miércoles, 26 de septiembre de 2007

EL PRESENT ÉS INFINIT

Per què no admetre-ho? M'ha impactat.

- El present és infinit - diu el profe d'Electrodinàmica Clàssica-. No hi ha causes ni conseqüències. Sempre podem trobar un sistema de referència en què les dues accions siguin simultànies.

I tots els alumnes ens quedem en silenci, pensant.

A vegades les afirmacions ens cauen massa grans, no entenem ben bé què impliquen i si ens faran trontollar tot allò que havíem cregut fins ara. Però s'obre davant nostre un horitzó de possiblitats que mai havíem contemplat...

2 comentarios:

Unknown dijo...

... descobrir que el passat, el present i el futur són pura invenció humana, que el temps no és absolut...

... que podem volar i viatjar tot muntant el cavall dels somnis, arribar a la velocitat de la llum...

... que els regles es poden doblegar, que el temps és dòcil i s'allarga tant com volguem...

... que tot el que és efímer pot ser etern si trobem el sistema de referència adequat, i si ens atrevim a seguir-lo...

eloi dijo...

"No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí. Y entonces ¿cómo? Hay que revalorar el pequeño lugar y el poco tiempo en que vivimos, que nada tienen que ver con esos paisajes maravillosos que podemos mirar en televisión, pero que están sagradamente impregnados de la humanidad de las personas que vivimos en él. Uno dice silla o ventana o reloj, palabras que designan meros objetos, y, sin embargo, de pronto transmitimos algo misterioso e indefinible, algo que es como una clave, como un mensaje inefable de una profunda región de nuestro ser. Decimos silla pero no queremos decir silla, y nos entienden. O por lo menos nos entienden aquellos a quienes está secretamente destinado el mensaje. Así, aquel par de zuecos, aquella vela, esa silla, no quieren decir ni esos zuecos, ni esa vela, ni esa silla de paja, sino Van Gogh, Vincent: su ansiedad, su angustia, su soledad; de modo que son más bien su atorretrato, la descripción de sus ansiedades más profundas y dolorosas." (Ernesto Sabato, "La Resistencia", Edit. Six Barral, carta 1a)