EL SILENCI - shhh!

El silenci pot ser música. El silenci pot ser eloqüent. Per què a vegades ens molesta tant, doncs, restar en silenci? Per què trobar un tema de conversa esdevé en alguns moments tant important? Hi ha qui diu que la confiança es pot mesurar segons si pots estar en silenci amb l'altra persona sense sentir-te incòmode. Però això no explica per què amb la mateixa persona alguns silencis poden ser tranquil·litzants i d'altres engoixants...

Recordo que fa un temps era molt més callada. No sentia cap necessitat de parlar si no tenia alguna cosa interessant a dir. Cert, parlava menys. Però potser se m'escoltava més. O es valorava més la meva opinió, un cop expressada. Podríem dir que seguia una mica com el lema: "Qualitat, no quantitat". I em preguntava si no era millor ser considerada una "sosa" que parlar tant que hagis de dir allò que no penses. Sobretot, em fascinava el fet que criticar esdevingués gairebé un passatemps.

Ara li he trobat una mica la gràcia en dir xorrades de tant en tant, trobo que pot ser una manera de fer que les altres persones se sentin a gust, que la gent tímida no se senti cohibida, amenitzar una estona... un manera -encara que no sigui gaire profunda- de relacionar-me amb la gent que m'envolta.

Però tot i això, segueixo creient que hi ha moments en què cal pensar en el què es diu, sobretot si podem ferir algú. Cal pensar que hi ha cops en què és molt millor callar si no es té res interessant per dir.