BALANÇA

Em costa creure que les coses siguin blanques o siguin negres. Normalment les acostumo a veure en tonalitats grises, i precisament això complica força la vida i planteja més dubtes sobre com valorar o jutjar, i per tant, sobre com actuar. Però trobo que li dóna la gràcia a tot plegat.

Suposo que mai m'ha agradat la radicalitat, mai he considerat que només una opinió és vàlida, mai he gosat fer sentències massa dràstiques, qui sap si tot això per manca de seguretat... però el cas és que quan em trobo amb què algú defensa una posició, sento com una necessitat natural d'equilibrar la balança i buscar-li un punt positiu a la posició contrària. Ganes d'empipar? No sé... Potser no vull simplificar massa i acabar trobant "bons" i "dolents" a la pel·lícula.

Suposo que en cert grau, la seguretat em desconcerta. A mi, que sempre deixo un cert marge al dubte... que m'agrada tenir els fonaments clars, però que trobo riquesa en apreciar els matissos. Del dubte neix l'aprenentatge: si una persona creu tenir-ho tot clar, pretèn tenir la veritat absoluta, serà més difícil que es replantegi les idees o situacions i s'enriqueixi de les experiències. M'agrada la frase:

Además de enseñar, enseña a dudar de lo que has enseñado. Ortega y Gasset