LA PACIÈNCIA

Ai, carai, la paciència...

A vegades he de respirar fons per no cridar, per no escridassar, per no començar a donar cops de puny...
A vegades aconsegueixo treure'm del cap els sentiments de frustració, de gelosia, d'orgull, d'egoisme....però tan sols els aconsegueixo postposar.
Vaig acumulant aquests sentiments i algun moment o altre acabo explotant, tot en forma de rancúnia acumulada...

I a vegades em pregunto si val la pena callar, mossegar-se la llengua i tenir paciència....sé que sí, que sinó me'n penedeixo, però per què no ho aconsegueixo canalitzar i transformar en un sentiment positiu? Per què tard o d'hora ha d'acabar aflorant la mala llet (si exerceixo la paciència, potser aflora menys sovint, però qui sap si amb més intensitat i faig encara més mal...)?

Per què no sé dir les coses que penso ben dites quan no estic en calent? per què em costa tant enfrontar-me pacíficament amb la gent, dir el que em molesta sense ni ofendre ni sentir-me mala persona?....potser això ja és un altre tema.