...en aquestes hores fosques en què només tinc ganes que un coixí eixugui les meves llàgrimes i em dugui a la tranquilitat d'un somni dolç i alegre,
...en aquests moment tristos en què no recordo com somriure,
...en aquests instants en què ja res no té importància i me'n vull anar lluny, ben lluny, fugir de tot...
...és precisament quan, malgrat no trobar consol, decideixo anar fent...anar fent fins que torni a veure el sol, fins que marxi la tempesta i em refresqui la memòria, tot recordant-me...que la vida és maca i que sóc feliç.

EL SILENCI - shhh!

El silenci pot ser música. El silenci pot ser eloqüent. Per què a vegades ens molesta tant, doncs, restar en silenci? Per què trobar un tema de conversa esdevé en alguns moments tant important? Hi ha qui diu que la confiança es pot mesurar segons si pots estar en silenci amb l'altra persona sense sentir-te incòmode. Però això no explica per què amb la mateixa persona alguns silencis poden ser tranquil·litzants i d'altres engoixants...

Recordo que fa un temps era molt més callada. No sentia cap necessitat de parlar si no tenia alguna cosa interessant a dir. Cert, parlava menys. Però potser se m'escoltava més. O es valorava més la meva opinió, un cop expressada. Podríem dir que seguia una mica com el lema: "Qualitat, no quantitat". I em preguntava si no era millor ser considerada una "sosa" que parlar tant que hagis de dir allò que no penses. Sobretot, em fascinava el fet que criticar esdevingués gairebé un passatemps.

Ara li he trobat una mica la gràcia en dir xorrades de tant en tant, trobo que pot ser una manera de fer que les altres persones se sentin a gust, que la gent tímida no se senti cohibida, amenitzar una estona... un manera -encara que no sigui gaire profunda- de relacionar-me amb la gent que m'envolta.

Però tot i això, segueixo creient que hi ha moments en què cal pensar en el què es diu, sobretot si podem ferir algú. Cal pensar que hi ha cops en què és molt millor callar si no es té res interessant per dir.

SIGUEM PONTS

Dimecres passat va començar el curs pels Universitaris Loiola. I la primera pregària de curs em va agradar i em va fer reflexionar, aquí en teniu un fragment...

[...] No hay tarea más hermosa que dedicarse a tender puentes hacia los hombres y hacia las cosas. Sobre todo en un tiempo en el que tanto abundan los constructores de barreras. En un mundo de zanjas, ¿qué mejor que entregarse a la tarea de superarlas?
Pero hacer puentes-y, sobre todo, hacer de puente- es tarea muy dura. Y que no se hace sin mucho sacrificio. Un puente, por de pronto, es alguien que es fiel a dos orillas, pero que no pertenece a ninguna de ellas (...).
Mas si el puente no pertenece por entero a ninguna de las dos orillas, sí tiene que estar firmemente asentado en las dos. No "es" orilla, pero sí se apoya en ella. Ser puente es renunciar a toda libertad personal. Sólo se sirve cuando se ha renunciado.
Y, lógicamente, sale caro ser puente. Este es un oficio por el que se paga mucho más que lo que se cobra. Un puente es fundamentalmente alguien que soporta el peso de todos los que pasan por él. La resistencia, el aguante, la solidez son sus virtudes. En un puente cuenta menos la belleza y la simpatía -aunque es muy bello un puente hermoso-; cuenta, sobre todo, la capacidad de servicio, su utilidad.
Y un puente vive en el desagradecimiento: nadie se queda a vivir encima de los puentes. Los usa para cruzar y se asienta en la otra orilla. Quien espere cariños, ya puede buscar otra profesión. El mediador termina su trabajo cuando ha mediado. Su tarea posterior es el olvido.
Incluso un puente es lo primero que se bombardea en las guerras cuando riñen las dos orillas. De ahí que el mundo esté lleno de puentes destruídos.
A pesar de ello, amigos míos, qué gran oficio el de ser puentes, entre las gentes, entre las cosas, entre las ideas, entre las generaciones (...).
Hay que tender puentes, en primer lugar, hacia nosotros mismos, hacia nuestra propia alma, que está la pobre, tantas veces, incomunicada en nuestro interior. Un puente de respeto y de aceptación de nosotros mismos, un puente que impida ese estar internamente divididos que nos convierte en neuróticos.
Un puente hacia los demás. Yo no olvidaré nunca la mejor lección de oratoria que me dieron siendo yo estudiante. Me la dio un profesor que me dijo: "No hables nunca A la gente; habla CON la gente". Entonces me di cuenta que todo orador que no tiende puentes de ida y de vuelta hacia su público nunca conseguirá ser oído con atención. Si, en cambio, entabla un diálogo entre su voz y ese fluido eléctrico que sale de los oyentes y se transmite por sus ojos havia el orador, entonces conseguirá ese milagro de la comunicación que tan pocas veces se alcanza.
Entonces entendí también que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo. Me gusta la definición que da Leo Buscaglia del amor: "Los que aman son los que olvidan sus propias necesidades". Es cierto: no se ama sin "poner pie" en la otra persona, sin "perder un poco pie" en la propia ribera. Entonces entendí tambien que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo.
Y bendito el oficio de ser puente entre personas de diversas ideas, de diversos criterios, de distintas edades y creencias. [...]

Constructor de Puentes
José Luís Martín Descalzo

A vegades topar amb gent de diferents creences o opinions, et fa trontollar una mica allò en què penses o el que creus. Estils de vida diferents dels que coneixes o dels que comparteixes fan replantejar-t'ho tot, fins i tot pensar si el teu estil de vida val la pena, si és això pel qual vols viure. Però trobo que d'aquest dubte, d'aquesta batalla interior, en surts beneficiat, i un cop has pogut reflexionar, fins i tot les creences o opinions s'enforteixen o acaben de perfilar-se i definir-se.
A més, buscar el que ens uneix enlloc del que ens separa, acceptar les diferents maneres de veure les coses i valorar-ne les virtuds, és un exercici que ens ajuda a madurar, a relacionar-nos amb els altres, a conèixer més les persones que ens envolten, a estimar-les i...en definitiva, a ser més feliços.

Ser ponts. No trobeu que val la pena, almenys intentar-ho??

FOTOS NORUEGA

LA PACIÈNCIA

Ai, carai, la paciència...

A vegades he de respirar fons per no cridar, per no escridassar, per no començar a donar cops de puny...
A vegades aconsegueixo treure'm del cap els sentiments de frustració, de gelosia, d'orgull, d'egoisme....però tan sols els aconsegueixo postposar.
Vaig acumulant aquests sentiments i algun moment o altre acabo explotant, tot en forma de rancúnia acumulada...

I a vegades em pregunto si val la pena callar, mossegar-se la llengua i tenir paciència....sé que sí, que sinó me'n penedeixo, però per què no ho aconsegueixo canalitzar i transformar en un sentiment positiu? Per què tard o d'hora ha d'acabar aflorant la mala llet (si exerceixo la paciència, potser aflora menys sovint, però qui sap si amb més intensitat i faig encara més mal...)?

Per què no sé dir les coses que penso ben dites quan no estic en calent? per què em costa tant enfrontar-me pacíficament amb la gent, dir el que em molesta sense ni ofendre ni sentir-me mala persona?....potser això ja és un altre tema.

PRIORITATS

Quines prioritats tinc? Quines prioritats hauria de tenir?

Hi ha qui diu que a allò que per nosaltres és prioritari li dediquem (o li hauríem de dedicar) més temps. Però jo molts cops trobo que no ho faig així, hi ha coses que considero d'un important relatiu però que requereixen molt de temps, i els el dedico. I d'altres que per a mi tenen una importància absoluta però que amb menys temps ja n'hi ha suficient. O és potser que m'enganyo a mi mateixa creient que una certa cosa és prioritària per a mi? Podria fer una escala de les meves prioritats en funció del temps que dedico a cada cosa?

El dilluns al vespre, al grup de MUEC, vam parlar sobre a quins aspectes de la nostra vida volíem donar prioritat o posar-hi accent. Si tingués clares i interioritzades totes les prioritats de la meva vida em sembla que tot seria més fàcil... I la veritat és que m'és ben difícil poder dir què vull prioritzar. Vaig concloure que el que vull és fer el que faig però ben fet i amb la calma. Però a vegades la teoria no concorda massa amb la pràctica. I potser decideixo que hauria de prioritzar cert aspecte, però a l'hora de la veritat...bufff em fa massa mandra. O bé em costa renunciar al que no tinc temps de fer.

En fi... estic contenta d'haver tornat a començar amb el Grup de Revisió de Vida.

EL PASSAT és BEN PRESENT

Plorar no és dolent.
Les habitacions em recorden a situacions viscudes. Els objectes i el seu ordre em recorden a qualitats que admirava i encara admiro. I desprendre'ns de la casa és un cop dur que em fa recordar la seva absència.
Però el record em fa adonar que he estat afortunada, que me'ls he estimat molt, que ells em van donar de tot i més.... i que, per això mateix i malgrat tot, sóc feliç. Potser per això ploro.
I és que plorar no és pas dolent.

EL PRESENT ÉS INFINIT

Per què no admetre-ho? M'ha impactat.

- El present és infinit - diu el profe d'Electrodinàmica Clàssica-. No hi ha causes ni conseqüències. Sempre podem trobar un sistema de referència en què les dues accions siguin simultànies.

I tots els alumnes ens quedem en silenci, pensant.

A vegades les afirmacions ens cauen massa grans, no entenem ben bé què impliquen i si ens faran trontollar tot allò que havíem cregut fins ara. Però s'obre davant nostre un horitzó de possiblitats que mai havíem contemplat...

PRIMERA SETMANA

Veure els companys i companyes de classe, amics i amigues, posar-se al dia amb els estius de cadascú i les novetats que et vulguin explicar, converses de bar, assignatures diferents i variades per cada persona, professors nous per nosaltres, compaginar horaris, preparar carmanyoles pel dia següent, anar a dinar al bar de Geologia, sentir el despertador i murmurar: Tinc soooon!, nova companya de pis molt simpàtica, prendre una xocolata amb avellana a l'Starbucks després de pràctiques, converses profundes, classes impossibles, estones de biblioteca, matèria i més matèria per estudiar... i il·lusió.

Doncs sí, s'ha acabat el temps de vagarejar. En sec. Però estic il·lusionada. He començat el curs amb ganes. Ganes de treballar. Ganes d'aprendre física. Disfruto quan aconsegueixo desxifrar les explicacions. M'agrada aprendre, malgrat hi hagi moments en què em senti ben tonta. Com costa estar estona i més estona davant d'un problema aparentment irresoluble..., però cada any vaig aprenent més perseverança i tot té la seva recompensa. Moltes vegades dubto si he après gaire, perquè no recordo amb exactitud tot allò que he anat estudiant aquests anys. Tot i això, hi ha moments en que sé que no és així, que he après a raonar, he après conceptes nous i he crescut, tant en coneixement, com pel que fa a la meva persona: tolerància, perseverança i maduresa.

Què feliç que sóc! Que durin les ganes i la il·lusió!

DESCRIPCIÓ D’UN CAVALL....

Heus aquí la descripció d'un cavall que vaig fer per un crèdit variable a 4t d'ESO, de la qual sempre m'he sentit ben orgullosa per la rebuda que va tenir a la meva classe. Que els companys l'aplaudeixin i el professor estricte em plantegi la possibilitat d'esdevenir escriptora no passa pas cada dia...

Però com pot ser que valorem tant l'opinió dels altres, per què sempre cerquem el reconeixement? Cert, pensar en aquesta redacció m'ajuda en moments en què tinc l'autoestima baixa. Però per què no en tinc prou amb la satisfacció personal de saber que intento fer allò que cal fer i allò que és bo?

En fi, us deixo amb la descripció d'un animal que sempre m'ha semblat molt elegant. No trobeu?

A més del meu cavall, també era el meu amic. Era molt alt i ple de vitalitat. Pujava sobre la seva esquena arquejada de color avellana i ell, elegant i orgullós, satisfeia el meu desig de volar. Corria ràpid i lliure, sense gairebé advertir la meva presència, i els pèls llargs i llisos d’un color marró ben fosc de la seva crinera - raspatllada feia una estona, i per tant, neta i lluent - em feien pessigolles a les mans. Les meves cames notaven el moviment dels seus costats arrodonits, com la carn es movia a cada passa. És clar, menjava amb tanta gana que pesava ja 470 Kg. Muntada al llom del cavall, quasi no veia les seves potes, molt llargues i primes, d’un color castany apagat damunt del genoll, sense pèl la resta de la pota fins la ferradura, que es movien amb gran agilitat. La cua, llarga i d’un color marró fosc, onejava arrossegada pel vent. Quan paràvem a reposar una estona, baixava el seu coll estirat i ample i es refrescava amb aigua del riu. Mirant el nostre reflex a l’aigua em veia sobre l’animal més magnífic i solemne que coneixia. Li veia els seus ulls, que eren grans, brillants, qüestionadors. Tenia una taca no massa gran de color mel a la part superior del cap, i una de les seves orelles, rectes cap al cel, també era d’aquest color. Una metxa del serrell de color marró fosc queia sobre l’aigua, formant cercles concèntrics. També veia les dents grosses, no gaire blanques, del meu amic. No era un cavall per a carreres, no pertanyia a cap raça especialment valorada, però per a mí cap altre cavall no hagués tingut el mateix valor que aquest company, a qui podia explicar-ho tot i només em respondria amb un renill.

EL TELÈFON

Per què li tinc tanta fòbia a trucar per telèfon?

"Hola, bon dia. Sóc la Regina, que hi és tal persona?"- amb la cantarella de sempre.

El cas és que, mentre que m'agrada molt que l'altra gent em telefoni, em costa moltíssim agafar el telèfon per marcar el número i poder parlar amb qui tinc ganes de parlar. I no crec pas que només sigui qüestió de mandra, perquè al cap i a la fi, prémer nou números no resulta pas tan cansat. I amb el mòbil, menys, perquè tinc tots els números memoritzats.
I doncs, d'on prové aquesta inexplicable reacció al·lèrgica al telèfon quan no sona? No sé si és una simple excusa que m'he buscat, però crec que la raó té a veure amb el fet que quan telefones, no veus què està fent l'altra persona, no li veus la cara, no veus la reacció que té. Molt bé, d'acord. Però quan em truquen a mi, tampoc no veig què fa l'altra persona. Mmm..i doncs? Quina és la diferència? Penseu.....va.....sí, exacte. Quan sóc jo qui truca, sento que invaeixo la intimitat de l'altra persona, que molesto. No sé si l'altra persona estava dormint, estava menjant, estava a la meitat d'una altra conversa, si té ganes de parlar amb mi... Em costa trucar perquè sento que imposo la meva necessitat o voluntat de parlar amb l'altra persona. És el que té la vida moderna. Has d'estar disponible a tothora.
Conclusió: si vull trucar a algú, no pensar-m'hi gaire i marcar abans que em vinguin paranoies al cap! Els escrúpuls no ajuden a mantenir les amistats!!!

BENVINGUT EL NOU CURS

Em toca acomiadar-me de les vacances. Trobo que les he apofitat prou bé!
Després d'un estiu ben actiu...

Mandra. Potser aquesta és la paraula que més bé em descriu en aquests últims dies de vacances. Totes aquelles coses que em proposo fer, que em fa il·lusió de poder fer durant el curs, perden l’interès ara que tinc l’última oportunitat per realitzar-les. I és que potser m’és necessari perdre una mica el temps, notar un pèl d’avorriment, abans de tornar a la rutina. Així fa el començament de curs a la uni més agradable, l’espero amb més il·lusió...

Aquest divendres ja em toca fer la inscripció a les assignatures d’aquest curs. I com no, mirant-me l’horari d’aquest any, a priori em sembla que tindré poca feina. Em ve de seguida una ambició irrefrenable de matricular-me a totes les assignatures possibles i penso: “Si m’hi esforço, tindré temps per tot”. Ai,...il·lusa de mi!!! Tenir temps... el gran problema de sempre! He de fer esforços per tocar de peus a terra altre cop, controlar la meva ambició de principi de semestre –que és molt traïdora- i ser realista. Quatre assignatures. Malgrat ara em pugui semblar poc, resultarà més que suficient. Ja us ho diré a mitjans de semestre, quan hagi de treure la llengua... Com canvien les coses segons la perspectiva amb què es mirin!

LA FE

Ahir vam fer dinar de festa perquè era l'aniversari de la meva padrina, que -sigui dit de passada- cada dia està més guapa, i després d'uns deliciosos trianglets de nata amb els que ens va obsequiar, vam fer una mica de sobretaula. M'encanta la sobretaula!

I el cas és que vam estar discutint sobre la fe. Aix...la fe. Què vol dir ser creient? Jo em considero creient, però malgrat això, no sé si sabria dir ben bé exactament en QUÈ crec. I és que...deixeu que comparteixi amb vosaltres la meva visió. Potser ara explicar-ho em sembla una mica arriscat, perquè està en zona "de construcció", són opinions canviants...bé, això és el que té que la fe sigui viva, potser? En fi, si em permeteu, separaré la base de ser cristià en dues parts.

La primera, i la que em resulta més fàcil d'estar-hi d'acord, és el seguiment dels valors i l'estil de vida que ens proposa Jesús. Fins aquí, cap problema. Bé, vull dir cap problema pel que fa a la teoria. La posada en pràctica ja ve a ser un altre tema... Però el cas és que intentar ser bona persona i tenir aquests valors que esmento no és pas exclusiu dels cristians. Conec a molta gent no cristiana que té una moral ben similar.

Anem, doncs, a la segona part, que és pròpiament la fe. I és en aquesta part on el terreny esdevé una mica més fanguinós. Potser perquè ja no hi entra tant la racionalitat, és qüestió de vivència personal, d'esperança, de creure. I creure coses que no s'entenen és força més complicat. Però acceptar l'evidència ja no és creure. A vegades em pregunto: m'estic creant una fe a la meva mida? Sempre he sentit a dir que els dubtes formen part de la fe. Per tant, tot i la petita dosi d'inseguretat que m'acompanya arreu, em considero creient. Crec en Déu. Crec en Jesús. No sé ben bé de quina manera hi crec... però penso que m'ajuda a viure. Suposo que es viu diferent, es mira tot des d'una altra perspectiva. Tinc quatre conceptes clars i la resta, ballen dins el meu cap. Però hi ha moments en què realment ho visc, ho sento, i tot plegat dóna sentit a la meva vida...

FELICITATS, NÚRIA!

I avui, dia 11 de setembre, però podria bé ser qualsevol altre dia...
...aprofito per dir-te:

Felicitats, Núria!

I t'ho dic de tot cor. Però per què felicitar-te? Doncs deixa'm rumiar: et felicito perquè...

1. ets alegre, natural, oberta, simpàtica i contagies la teva alegria i la teva il·lusió i vitalitat als que t'envolten... per això m'agrada tenir-te al costat!

2. puc contar amb tu, tant si estic trista com si estic contenta...per això guardo el número del teu mòbil!

3. sé que pots comptar amb mi, i em fas sentir valorada. Gràcies!

4. et preocupes pels teus amics, els estimes, vols el millor per ells i els estens la mà desinteressadament...i jo aprofito per agafar-te-la ben fort!

5. no em fa vergonya demanar-te ajuda, encara que a vegades ja me l'ofereixes abans que la demani... mmm...llegeixes la meva ment?

6. ets sincera i saps aconsellar humilment sense ferir l'orgull dels altres (i mira que costa, quan es tracta del meu...!)

7. saps fer-me de mentora. Trobar la paraula justa i escaient. O simplement recolzar la decisió que prengui.

8. ets espontània i saps ser divertida, en una conversa fas que tothom se senti a gust. La pregunta és...com ho fas? Mm....em sembla fatal que mantinguis el truc en secret!

9. saps adaptar-te a la situació i ser tolerant amb tothom, acceptes ràpidament diferents maneres de ser i de pensar, reconeixent-hi la part positiva que a vegades s'hi amaga.

10. et costa poc mostrar-te tal com ets: t'acceptes a tu mateixa i saps riure't dels teus defectes. I m'ajudes a riure-me'n dels meus!

11. tens el cap ben emmoblat, ets responsable, ets treballadora, ets prudent. Ets una bona companya de pràctiques, ets una bona companya d'estudis, ets una bona amiga.

12. portes bé el fet que la responsabilitat de la conversa caigui sobre tu...o l'assumeixis voluntàriament...no se t'acaben mai els temes de conversa?!?

13. ets molt generosa amb el teu temps que dediques als altres, amb detalls que ofereixes a tothom... saps mostrar el que sents i ho fas de manera senzilla, sense grans parafernàlies. T'admiro.

14. no ets gens envejosa. Ben al contrari, t'alegres de la felicitat dels qui t'estimes i comparteixes les penes dels altres perquè se'ls facin menys feixugues. Això sí que és amistat, i la resta són tonteries!

15. inspires confiança. Tan senzill i tan complicat com això. Puc confiar totalment en tu. Et puc dir el que em passa pel cap. Puc ser jo mateixa. Et puc dir allò que potser fins i tot em fa por d'expressar. Confio. Perquè em dones motius per confiar.

16. en tu trobo un referent de persona lliure de la pressió de "què pensaran els altres", que té les coses clares, que és capaç de mirar més enllà de les aparences.

17. busques respostes a preguntes que també jo em faig, comparteixes amb mi les teves idees i pensaments i noto que m'enriqueixen...

18. ets autònoma. Sempre estàs allí però alhora, no deixes que algú esdevingui dependent de tu. A mi, particularment, em fas créixer. Créixer com a persona. Ser jo mateixa.

19. simplement, ets bona persona. Ja et vaig dir que se't nota a la cara. El primer dia que et vaig conèixer, el dia que em deies que el teu poble s'estava cremant.

20. t'admiro, t'estimo i agraeixo la teva amistat -més del que puc arribar a expressar; no tinc tanta facilitat literària com tu-. Sovint penso que he après molt de tu, i espero seguir aprenent caminant al teu costat.

Feliços 20!!! Enhorabona i endavant!!!

Creatividad Literaria

Us deixo amb un primer tros d'una historieta que vaig fer a un crèdit variable de 4t ESO.

Hoy no he tenido un buen día. En realidad, decir que mi día ha sido malo ya es ser muy optimista. Y ahora, al llegar a casa, mi madre me pega la paliza de siempre: que si tengo la habitación hecha un asco, que si debo hacerme la cama todos los días antes de ir al instituto y qué sé yo... Estoy deprimida y un poco mosqueada con todos y... ¿Por qué no admitirlo?... también conmigo misma.

La miro con desprecio, le doy una contestación muy violenta y me refugio en mi habitación con un portazo estruendoso. Furiosa, lucho para combatir las lágrimas que no puedo contener. Ya hacía unos cuantos días que necesitaba "explotar" y, con esta tontería, mis mofletes se convierten en un paraguas, desviando el trayecto de la fuente de agua que sale de mis ojos. Ahora me siento más desgraciada que nunca. ¿Por qué no he podido limitarme a aceptar mi error y pedir perdón? Pero no, siempre lo empeoro todo. Últimamente nada funciona como quisiera. ¿Por qué me pasa esto siempre a mí?

Con un pañuelo, me seco las mejillas y el cuello y, una vez me he calmado, voy en busca de mi madre para disculparme, pero no está en casa, se ha ido ya. Una nota escueta me informa de que volverá tarde. Estará con papá en el hospital hasta la madrugada. ¡Vaya, lo que me faltaba, ahora yo no puedo ni sentirme mejor conmigo misma! El papel está húmedo. Aparece en mi mente el rostro de mi madre con la expresión de dolor cuando le he recriminado ser mala madre. ¡Pobre mamá, no se merece todo esto! ¡Ya tiene bastante con sus problemas! Espero que no le explique mi comportamiento de hoy a mi padre. Se decepcionaría mucho y no le ayudaría a recuperarse, sea cual sea su estado.

Me siento en el borde de mi cama y me dejo caer entre las sábanas y las mantas que la invaden por completo. Esta vez no hay escapatoria: debo arreglar un poco mi habitación, aunque no tenga ganas.

Con un bostezo, me levanto. Perezosa y resignada, abro la ventana. Hace mucho frío y unas nubes grises van ganando terreno al cielo despejado como si de un campo de batalla se tratara. Pongo la radio para animarme un poco y, a pesar de que con la música máquina que suena todavía me duele más la cabeza, no me molesto en cambiarla. Cinco minutos más tarde, cuando termino de hacer la cama, vuelvo a la ventana y la cierro rápidamente.

Ahora me dispongo a arreglar mi mesa, llena de libros, libretas, papeles sueltos, bolígrafos, rotuladores, gomas y lápices de todos los colores y tamaños. Poco a poco, pensándolo mucho (demasiado, la verdad, teniendo en cuenta que mañana estará de nuevo todo tirado), empiezo a poner todos los libros y libretas en su sitio.

La música cambia, ahora empieza una canción lenta, triste, melancólica. Tarareo la melodía suavemente, mientras coloco un libro entre una libreta de matemáticas y una carpeta roja. Leo la etiqueta de la carpeta roja: mi nombre. ¿Qué será esto? Sentándome en mi silla, la abro con cuidado... no, espera, ¡no puede ser! ¡Son los informes de cuando yo tenía tres y cuatro años! Ya ni me acordaba de que existieran.

- A su hija le gusta revolver el cubo de la basura- decía la profesora. Y añadía -, a menudo coge lo que en él encuentra. Y si le digo que lo vuelva a tirar, simula obedecerme aunque en realidad se lo guarda en el bolsillo.

¡Ajj! ¡Qué vergüenza! En mi cara se esboza una sonrisa, tengo muy tiernos recuerdos de cuando iba a las clases de parvulario... Y, a pesar de este comentario, todos los demás son muy buenos. Según mis profesoras, yo era “una chica alegre, simpática, cooperadora, apasionada”, y cuando digo ERA quiero decir ERA; pasado y muy pasado. Porque ahora todos los días discusiones, caras largas, sin ganas de ayudar a nadie... En fin, ¡será la edad, supongo! Y las circunstancias. Nada es como antes y nunca volverá a serlo. Hasta hace unas semanas era tan feliz que parece que se hayan agotado las reservas de este sentimiento y que una alfombra roja de dolor y sufrimiento se desenrollase ante mis pies para que recorriese el resto de mi vida por ella.

Alargo mi mano para coger de una estantería mi diario y empiezo a leer lo que escribí el día antes del accidente...

NÉIXER D 9

Mirar els telenotícies, aquests dies, és força depriment. Desgràcies. Desesperació. Desastres. I un sentiment d'impotència m'invaeix. I és precisament aquest sentiment de "no hi puc fer res", d'acceptació de les injustícies del món, el més depriment de tot. Sí que costa trobar una solució, sí que no ho podrem arreglar tot, però almenys hem de lluitar. Lluitar per millorar. Lluitar amb totes les forces. Deixar-nos afectar una mica per tot el que passa al nostre món, rebutjar immunitzar-nos... Em costa trobar QUÈ puc fer jo, saber COM reaccionar, trobar el meu lloc al món...
Mentre hi reflexiono, us deixo amb la preciosa lletra d'una cançó de "Néixer d 9", que trobo molt sàvia:

Des de les nostres religions
potser som còmplices avui
muts i callats imaginem
un miracle diví.
Tot oblidant
que cal lluitar amb el cor
i amb les mans.
Que com Jesús cal denunciar.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

Ens és urgent recuperar
la tendresa al nostre cor,
i descobrir-nos a poc a poc
que tu i jo no som rivals.
I tot l'odi que sentim
cal escriure'l sobre el gel
i esperar que surti el sol.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

En la lluita del bé
contra el mal
el poble posa els morts.

TAIZÉ

A.....ALEGRIA, A....ALELUIA!!!
Cuando yo diga "Tai", vosoltros diréis "zé"....

L'esperit alegre es contagia fàcilment. Persones ben diferents amb procedències diverses totes unides per riure, seguir el ritme de la guitarra, aplaudir ben fort i dedicar-me somriures sincers. Sentir-me a gust i veure que la gent que m'envolta se sent a gust al teu costat. Em desprenc de la timidesa que molts cops em serveix per construir un mur darrera del qual amagar-me dels altres, guanyo llibertat i ...comparteixo.
Llargues converses sobre diferents costums, diferents creences, esperances i objectius en comú, vivències que t'ajuden a créixer. Respectar. Descobrir. Meravellar-se.

Ambient de reflexió, de pregària i de silenci. Acompanyada de moltíssimes persones al meu voltant i, al mateix temps, jo sola amb els meus pensaments i amb els cants de fons. Moments de dubtes sobre la fe, sobre el què crec i les implicacions que comporta... I moments de convicció en què m'adono que l'amor de Déu és tan gran....i que jo estimo tan poc! Em sento petita però alhora sé que he d'acceptar les meves limitacions i no només ho sé, sinó que em dóna la impressió que començo a acceptar-les. I em faig el propòsit de no centrar-me tant en mi, encara que sigui per veure'm defectes, sinó tenir més presents les necessitats de les persones que m'envolten.

I fent una avaluació....

Millors moments: Cants amb guitarres (esperit cumbaya ouiea!), anar coneixent millors el grup d'Universitaris Loiola & company i els matins amb les reflexions que compartíem amb el meu grup d'Introducció Bíblica. Immillorables!

Ohhh, i també un taller de "Eucaristia dels primers cristians"... i també converses amb diferents persones....i que em regaléssin una creu de Taizé vermella...Ahh, i calla, que m'oblidava dels ressopons!!!

Pitjors moments: Quin fred que feia a la nit!!!! i les "bronques" d'un professor (era professor?) italià a la nit, quan parlàvem una miqueta a la tenda....

Resum: una experiència inoblidable, que estaré contenta de repetir!

VIVÈNCIA EN FAMÍLIA

Aquí tinc als meus magnífics companys de viatge d'aquesta setmana. Ha estat una experiència molt maca però la millor part del viatge, indubtablement, la companyia: estar amb les persones que t'estimen i a qui estimes no té preu.

Éssent tantes persones, és clar, implica que tots ens hem d'adaptar una mica a les necessitats i manies dels altres...només cal posar-hi la bona fe. I també comporta compartir totes les alegries i tota la il·lusió. Aix...com us estimo, família!!!


Malgrat que les persones són la part més important, no es pot negar que el paisatge, la vista dels fiords... han acompanyat per tal que la nostra estada a Noruega fos tot un èxit. Cascades a tort i a dret, muntanyes verdíssimes, glaceres enormes i impactants, els fiords, casetes de colors ben vistosos enmig de la naturalesa, una tranquilitat increïble... quin país! Quin país!!!

A NORUEGA FALTA GENT!

Fent ja els últims preparatius per marxar de viatge a Noruega. Aquest any, a part de la destinació, hi ha una novetat important: marxem en massa, amb tiets, cosines, pares i padrina. Ui, ui... quin perill!!! xD Així que avui hem comprat una nova memòria per la càmara de fotos per poder plasmar -a part de les boniques vistes dels fiords- tots els moments curiosos del viatge. Tinc unes ganes de fer fotos... Per començar ja amb la motivació, he comprat una llibreta per fer un diari, hi he enganxat la foto que veieu aquí (que som tots els de la familia que marxarem -la foto és d'aquest nadal al pis de Barcelona) i he inaugurat el diari amb un comentari senzill. Espero que tots hi contribuim amb les nostres aportacions. Sempre ens fem un tip de riure quan l'hem d'escriure i fa molta gràcia rellegir-lo després. M'encanta reviure el passat... i ara em pregunto: és bo sentir nostàlgia del que s'ha viscut?

PER MOLTS ANYS, MARE

Avui és l'aniversari de la meva mare. I he començat el dia despertant-me molt aviat i anant a buscar per totes les pastisseries possibles uns trianglets de nata, tan especials per a ella. Però és tot un repte, ja que a l'agost són escasses les pastisseries obertes, i a més a més...trobar-ne una on venguessin trianglets de nata...impossible! En fi, he comprat el que he pogut, una mica decebuda pel fet de no haver trobat allò que buscava.
En arribar a casa, la mare ja havia trobat un esborrany de la carta que li havia fet per avui. Sóc un desastre! Resulta que no hi havia tinta negra a l'impressora i s'havia quedat la impressió a mitges, així que al final ho vaig imprimir tot de color verd. I sóc tan despistada que vaig deixar la còpia a mitges en blanc i negre damunt la taula del despatx... Així que li he donat la còpia bona i s'ha emocionat amb el meu escrit!
I és que ... com me l'estimo!!! És per a mi un referent del que és correcte i el que és bo. Com se n'aprèn, a ser mare? Potser és un do...