Avui hem començat la classe de física estadística amb la pregunta: què és la temperatura?... i com no, ha estat d'aquelles vegades en què no saps què respondre, que t'adones que l'únic que saps és que no saps res. La discussió sobre què era la temperatura i quan té sentit definir-la ha anat derivant en un anàlisi de la diferència entre ciència i religió.
I és que la física, com la resta de ciències que intenten explicar el món, pressuposa que existeixen unes lleis que regeixen el món, que poden explicar els fenòmens que observem... les ciències admeten que el nostre coneixement és limitat, que les lleis s'aniran millorant, però igualment, s'ha de creure que existeixen aquestes explicacions lògiques i racionals i que poden ser conegudes o deduïdes... sinó no tindria sentit esperar que al repetir un experiment donés sempre el mateix, no podríem dir que quan llancem una pedra, aquesta caurà... no tindria sentit intentar conèixer com funciona el món, perquè no hi hauria cap llei racional que l'expliqués!
Com tota ciència, en la física hi ha algun pressupòsit bàsic que hem de donar per vàlid... com en la religió, també s'ha de fer acte de fe. Què hi ha doncs, d'extrany, que hi hagi científics creients?
viernes, 15 de febrero de 2008
jueves, 14 de febrero de 2008
martes, 12 de febrero de 2008
MALTA
Oh, Happy Day!
Tres dies fantàstics viatjant per Malta celebrant la fi d'examens. Coneixent-nos més entre nosaltres. Descansant, cantant, rient, fent sobretaules de sis hores, visitant llocs desconeguts, fent fotos a tort i a dret...
Gràcies a totes vosaltres.
domingo, 20 de enero de 2008
MALGRAT TOT
En època d'examens, d'estudi intens, és quan em ve més de gust escriure al bloc. Durant el trajecte al metro del pis a la facultat i viceversa, en els descansos, fent-me el menjar...penso mil i un temes que podria tractar al bloc, fins i tot podria dir que tinc coses a explicar! Però just en aquests moments no tinc internet, no tinc ordinador, no tinc temps...així que tot es queda en intencions...
Per no acabar aquesta entrada cutre amb un to pessimista, però, us he de confessar que malgrat que m'estressi el fet de no dominar prou la matèria, malgrat m'adono que és més difícil del que pensava, malgrat estar nerviosa i haver de passar-me el cap de setmana a la biblioteca... malgrat això, sí que he passat algunes hores enclaustrada a la biblioteca en què em sentia tan bé... no m'imaginava estar passant-m'ho millor que estudiant coses tan curioses...i aprenent...i millorant... i és que la física és molt interessant, encara que a molts no els ho sembli!
Per no acabar aquesta entrada cutre amb un to pessimista, però, us he de confessar que malgrat que m'estressi el fet de no dominar prou la matèria, malgrat m'adono que és més difícil del que pensava, malgrat estar nerviosa i haver de passar-me el cap de setmana a la biblioteca... malgrat això, sí que he passat algunes hores enclaustrada a la biblioteca en què em sentia tan bé... no m'imaginava estar passant-m'ho millor que estudiant coses tan curioses...i aprenent...i millorant... i és que la física és molt interessant, encara que a molts no els ho sembli!
viernes, 4 de enero de 2008
ESFORÇ i SACRIFICI, dins o fora del nostre vocabulari?
Època d'estudi pels exàmens, d'escarrassar-se i veure lluny la recompensa, de pensar que no ens en sortirem...però tard o d'hora veurem la llum!!! No podem enfonsar-nos davant qualsevol petita derrota. Reciclo, doncs, aquest text que vaig penjar al meu fotolog el dia 26/04/07 perquè a vegades em sé la teoria però em costa posar-la en pràctica, perquè a vegades hi ha coses que saps però que no va malament recordar...
Arrel de vàries converses d’ahir, m’he posat a reflexionar sobre alguns valors que no estan “de moda” a la nostra societat. Un d’aquests valors és l’esforç. No entenc per què carai és mal vist o almenys ningú gosa dir “m’hi he esforçat”, “m’ha costat”, ben al contrari, anem presumint de “jo no vaig estudiar gens”, “ha estat la sort”, com si fos una virtud!!!! nooo, siusplau, no fos cas que penséssin que sóc menys del que sóc! Hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i per això necessitem convéncer als altres d’allò que ni tan sols nosaltres creiem? Què té de dolent acceptar-se limitat i humà? Al cap i a la fi, és ben sapigut que tothom té limitacions i defectes, però precisament l’esforç no n’és un. Per què als joves ens costa tant valorar les qualitats com el ser treballador i responsable?
I un altre valor és el sacrifici. Al sacrifici pel sacrifici, no li trobo cap sentit. És absurd. Però és que entre poc i massa! Vivim en una societat en què ho volem TOT, ARA i per a MI. Realment, som uns mimats! Fem el que volem, quan volem, pensant poc en les conseqüències dels nostres actes, sense gaires consideracions per la gent que ens envolta, només intentant satisfer els nostres plaers i desigs instantanis, cuidant de no ser titllats de “reprimits”, vivim el dia a dia, el present, “Carpe Díem” és el nostre lema – i ja està bé, això- però sense cuidar gens el futur... Exigim la felicitat, “és el nostre dret” i no la sabem valorar quan la tenim, no l’agraïm. I com serem feliços si l’únic que sabem fer és queixar-nos o lamentar-nos del que ens falta, del que no tenim i sense parar esment en tot allò que ens és regalat? Aix....donem massa coses per sentades. I això em fa por. Por perquè només ens n’adonarem quan sigui massa tard i perdem allò que ens hauria pogut fer feliços si ho haguessim sabut apreciar. I no tinguem possibilitat de recuperar-ho! I com que som tan febles i mimats, tampoc no suportem el fracàs. No hem après a aixecar-nos després de les caigudes. Si sempre ens ho han donat tot mastegat! Com pretenem aconseguir res que valgui la pena si ens venç la mandra a haver-nos-ho de “currar”, d’haver-nos d’esforçar per aconseguir-ho i per mantenir-ho? Serà que no tenim les conviccions prou clares i per això ja no hi posem ganes, en els nostres propis projectes?
I un altre valor és el sacrifici. Al sacrifici pel sacrifici, no li trobo cap sentit. És absurd. Però és que entre poc i massa! Vivim en una societat en què ho volem TOT, ARA i per a MI. Realment, som uns mimats! Fem el que volem, quan volem, pensant poc en les conseqüències dels nostres actes, sense gaires consideracions per la gent que ens envolta, només intentant satisfer els nostres plaers i desigs instantanis, cuidant de no ser titllats de “reprimits”, vivim el dia a dia, el present, “Carpe Díem” és el nostre lema – i ja està bé, això- però sense cuidar gens el futur... Exigim la felicitat, “és el nostre dret” i no la sabem valorar quan la tenim, no l’agraïm. I com serem feliços si l’únic que sabem fer és queixar-nos o lamentar-nos del que ens falta, del que no tenim i sense parar esment en tot allò que ens és regalat? Aix....donem massa coses per sentades. I això em fa por. Por perquè només ens n’adonarem quan sigui massa tard i perdem allò que ens hauria pogut fer feliços si ho haguessim sabut apreciar. I no tinguem possibilitat de recuperar-ho! I com que som tan febles i mimats, tampoc no suportem el fracàs. No hem après a aixecar-nos després de les caigudes. Si sempre ens ho han donat tot mastegat! Com pretenem aconseguir res que valgui la pena si ens venç la mandra a haver-nos-ho de “currar”, d’haver-nos d’esforçar per aconseguir-ho i per mantenir-ho? Serà que no tenim les conviccions prou clares i per això ja no hi posem ganes, en els nostres propis projectes?
MÀGIA
Durant aquestes festes de Nadal, sobretot els nens petits viuen en un món ple de màgia. Però la màgia no és tan sols per quan no podem trobar explicació racional, ni tampoc un engany per evadir-nos de la realitat i viure en un conte de fades, sinó que també és màgia quan ens deixem meravellar pel que passa al nostre voltant, sigui o no comprensible per a nosaltres.
Per a mi, és màgia com els nadons surten de la panxa de la mare, tan petitets però alhora amb els seus ditets, les seves manetes, els seus nassets, tot perfectament modelats i amb tots els petits òrgans funcionant correctament.
I que aquests fills o filles creixin i puguin arribar a ser molt més grans que la mare.
Màgics són alguns paisatges, algunes postes de sol, alguns sons, algunes olors, alguns records...
Màgia també quan aconsegueixo entendre alguna cosa que en algun altre moment m'havia semblat indesxifrable. S'encèn una bombeta i... la llum!
Sento la màgia quan em sé estimada pels qui m'envolten i en llegir la felicitat als ulls dels qui em rodegen, en tinc prou per sentir-me plena.
Té truc? Qui sap... Viure la màgia, admirar-la i donar gràcies a aquest mag que ha decidit beneïr-nos amb la seva vareta...
Per a mi, és màgia com els nadons surten de la panxa de la mare, tan petitets però alhora amb els seus ditets, les seves manetes, els seus nassets, tot perfectament modelats i amb tots els petits òrgans funcionant correctament.
I que aquests fills o filles creixin i puguin arribar a ser molt més grans que la mare.
Màgics són alguns paisatges, algunes postes de sol, alguns sons, algunes olors, alguns records...Màgia també quan aconsegueixo entendre alguna cosa que en algun altre moment m'havia semblat indesxifrable. S'encèn una bombeta i... la llum!
Sento la màgia quan em sé estimada pels qui m'envolten i en llegir la felicitat als ulls dels qui em rodegen, en tinc prou per sentir-me plena.
Té truc? Qui sap... Viure la màgia, admirar-la i donar gràcies a aquest mag que ha decidit beneïr-nos amb la seva vareta...
miércoles, 26 de diciembre de 2007
A voltes...
A voltes he desitjat ser aigua, per poder-me escolar entre els dits d'aquest puny de
preocupacions que se m'aferren...i poder córrer lliurement o bé evaporar-me en un tres i no res, condensar-me en un núvol i viatjar lluny, ben lluny d'allò que m'angoixa i m'encadena, en un cel blau clar on és fàcil veure el sol i que la seva calor m'acaroni.
preocupacions que se m'aferren...i poder córrer lliurement o bé evaporar-me en un tres i no res, condensar-me en un núvol i viatjar lluny, ben lluny d'allò que m'angoixa i m'encadena, en un cel blau clar on és fàcil veure el sol i que la seva calor m'acaroni.A voltes he somiat ser terra, sorra fina, per poder-me desintegrar suaument i desaparèixer, 
oblidant-me de les situacions incòmodes, dels errors que he comès i no sé com arreglar, del dolor, de la tristesa, de la sensació de fracàs...i qui sap si algun dia ser útil per fer créixer una petita planteta verda, plena de vida, d'esperança i que aquesta es torni un arbre ben fort.
oblidant-me de les situacions incòmodes, dels errors que he comès i no sé com arreglar, del dolor, de la tristesa, de la sensació de fracàs...i qui sap si algun dia ser útil per fer créixer una petita planteta verda, plena de vida, d'esperança i que aquesta es torni un arbre ben fort.Però mentre anhelo ser aigua i terra, tan sols em sento fang...
Així que l'única via que em queda és que algun terrissaire benevolent encerti a convertir-me en un gerro de ceràmica, i seguiré éssent fràgil, però seré útil i la meva existència cobrarà sentit.
domingo, 23 de diciembre de 2007
BON NADAL!
Sembla que al Nadal i durant aquestes festes, traiem el millor de nosaltres mateixos:és temps de compartir, d'estimar, de pensar en els altres, de veure el que passa al nostre voltant duent un somriure a la cara i bones intencions dins el cor...
Per què no fem que sigui Nadal tot l'any?
SENTIM L'ESPERIT DE NADAL DINS NOSTRE!
Per una felicitació nadalenca amb més d'humor, visiteu la pàgina de les habitants del Planeta Rocafort: http://www.fotolog.com/planeta_rocafort/34777971
i ja em direu si és adequat o no el paper que jugo en el pessebre...
viernes, 14 de diciembre de 2007
CORRECTE, INCORRECTE, O SIMPLEMENT DIFERENT?
Esiteix l'objectivitat? Com que ens és impossible sortir de nosaltres mateixos i només disposem dels nostres ulls per mirar les coses, costa molt poder afirmar si una cosa ÉS o la veiem així, o potser fins i tot la VOLEM veure així. No podem abandonar la subjectivitat, ens persegueix allà on sigui.
Per exemple, existeix la correcció i la incorrecció de manera objectiva?
En certs aspectes, no dubto en contestar que sí, que hi ha actituds classificables com a correctes o com a incorrectes i sovint la manera més fàcil d'identificar-les és segons l'efecte que causen: si fan mal a algú o produeixen un efecte positiu.
Però hi ha altres accions que no es poden jutjar tan fàcilment. És llavors quan entra en joc la subjectivitat, quan comencem a pensar en "què faria jo en aquesta situació? què és el que crec que jo hauria de fer si em trobés en aquestes circumstàncies?". Preguntes a les quals respondríem de manera diferent, cadascú segons les nostres prioritats, opinions, experiències o gustos. Amb la qual cosa, quan considerem que certa cosa és incorrecta, ho és realment, o simplement no és el nostre estil però una opció diferent i igualment respectable?
Per exemple, existeix la correcció i la incorrecció de manera objectiva?
En certs aspectes, no dubto en contestar que sí, que hi ha actituds classificables com a correctes o com a incorrectes i sovint la manera més fàcil d'identificar-les és segons l'efecte que causen: si fan mal a algú o produeixen un efecte positiu.
Però hi ha altres accions que no es poden jutjar tan fàcilment. És llavors quan entra en joc la subjectivitat, quan comencem a pensar en "què faria jo en aquesta situació? què és el que crec que jo hauria de fer si em trobés en aquestes circumstàncies?". Preguntes a les quals respondríem de manera diferent, cadascú segons les nostres prioritats, opinions, experiències o gustos. Amb la qual cosa, quan considerem que certa cosa és incorrecta, ho és realment, o simplement no és el nostre estil però una opció diferent i igualment respectable?
domingo, 9 de diciembre de 2007
FENT EL RUC A PONT DE SUERT
Què millor per fer durant el pont que anar-se'n a una casa rural de Pont de Suert amb uns quants amics monitors d'esplai i desconnectar? Doncs marxar i a sobre... emportar-se una càmara!
De manera que trenco la rutina tant criticada d'escriure posts reflexius, avorrits i llargs que tant m'apassiona (jeje) per oferir-vos un vídeo que s'ha currat la Txaro -en el qual, sigui dit de passada, perdo tota credibilitat com a persona seriosa-... Enhorabona, Txaro, i gràcies a tots per la vostra companyia aquests dies!
Des d'aquí, aprofito per dir que aquest vídeo ha estat creat amb la finalitat de contribuir a la pàgina web del TSKV (http://www.tskv.cat/). I us animo a què n'envieu els vostres...
De manera que trenco la rutina tant criticada d'escriure posts reflexius, avorrits i llargs que tant m'apassiona (jeje) per oferir-vos un vídeo que s'ha currat la Txaro -en el qual, sigui dit de passada, perdo tota credibilitat com a persona seriosa-... Enhorabona, Txaro, i gràcies a tots per la vostra companyia aquests dies!
Des d'aquí, aprofito per dir que aquest vídeo ha estat creat amb la finalitat de contribuir a la pàgina web del TSKV (http://www.tskv.cat/). I us animo a què n'envieu els vostres...
jueves, 6 de diciembre de 2007
RACIONALITAT
M'encanta trobar explicacions lògiques a tot allò que ocorre al meu voltant, fer-me mils de preguntes de "per què" i intentar justificar comportaments, actituds, fets, fenòmens... qualsevol cosa! Ho trobo fascinant. I si aparentment no hi ha cap raó, potser fins i tot arribo a inventar-me-la...
De fet, suposo que és una necessitat humana, la de la comprensió del món en què habitem, i suposo que tothom, en major o menor mesura, busca entendre les situacions que viu. Aquest és l'origen de les ciències. Però tot i això, no tot es pot explicar. Hi ha coses que simplement s'han de viure, no es poden analitzar sinó experimentar. Només sentir-les sense entendre-les, sense buscar més raons. Decisions que s'han de prendre sense fer ús de la matèria gris. Creences que has de mantenir malgrat no tenir-ne cap prova irrefutable.
A vegades costa trobar un equilibri entre la racionalitat i allò irracional: digues-li impulsos, espontaneïtat o com et sembli. Bastants cops he pensat que sóc excessivament racional. I és que: cal que tot tingui un sentit? Cal que sempre puguem trobar una lògica?
De fet, suposo que és una necessitat humana, la de la comprensió del món en què habitem, i suposo que tothom, en major o menor mesura, busca entendre les situacions que viu. Aquest és l'origen de les ciències. Però tot i això, no tot es pot explicar. Hi ha coses que simplement s'han de viure, no es poden analitzar sinó experimentar. Només sentir-les sense entendre-les, sense buscar més raons. Decisions que s'han de prendre sense fer ús de la matèria gris. Creences que has de mantenir malgrat no tenir-ne cap prova irrefutable.A vegades costa trobar un equilibri entre la racionalitat i allò irracional: digues-li impulsos, espontaneïtat o com et sembli. Bastants cops he pensat que sóc excessivament racional. I és que: cal que tot tingui un sentit? Cal que sempre puguem trobar una lògica?
viernes, 30 de noviembre de 2007
MEME EVOLUTIU
Porto una estona intentant contestar aquest meme evolutiu que m'ha passat la Txaro. Però el cas és que...em falla la memòria!
1. Fa 10 anys... en tenia 10 i feia 5è de primària al Claver, a Lleida. Em despertaven els pares a les 8 per agafar el bus cap al col·legi, on m'agradava aprendre i assistir a les classes. Duia bata, que era l'atrezzo perfecte per les històries que ens muntàvem a l'hora del pati, juntament amb sofàs de fulles mortes. Anava a coral al cole mateix, i m'estava preparant per fer la primera comunió. Anava a aprendre a tocar la flauta travessera a la "Pons i Rosselló", una escola de música de prop de casa, i considerava que els nois i noies de batxillerat eren molt grans i madurs, i em feien respecte.
2. Fa 5 anys... en tenia 15 i feia 4t d'ESO. Continuava anant al col·legi al Claver, a Lleida. El despertador em feia llevar a les 7 per poder agafar el bus cap al cole. No parava ni per respirar, però sentia que podia amb tot: treballs de cole i estudiar, orquestra i música a l'Intèrpret (una altra escola de música) i els dissabtes a la tarda anava a Jovenívols, on m'encantava les reflexions que ens proposaven i arribava a casa saltant d'alegria. M'agradaven les lletres i els números, i ja començava a tenir prop la decisió sobre quin batxillerat agafar.
3. Fa 1 any... en tenia 19 i feia 2n de Física. Em sonava l'alarma del mòbil a les 7 per poder arribar amb metro a la facultat. Una mica més acostumada al ritme de vida de Barcelona, però amb la novetat d'estar amb un pis enlloc de la residència de monges on m'havien cuidat l'any anterior. Anava a Coriolis, la coral de física. Només tocava la flauta travessera a missa, i rascava la guitarra quan necessitava relax. Feia de monitora de Jovenívols, a Lleida, on baixava cada cap de setmana, i començava a agafar confiança amb mi mateixa. Anava al Muec i a Universitaris Loiola, que contribuien a la meva formació com a persona. Tant pel que fa a la carrera com pel que fa a la formació personal, em sentia que havia après molt però que encara em quedava molt per aprendre. Havia conegut a molta gent i havia après a acceptar diferències i estimar-les.
4. Ahir... en tenia 20. Vaig despertar-me a les 7:20 i vaig agafar el metro. Després de fer un examen d'una assignatura de 3r de física, vaig arribar a la conclusió que estic fent una carrera molt desagraïda. Però que m'agrada i disfruto estudiant. Vaig anar a coral de física abans de tornar al pis. Vaig fer poca feina, vaig descansar una mica i vaig sortir a sopar fora.
5. Avui... també amb 20 anys, m'he despertat a les 7:20. He anat al metro, a classes, a veure un partit entre companys de classe, al gimnàs, a la facultat de nou, i he dormit durant el trajecte en autocar cap a Lleida. M'he despertat, doncs, a les 19:15, havent arribat a Lleida per passar-hi el cap de setmana.
1. Fa 10 anys... en tenia 10 i feia 5è de primària al Claver, a Lleida. Em despertaven els pares a les 8 per agafar el bus cap al col·legi, on m'agradava aprendre i assistir a les classes. Duia bata, que era l'atrezzo perfecte per les històries que ens muntàvem a l'hora del pati, juntament amb sofàs de fulles mortes. Anava a coral al cole mateix, i m'estava preparant per fer la primera comunió. Anava a aprendre a tocar la flauta travessera a la "Pons i Rosselló", una escola de música de prop de casa, i considerava que els nois i noies de batxillerat eren molt grans i madurs, i em feien respecte.
2. Fa 5 anys... en tenia 15 i feia 4t d'ESO. Continuava anant al col·legi al Claver, a Lleida. El despertador em feia llevar a les 7 per poder agafar el bus cap al cole. No parava ni per respirar, però sentia que podia amb tot: treballs de cole i estudiar, orquestra i música a l'Intèrpret (una altra escola de música) i els dissabtes a la tarda anava a Jovenívols, on m'encantava les reflexions que ens proposaven i arribava a casa saltant d'alegria. M'agradaven les lletres i els números, i ja començava a tenir prop la decisió sobre quin batxillerat agafar.
3. Fa 1 any... en tenia 19 i feia 2n de Física. Em sonava l'alarma del mòbil a les 7 per poder arribar amb metro a la facultat. Una mica més acostumada al ritme de vida de Barcelona, però amb la novetat d'estar amb un pis enlloc de la residència de monges on m'havien cuidat l'any anterior. Anava a Coriolis, la coral de física. Només tocava la flauta travessera a missa, i rascava la guitarra quan necessitava relax. Feia de monitora de Jovenívols, a Lleida, on baixava cada cap de setmana, i començava a agafar confiança amb mi mateixa. Anava al Muec i a Universitaris Loiola, que contribuien a la meva formació com a persona. Tant pel que fa a la carrera com pel que fa a la formació personal, em sentia que havia après molt però que encara em quedava molt per aprendre. Havia conegut a molta gent i havia après a acceptar diferències i estimar-les.
4. Ahir... en tenia 20. Vaig despertar-me a les 7:20 i vaig agafar el metro. Després de fer un examen d'una assignatura de 3r de física, vaig arribar a la conclusió que estic fent una carrera molt desagraïda. Però que m'agrada i disfruto estudiant. Vaig anar a coral de física abans de tornar al pis. Vaig fer poca feina, vaig descansar una mica i vaig sortir a sopar fora.
5. Avui... també amb 20 anys, m'he despertat a les 7:20. He anat al metro, a classes, a veure un partit entre companys de classe, al gimnàs, a la facultat de nou, i he dormit durant el trajecte en autocar cap a Lleida. M'he despertat, doncs, a les 19:15, havent arribat a Lleida per passar-hi el cap de setmana.
PILARS
Per molt que nosaltres escollim què és prioritari en la nostra vida, trobo bastant fonamental la idea que la nostra vida és una construcció que s'ha de sostenir per més d'un pilar. La teoria dels pilars consisteix en què no podem centrar el 100% dels nostres esforços i il·lusions en una sola cosa, sinó que hem de diversificar una mica els nostres objectius per tal que si en un determinat moment algun dels nostres pilars s'ensorra per determinades circumstàncies, encara ens resti alguna cosa que ens sosté, que ens anima, ens esperona, ens motiva i ens fa tenir ganes de seguir endavant. Pilars serien -per exemple- la família, els amics, la fe, la música, els estudis, ... i per cadascú diferents, evidentment. I és que... hi ha molts àmbits en els quals val la pena lluitar!
sábado, 24 de noviembre de 2007
SOPAR AL CASAL
Ahir vam fer un sopar d'Universitaris Loiola. Vaig arribar corrent perquè feia tard. Però un cop allà, el ritme canvia de sobte. No hi ha pressa, tot va bé. Compartint tot el que havíem dut entre tots, xerrant animadament i després, fent jocs "esplaieros" en havent sopat, rient com mai, amb cada cop més gent participant-hi i tots ben engrescats... em vaig sentir tant afortunada!
Gràcies a tots!
Gràcies a tots!
viernes, 16 de noviembre de 2007
INTERNET I MÒBIL
Curiós, el fenòmen d'internet i del mòbil.
Et permeten estar en contacte amb gent que tens molt lluny, acurten distàncies, trenquen barreres. Amb l'ordinador, pots informar-te de pràcticament tot el que vulguis saber, tan sols un clic amb el ratolí i ja et pots posar al corrent de totes les darreres novetats,... indubtablement, és un avenç tecnològic important. I no cal dir que el mòbil ja és ara una prolongació de les extremitats de més d'un adolescent, jove i adult.
Tot i això, no és absent el risc: a vegades sento que gent que tinc a prop està ben lluny meu precisament per aquest motiu. És fàcil que estant tant pendents del mòbil o del mail, vivim en la nostra petita bombolleta, i és facil tancar-nos-hi...
Et permeten estar en contacte amb gent que tens molt lluny, acurten distàncies, trenquen barreres. Amb l'ordinador, pots informar-te de pràcticament tot el que vulguis saber, tan sols un clic amb el ratolí i ja et pots posar al corrent de totes les darreres novetats,... indubtablement, és un avenç tecnològic important. I no cal dir que el mòbil ja és ara una prolongació de les extremitats de més d'un adolescent, jove i adult.
Tot i això, no és absent el risc: a vegades sento que gent que tinc a prop està ben lluny meu precisament per aquest motiu. És fàcil que estant tant pendents del mòbil o del mail, vivim en la nostra petita bombolleta, i és facil tancar-nos-hi...
miércoles, 7 de noviembre de 2007
DUBTES
A vegades, quan més d'una persona et qüestiona la teva manera de fer o les teves idees o les teves metes, quan et pregunten per què et com ets o et senyalen amb el dit com si fossis un rar especímen, quan no entenen la teva opció i res del que tu argumentis no els acabi convencent, al final aquests teus arguments ni tan sols et convencen a tu, et sents sol, et sents incomprès, acabes dubtant dels teus principis i no t'entens ni tu mateix! Cal retrobar-se a un mateix... És llavors quan et planteges: Quin és el sentit de tot plegat?
"Grant me the courage to change the things I can change, the serenity to accept the ones I can't, and the wisdom to know the difference..."
domingo, 4 de noviembre de 2007
LLIBERTAT
Sota el lema de "jo vull ser lliure" sovint es troben encadenades moltes persones que, al cap i a la fi, són tan esclaves com qualsevol altra. O bé sombra d'altres persones que decideixen per ells. O potser tenen por a la llibertat. I és que...què vol dir ser lliure?
Si em permeteu, algun cop he pensat que per mi la llibertat consisteix en escollir a quines cadenes lligar-te. Perquè fins i tot si vols ser totalment "lliure", independent, sense compromisos, això ja et tanca les portes de tot allò que exigeix un compromís, una responsabilitat, un lligam. I això és ser lliure? No poder prendre decisions que involucrin més que el precís segon que estàs vivint per por a què a l'endemà ja t'hagis cansat de la teva opció? Cada cop que prenem una decisió, si volem ser coherents, estem escollint un camí. Sempre tancant portes i obrint-ne d'altres. Així és la vida. Aquesta és la nostra llibertat. Si per mantenir-nos "lliures" no podem decidir, què esclaus que esdevenim d'aquesta nostra "llibertat"...!
Per mi, llibertat és poder fer allò en què creus, sense deixar-te influenciar escessivament pel típic "què diran els altres", per les crítiques, per les modes. Sembla fàcil però no ho és tant. A part que els altres et permetin actuar sense coaccions ni amenaces (en aquest tema ja no hi entraré), la llibertat de veritat també comporta un cert esforç personal, una valentia. Ser un mateix a vegades resulta més difícil que seguir un determinat patró. És poder escollir el teu camí i ser feliç seguint-lo, tant si el corrent d'aigua que t'envolta et duu al teu destí o has de nedar a contracorrent per arribar-hi.
No negaré, doncs, que la llibertat implica risc. Arriscar-se a fracassar, arriscar-se a escollir un camí que es fa molt costa amunt, arriscar-se a equivocar-se o a tenir gent en contra. O també arriscar-se a trobar unes cadenes que ens lliguin, però que ens les sentim còmodes, que ens hi sentim a gust. Perquè al cap i a la fi, si no t'impliques en cap projecte, sí, seràs lliure, lliure per a no poder fer res més que mantenir la teva llibertat intacta, i per tant, esclau d'aquesta.
Si em permeteu, algun cop he pensat que per mi la llibertat consisteix en escollir a quines cadenes lligar-te. Perquè fins i tot si vols ser totalment "lliure", independent, sense compromisos, això ja et tanca les portes de tot allò que exigeix un compromís, una responsabilitat, un lligam. I això és ser lliure? No poder prendre decisions que involucrin més que el precís segon que estàs vivint per por a què a l'endemà ja t'hagis cansat de la teva opció? Cada cop que prenem una decisió, si volem ser coherents, estem escollint un camí. Sempre tancant portes i obrint-ne d'altres. Així és la vida. Aquesta és la nostra llibertat. Si per mantenir-nos "lliures" no podem decidir, què esclaus que esdevenim d'aquesta nostra "llibertat"...!
Per mi, llibertat és poder fer allò en què creus, sense deixar-te influenciar escessivament pel típic "què diran els altres", per les crítiques, per les modes. Sembla fàcil però no ho és tant. A part que els altres et permetin actuar sense coaccions ni amenaces (en aquest tema ja no hi entraré), la llibertat de veritat també comporta un cert esforç personal, una valentia. Ser un mateix a vegades resulta més difícil que seguir un determinat patró. És poder escollir el teu camí i ser feliç seguint-lo, tant si el corrent d'aigua que t'envolta et duu al teu destí o has de nedar a contracorrent per arribar-hi.
No negaré, doncs, que la llibertat implica risc. Arriscar-se a fracassar, arriscar-se a escollir un camí que es fa molt costa amunt, arriscar-se a equivocar-se o a tenir gent en contra. O també arriscar-se a trobar unes cadenes que ens lliguin, però que ens les sentim còmodes, que ens hi sentim a gust. Perquè al cap i a la fi, si no t'impliques en cap projecte, sí, seràs lliure, lliure per a no poder fer res més que mantenir la teva llibertat intacta, i per tant, esclau d'aquesta.
Ser fals, ser borde, ser civilitzat
Com tractar a la gent amb qui no ens avenim massa?
Hi ha qui diu el que no pensa. O no actua coherentment amb allò que diu i pensa. Això és ser fals. Voler quedar bé a tota costa, perdre una mica la personalitat per tal d'agradar, però al cap i a la fi, deixant de ser un mateix... Es fa difícil de confiar en una persona que saps que és falsa, no saps cap a quin cantó tirarà, no saps si posarà molt bona cara i t'estarà maleïnt els ossos per dins, no saps si quan t'hagis girat d'esquena es riurà de tot allò que tu confiadament li has explicat.
Hi ha qui no sap parlar educadament amb la gent que no li cau bé. Només accepta allò que li agrada, allò amb què està d'acord, despreciant altres punts de vista, altres maneres de fer, opinions contràries. A vegades ni tan sols fixant-se amb la gent que no són del seu "cercle d'amics". O dins o fora. Comença un radicalisme en què les persones tan sols poden portar dues etiquetes: i qui no és amic, ja passa a ser dels que "no m'importen". Tractant a les persones amb brusquedat, fent servir l'excusa de voler ser sincer; "no s'ha de fer bona cara a qui no se la mereix"... i és que la sinceritat per si sola no és sempre una virtut. Això és ser borde.
I doncs? Per què cal escollir entre ser fals o ser borde? No es pot ser simplement civilitzat, actuant amb correcció però no deixant de defensar allò en què penses? No pots mantenir-te ferm i fidel als teus principis, opinions o gustos sense ofendre a qui tens al costat i no pensa igual...? No trobeu que hi ha una diferència important entre ser fals, ser borde i ser civilitzat?
domingo, 28 de octubre de 2007
L'AMISTAT EVOLUCIONA
Ja no ens veiem les quatre juntes tan sovint com solíem quan anàvem al cole... però estic contenta que continuem éssent amigues. La relació canvia al llarg dels anys, igual que cadascuna de nosaltres també anem canviant, creixent, formant-nos, però l'amistat -si és prou forta- es manté.
Us en dono les gràcies!
Us en dono les gràcies!
sábado, 27 de octubre de 2007
PEPPE I MARONA, UN VIATGE JUNTS
Avui el Peppe i la Marona comencen un nou viatge junts, el viatge del matrimoni. I la veritat és que el començament ha estat preciós: la cerimònia de la boda ha estat sentida, viscuda i participativa. I molt internacional: mig amb català, mig amb italià, i mig en castella...upps...he contat massa mitjos...
M'ha fet molta il·lusió poder participar activament amb la música, tocant la flauta travessera, i malgrat els nervis, crec que ens ha quedat força bé... n'estic satisfeta i he disfrutat molt.
La millor part, però, com no, és veure l'alegria de tothom, la il·lusió en els ulls dels convidats, les esperances compartides, els somriures del Peppe i la Marona. Se'ls veia feliços. Un dia memorable. I ple de desitjos: que es continuin estimant com ara. Que l'etapa que comencen els faci feliços. I que sàpiguen ser testimonis de l'amor que senten.
I és que, al capdavall, la vida tracta d'això: d'estimar.
Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada.Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve.
M'ha fet molta il·lusió poder participar activament amb la música, tocant la flauta travessera, i malgrat els nervis, crec que ens ha quedat força bé... n'estic satisfeta i he disfrutat molt.
La millor part, però, com no, és veure l'alegria de tothom, la il·lusió en els ulls dels convidats, les esperances compartides, els somriures del Peppe i la Marona. Se'ls veia feliços. Un dia memorable. I ple de desitjos: que es continuin estimant com ara. Que l'etapa que comencen els faci feliços. I que sàpiguen ser testimonis de l'amor que senten.
I és que, al capdavall, la vida tracta d'això: d'estimar.
Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada.Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve.
Tener amor es saber soportar, ser bondadoso; es no tener envidia, no ser presumido, orgulloso, grosero o egoísta; es no enojarse ni guardar rencor; es no alegrarse de las injusticias, sino de la verdad. Tener amor es sufrirlo todo, creerlo todo, soportarlo todo.
1 Corintis 13, 1-8
I potser mai no arribem a estimar prou. Per això es tracta d'estimar cada dia una mica més, cada dia una mica millor. Enhorabona, Marona i Peppe, i endavant!
1 Corintis 13, 1-8
I potser mai no arribem a estimar prou. Per això es tracta d'estimar cada dia una mica més, cada dia una mica millor. Enhorabona, Marona i Peppe, i endavant!
martes, 23 de octubre de 2007
ENHORABONA, NURI!!!!
El dilluns em vaig haver de despertar a les 5 i mitja de la matinada. Per anar des de Lleida a Barcelona i arribar prou aviat com per ser-hi a la primera classe. Però era per una bona causa. Vaig quedar-me diumenge al vespre a Lleida per tal de veure l'actuació de dansa oriental de la Nuri.
Ohhhh! Em vaig quedar sense paraules. Com pots ballar tan bé, Nuri??? De debò, veia com lliscava per l'escenari com si tots aquests moviments fossin espontanis i tan fàcils... i guapíssima amb aquell vestit blau i aguantant el sable damunt del cap. Tot un art!
En fi....enhorabona, Nuri!
Ohhhh! Em vaig quedar sense paraules. Com pots ballar tan bé, Nuri??? De debò, veia com lliscava per l'escenari com si tots aquests moviments fossin espontanis i tan fàcils... i guapíssima amb aquell vestit blau i aguantant el sable damunt del cap. Tot un art!
En fi....enhorabona, Nuri!
domingo, 21 de octubre de 2007
BALANÇA
Em costa creure que les coses siguin blanques o siguin negres. Normalment les acostumo a veure en tonalitats grises, i precisament això complica força la vida i planteja més dubtes sobre com valorar o jutjar, i per tant, sobre com actuar. Però trobo que li dóna la gràcia a tot plegat.
Suposo que mai m'ha agradat la radicalitat, mai he considerat que només una opinió és vàlida, mai he gosat fer sentències massa dràstiques, qui sap si tot això per manca de seguretat... però el cas és que quan em trobo amb què algú defensa una posició, sento com una necessitat natural d'equilibrar la balança i buscar-li un punt positiu a la posició contrària. Ganes d'empipar? No sé... Potser no vull simplificar massa i acabar trobant "bons" i "dolents" a la pel·lícula.
Suposo que en cert grau, la seguretat em desconcerta. A mi, que sempre deixo un cert marge al dubte... que m'agrada tenir els fonaments clars, però que trobo riquesa en apreciar els matissos. Del dubte neix l'aprenentatge: si una persona creu tenir-ho tot clar, pretèn tenir la veritat absoluta, serà més difícil que es replantegi les idees o situacions i s'enriqueixi de les experiències. M'agrada la frase:
Además de enseñar, enseña a dudar de lo que has enseñado. Ortega y Gasset
Suposo que mai m'ha agradat la radicalitat, mai he considerat que només una opinió és vàlida, mai he gosat fer sentències massa dràstiques, qui sap si tot això per manca de seguretat... però el cas és que quan em trobo amb què algú defensa una posició, sento com una necessitat natural d'equilibrar la balança i buscar-li un punt positiu a la posició contrària. Ganes d'empipar? No sé... Potser no vull simplificar massa i acabar trobant "bons" i "dolents" a la pel·lícula.Suposo que en cert grau, la seguretat em desconcerta. A mi, que sempre deixo un cert marge al dubte... que m'agrada tenir els fonaments clars, però que trobo riquesa en apreciar els matissos. Del dubte neix l'aprenentatge: si una persona creu tenir-ho tot clar, pretèn tenir la veritat absoluta, serà més difícil que es replantegi les idees o situacions i s'enriqueixi de les experiències. M'agrada la frase:
Además de enseñar, enseña a dudar de lo que has enseñado. Ortega y Gasset
sábado, 20 de octubre de 2007
SOPAR COHESIONADOR de "PAS DE L'EQUADOR"
Tot un èxit. Així resumiria el sopar que vam fer ahir un bon nombre de companys de classe de 3r de física i que havíem organitzat uns pocs amb la intenció de cohesionar el grup.
La trobada va començar amb una puntualitat mai vista... i amb un poder de convocatòria molt més que satisfactori. Els 27 físics en potència vam dirigir-nos, doncs, al bufet lliure, on cadascú va trobar el lloc que li havíem assignat a la taula, amb uns esplèndids cartellets amb instruccions... (què esplaieros que som!).
No crec que sigui gaire agosarat afirmar que -qui més, qui menys- tots vam passar una estona divertida i més que agradable, i que va valdre molt la pena. La sobretaula i la posterior decisió de continuar la festa tots junts va evidenciar, a més, que s'havia acomplert l'objectiu de fer pinya entre nosaltres.
Personalment, vaig disfrutar com mai organitzant el tema, compartint la il·lusió amb aquells amb qui fèiem els preparatius, xerrant amb tothom, coneixent gent amb qui no havia parlat gaire... i no podria estar més satisfeta del resultat.
Així que només em resta agrair a tothom la bona disposició, les ganes...i la companyia!!! Es repetirà!
**Estic pendent que em passin les fotos que vam fer...
La trobada va començar amb una puntualitat mai vista... i amb un poder de convocatòria molt més que satisfactori. Els 27 físics en potència vam dirigir-nos, doncs, al bufet lliure, on cadascú va trobar el lloc que li havíem assignat a la taula, amb uns esplèndids cartellets amb instruccions... (què esplaieros que som!).
No crec que sigui gaire agosarat afirmar que -qui més, qui menys- tots vam passar una estona divertida i més que agradable, i que va valdre molt la pena. La sobretaula i la posterior decisió de continuar la festa tots junts va evidenciar, a més, que s'havia acomplert l'objectiu de fer pinya entre nosaltres.Personalment, vaig disfrutar com mai organitzant el tema, compartint la il·lusió amb aquells amb qui fèiem els preparatius, xerrant amb tothom, coneixent gent amb qui no havia parlat gaire... i no podria estar més satisfeta del resultat.
Així que només em resta agrair a tothom la bona disposició, les ganes...i la companyia!!! Es repetirà!
**Estic pendent que em passin les fotos que vam fer...
miércoles, 17 de octubre de 2007
PODER DE LA MENT
Com relacionar-nos amb el que ens envolta?
Com ens deixem afectar pel que ocorre al nostre voltant? Suposo que era en un dels meus afanys per buscar seguretat allà on no toca que em vaig preguntar si tenim control sobre el que ens passa. És fàcil respondre que no i culpar les circumstàncies, tot al·legant que m'he tornat així degut a aquesta mala experiència. I probablement és part de la veritat. Però tant sí com no, volia trobar una manera de no deixar-ho tot a l'atzar, volia trobar una escapatòria per aquells a qui les circumstàncies de la vida no els han estat favorables....i en aquestes que vaig pensar en el poder de la ment.
Què fràgils que som les persones si no tenim cap control sobre la nostra ment! Si sempre que algú ens és antipàtic, ens desperta en nosaltres un sentiment d'odi... Si sempre que algú ens passa per la cara allò que té i que tu no tens, no podem ofegar el sentiment d'enveja i de despreci... I és que llavors és fàcil que ens enverinin: només cal que facin néixer dins nostre un sentiment que, poc a poc, ens va corrompint per dins, ens va fent amargar, ens va fent ser pitjor persones, ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos...
...i és que una seguretat sí que puc trobar: hi ha ben poques coses que no et puguin prendre, que puguis tenir sempre amb tu. Un lladre o un descuit et pot fer perdre les possessions, la mort o la distància et poden allunyar dels éssers estimats, un terratrèmol o un desastre natural pot fer desaparèixer tots els llocs que tu coneixes, un impostor et pot robar la identitat, la mala memòria et pot prendre els records. Compte! Compte, però! Sobretot, no et deixis enverinar per dins. Intenta que no et prenguin el bon humor, els ànims, l'amor que sents, ..... no deixis que ja no et quedi RES!
Com ens deixem afectar pel que ocorre al nostre voltant? Suposo que era en un dels meus afanys per buscar seguretat allà on no toca que em vaig preguntar si tenim control sobre el que ens passa. És fàcil respondre que no i culpar les circumstàncies, tot al·legant que m'he tornat així degut a aquesta mala experiència. I probablement és part de la veritat. Però tant sí com no, volia trobar una manera de no deixar-ho tot a l'atzar, volia trobar una escapatòria per aquells a qui les circumstàncies de la vida no els han estat favorables....i en aquestes que vaig pensar en el poder de la ment.
Què fràgils que som les persones si no tenim cap control sobre la nostra ment! Si sempre que algú ens és antipàtic, ens desperta en nosaltres un sentiment d'odi... Si sempre que algú ens passa per la cara allò que té i que tu no tens, no podem ofegar el sentiment d'enveja i de despreci... I és que llavors és fàcil que ens enverinin: només cal que facin néixer dins nostre un sentiment que, poc a poc, ens va corrompint per dins, ens va fent amargar, ens va fent ser pitjor persones, ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos...
...i és que una seguretat sí que puc trobar: hi ha ben poques coses que no et puguin prendre, que puguis tenir sempre amb tu. Un lladre o un descuit et pot fer perdre les possessions, la mort o la distància et poden allunyar dels éssers estimats, un terratrèmol o un desastre natural pot fer desaparèixer tots els llocs que tu coneixes, un impostor et pot robar la identitat, la mala memòria et pot prendre els records. Compte! Compte, però! Sobretot, no et deixis enverinar per dins. Intenta que no et prenguin el bon humor, els ànims, l'amor que sents, ..... no deixis que ja no et quedi RES!
martes, 16 de octubre de 2007
MOMENTS DE PLUJA I TEMPESTA INTERIOR
En aquests fatídics dies en què em sembla que millor hauria estat no llevar-me,
...en aquestes hores fosques en què només tinc ganes que un coixí eixugui les meves llàgrimes i em dugui a la tranquilitat d'un somni dolç i alegre,
...en aquests moment tristos en què no recordo com somriure,
...en aquests instants en què ja res no té importància i me'n vull anar lluny, ben lluny, fugir de tot...
...és precisament quan, malgrat no trobar consol, decideixo anar fent...anar fent fins que torni a veure el sol, fins que marxi la tempesta i em refresqui la memòria, tot recordant-me...que la vida és maca i que sóc feliç.
...en aquestes hores fosques en què només tinc ganes que un coixí eixugui les meves llàgrimes i em dugui a la tranquilitat d'un somni dolç i alegre,
...en aquests moment tristos en què no recordo com somriure,
...en aquests instants en què ja res no té importància i me'n vull anar lluny, ben lluny, fugir de tot...
...és precisament quan, malgrat no trobar consol, decideixo anar fent...anar fent fins que torni a veure el sol, fins que marxi la tempesta i em refresqui la memòria, tot recordant-me...que la vida és maca i que sóc feliç.
jueves, 11 de octubre de 2007
EL SILENCI - shhh!
El silenci pot ser música. El silenci pot ser eloqüent. Per què a vegades ens molesta tant, doncs, restar en silenci? Per què trobar un tema de conversa esdevé en alguns moments tant important? Hi ha qui diu que la confiança es pot mesurar segons si pots estar en silenci amb l'altra persona sense sentir-te incòmode. Però això no explica per què amb la mateixa persona alguns silencis poden ser tranquil·litzants i d'altres engoixants...
Recordo que fa un temps era molt més callada. No sentia cap necessitat de parlar si no tenia alguna cosa interessant a dir. Cert, parlava menys. Però potser se m'escoltava més. O es valorava més la meva opinió, un cop expressada. Podríem dir que seguia una mica com el lema: "Qualitat, no quantitat". I em preguntava si no era millor ser considerada una "sosa" que parlar tant que hagis de dir allò que no penses. Sobretot, em fascinava el fet que criticar esdevingués gairebé un passatemps.
Ara li he trobat una mica la gràcia en dir xorrades de tant en tant, trobo que pot ser una manera de fer que les altres persones se sentin a gust, que la gent tímida no se senti cohibida, amenitzar una estona... un manera -encara que no sigui gaire profunda- de relacionar-me amb la gent que m'envolta.
Però tot i això, segueixo creient que hi ha moments en què cal pensar en el què es diu, sobretot si podem ferir algú. Cal pensar que hi ha cops en què és molt millor callar si no es té res interessant per dir.
Recordo que fa un temps era molt més callada. No sentia cap necessitat de parlar si no tenia alguna cosa interessant a dir. Cert, parlava menys. Però potser se m'escoltava més. O es valorava més la meva opinió, un cop expressada. Podríem dir que seguia una mica com el lema: "Qualitat, no quantitat". I em preguntava si no era millor ser considerada una "sosa" que parlar tant que hagis de dir allò que no penses. Sobretot, em fascinava el fet que criticar esdevingués gairebé un passatemps.
Ara li he trobat una mica la gràcia en dir xorrades de tant en tant, trobo que pot ser una manera de fer que les altres persones se sentin a gust, que la gent tímida no se senti cohibida, amenitzar una estona... un manera -encara que no sigui gaire profunda- de relacionar-me amb la gent que m'envolta.
Però tot i això, segueixo creient que hi ha moments en què cal pensar en el què es diu, sobretot si podem ferir algú. Cal pensar que hi ha cops en què és molt millor callar si no es té res interessant per dir.
domingo, 7 de octubre de 2007
SIGUEM PONTS
Dimecres passat va començar el curs pels Universitaris Loiola. I la primera pregària de curs em va agradar i em va fer reflexionar, aquí en teniu un fragment...
[...] No hay tarea más hermosa que dedicarse a tender puentes hacia los hombres y hacia las cosas. Sobre todo en un tiempo en el que tanto abundan los constructores de barreras. En un mundo de zanjas, ¿qué mejor que entregarse a la tarea de superarlas?
Pero hacer puentes-y, sobre todo, hacer de puente- es tarea muy dura. Y que no se hace sin mucho sacrificio. Un puente, por de pronto, es alguien que es fiel a dos orillas, pero que no pertenece a ninguna de ellas (...).
Mas si el puente no pertenece por entero a ninguna de las dos orillas, sí tiene que estar firmemente asentado en las dos. No "es" orilla, pero sí se apoya en ella. Ser puente es renunciar a toda libertad personal. Sólo se sirve cuando se ha renunciado.
Y, lógicamente, sale caro ser puente. Este es un oficio por el que se paga mucho más que lo que se cobra. Un puente es fundamentalmente alguien que soporta el peso de todos los que pasan por él. La resistencia, el aguante, la solidez son sus virtudes. En un puente cuenta menos la belleza y la simpatía -aunque es muy bello un puente hermoso-; cuenta, sobre todo, la capacidad de servicio, su utilidad.
Y un puente vive en el desagradecimiento: nadie se queda a vivir encima de los puentes. Los usa para cruzar y se asienta en la otra orilla. Quien espere cariños, ya puede buscar otra profesión. El mediador termina su trabajo cuando ha mediado. Su tarea posterior es el olvido.
Incluso un puente es lo primero que se bombardea en las guerras cuando riñen las dos orillas. De ahí que el mundo esté lleno de puentes destruídos.
A pesar de ello, amigos míos, qué gran oficio el de ser puentes, entre las gentes, entre las cosas, entre las ideas, entre las generaciones (...).
Hay que tender puentes, en primer lugar, hacia nosotros mismos, hacia nuestra propia alma, que está la pobre, tantas veces, incomunicada en nuestro interior. Un puente de respeto y de aceptación de nosotros mismos, un puente que impida ese estar internamente divididos que nos convierte en neuróticos.
Un puente hacia los demás. Yo no olvidaré nunca la mejor lección de oratoria que me dieron siendo yo estudiante. Me la dio un profesor que me dijo: "No hables nunca A la gente; habla CON la gente". Entonces me di cuenta que todo orador que no tiende puentes de ida y de vuelta hacia su público nunca conseguirá ser oído con atención. Si, en cambio, entabla un diálogo entre su voz y ese fluido eléctrico que sale de los oyentes y se transmite por sus ojos havia el orador, entonces conseguirá ese milagro de la comunicación que tan pocas veces se alcanza.
Entonces entendí también que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo. Me gusta la definición que da Leo Buscaglia del amor: "Los que aman son los que olvidan sus propias necesidades". Es cierto: no se ama sin "poner pie" en la otra persona, sin "perder un poco pie" en la propia ribera. Entonces entendí tambien que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo.
Y bendito el oficio de ser puente entre personas de diversas ideas, de diversos criterios, de distintas edades y creencias. [...]
Constructor de Puentes
José Luís Martín Descalzo
A vegades topar amb gent de diferents creences o opinions, et fa trontollar una mica allò en què penses o el que creus. Estils de vida diferents dels que coneixes o dels que comparteixes fan replantejar-t'ho tot, fins i tot pensar si el teu estil de vida val la pena, si és això pel qual vols viure. Però trobo que d'aquest dubte, d'aquesta batalla interior, en surts beneficiat, i un cop has pogut reflexionar, fins i tot les creences o opinions s'enforteixen o acaben de perfilar-se i definir-se.
A més, buscar el que ens uneix enlloc del que ens separa, acceptar les diferents maneres de veure les coses i valorar-ne les virtuds, és un exercici que ens ajuda a madurar, a relacionar-nos amb els altres, a conèixer més les persones que ens envolten, a estimar-les i...en definitiva, a ser més feliços.
Ser ponts. No trobeu que val la pena, almenys intentar-ho??
[...] No hay tarea más hermosa que dedicarse a tender puentes hacia los hombres y hacia las cosas. Sobre todo en un tiempo en el que tanto abundan los constructores de barreras. En un mundo de zanjas, ¿qué mejor que entregarse a la tarea de superarlas?
Pero hacer puentes-y, sobre todo, hacer de puente- es tarea muy dura. Y que no se hace sin mucho sacrificio. Un puente, por de pronto, es alguien que es fiel a dos orillas, pero que no pertenece a ninguna de ellas (...).
Mas si el puente no pertenece por entero a ninguna de las dos orillas, sí tiene que estar firmemente asentado en las dos. No "es" orilla, pero sí se apoya en ella. Ser puente es renunciar a toda libertad personal. Sólo se sirve cuando se ha renunciado.
Y, lógicamente, sale caro ser puente. Este es un oficio por el que se paga mucho más que lo que se cobra. Un puente es fundamentalmente alguien que soporta el peso de todos los que pasan por él. La resistencia, el aguante, la solidez son sus virtudes. En un puente cuenta menos la belleza y la simpatía -aunque es muy bello un puente hermoso-; cuenta, sobre todo, la capacidad de servicio, su utilidad.
Y un puente vive en el desagradecimiento: nadie se queda a vivir encima de los puentes. Los usa para cruzar y se asienta en la otra orilla. Quien espere cariños, ya puede buscar otra profesión. El mediador termina su trabajo cuando ha mediado. Su tarea posterior es el olvido.
Incluso un puente es lo primero que se bombardea en las guerras cuando riñen las dos orillas. De ahí que el mundo esté lleno de puentes destruídos.
A pesar de ello, amigos míos, qué gran oficio el de ser puentes, entre las gentes, entre las cosas, entre las ideas, entre las generaciones (...).
Hay que tender puentes, en primer lugar, hacia nosotros mismos, hacia nuestra propia alma, que está la pobre, tantas veces, incomunicada en nuestro interior. Un puente de respeto y de aceptación de nosotros mismos, un puente que impida ese estar internamente divididos que nos convierte en neuróticos.
Un puente hacia los demás. Yo no olvidaré nunca la mejor lección de oratoria que me dieron siendo yo estudiante. Me la dio un profesor que me dijo: "No hables nunca A la gente; habla CON la gente". Entonces me di cuenta que todo orador que no tiende puentes de ida y de vuelta hacia su público nunca conseguirá ser oído con atención. Si, en cambio, entabla un diálogo entre su voz y ese fluido eléctrico que sale de los oyentes y se transmite por sus ojos havia el orador, entonces conseguirá ese milagro de la comunicación que tan pocas veces se alcanza.
Entonces entendí también que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo. Me gusta la definición que da Leo Buscaglia del amor: "Los que aman son los que olvidan sus propias necesidades". Es cierto: no se ama sin "poner pie" en la otra persona, sin "perder un poco pie" en la propia ribera. Entonces entendí tambien que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo.
Y bendito el oficio de ser puente entre personas de diversas ideas, de diversos criterios, de distintas edades y creencias. [...]
Constructor de Puentes
José Luís Martín Descalzo
A vegades topar amb gent de diferents creences o opinions, et fa trontollar una mica allò en què penses o el que creus. Estils de vida diferents dels que coneixes o dels que comparteixes fan replantejar-t'ho tot, fins i tot pensar si el teu estil de vida val la pena, si és això pel qual vols viure. Però trobo que d'aquest dubte, d'aquesta batalla interior, en surts beneficiat, i un cop has pogut reflexionar, fins i tot les creences o opinions s'enforteixen o acaben de perfilar-se i definir-se.
A més, buscar el que ens uneix enlloc del que ens separa, acceptar les diferents maneres de veure les coses i valorar-ne les virtuds, és un exercici que ens ajuda a madurar, a relacionar-nos amb els altres, a conèixer més les persones que ens envolten, a estimar-les i...en definitiva, a ser més feliços.
Ser ponts. No trobeu que val la pena, almenys intentar-ho??
sábado, 6 de octubre de 2007
LA PACIÈNCIA
Ai, carai, la paciència...
A vegades he de respirar fons per no cridar, per no escridassar, per no començar a donar cops de puny...
A vegades aconsegueixo treure'm del cap els sentiments de frustració, de gelosia, d'orgull, d'egoisme....però tan sols els aconsegueixo postposar.
Vaig acumulant aquests sentiments i algun moment o altre acabo explotant, tot en forma de rancúnia acumulada...
I a vegades em pregunto si val la pena callar, mossegar-se la llengua i tenir paciència....sé que sí, que sinó me'n penedeixo, però per què no ho aconsegueixo canalitzar i transformar en un sentiment positiu? Per què tard o d'hora ha d'acabar aflorant la mala llet (si exerceixo la paciència, potser aflora menys sovint, però qui sap si amb més intensitat i faig encara més mal...)?
Per què no sé dir les coses que penso ben dites quan no estic en calent? per què em costa tant enfrontar-me pacíficament amb la gent, dir el que em molesta sense ni ofendre ni sentir-me mala persona?....potser això ja és un altre tema.
A vegades he de respirar fons per no cridar, per no escridassar, per no començar a donar cops de puny...
A vegades aconsegueixo treure'm del cap els sentiments de frustració, de gelosia, d'orgull, d'egoisme....però tan sols els aconsegueixo postposar.
Vaig acumulant aquests sentiments i algun moment o altre acabo explotant, tot en forma de rancúnia acumulada...
I a vegades em pregunto si val la pena callar, mossegar-se la llengua i tenir paciència....sé que sí, que sinó me'n penedeixo, però per què no ho aconsegueixo canalitzar i transformar en un sentiment positiu? Per què tard o d'hora ha d'acabar aflorant la mala llet (si exerceixo la paciència, potser aflora menys sovint, però qui sap si amb més intensitat i faig encara més mal...)?
Per què no sé dir les coses que penso ben dites quan no estic en calent? per què em costa tant enfrontar-me pacíficament amb la gent, dir el que em molesta sense ni ofendre ni sentir-me mala persona?....potser això ja és un altre tema.
miércoles, 3 de octubre de 2007
PRIORITATS
Quines prioritats tinc? Quines prioritats hauria de tenir?
Hi ha qui diu que a allò que per nosaltres és prioritari li dediquem (o li hauríem de dedicar) més temps. Però jo molts cops trobo que no ho faig així, hi ha coses que considero d'un important relatiu però que requereixen molt de temps, i els el dedico. I d'altres que per a mi tenen una importància absoluta però que amb menys temps ja n'hi ha suficient. O és potser que m'enganyo a mi mateixa creient que una certa cosa és prioritària per a mi? Podria fer una escala de les meves prioritats en funció del temps que dedico a cada cosa?
El dilluns al vespre, al grup de MUEC, vam parlar sobre a quins aspectes de la nostra vida volíem donar prioritat o posar-hi accent. Si tingués clares i interioritzades totes les prioritats de la meva vida em sembla que tot seria més fàcil... I la veritat és que m'és ben difícil poder dir què vull prioritzar. Vaig concloure que el que vull és fer el que faig però ben fet i amb la calma. Però a vegades la teoria no concorda massa amb la pràctica. I potser decideixo que hauria de prioritzar cert aspecte, però a l'hora de la veritat...bufff em fa massa mandra. O bé em costa renunciar al que no tinc temps de fer.
En fi... estic contenta d'haver tornat a començar amb el Grup de Revisió de Vida.
Hi ha qui diu que a allò que per nosaltres és prioritari li dediquem (o li hauríem de dedicar) més temps. Però jo molts cops trobo que no ho faig així, hi ha coses que considero d'un important relatiu però que requereixen molt de temps, i els el dedico. I d'altres que per a mi tenen una importància absoluta però que amb menys temps ja n'hi ha suficient. O és potser que m'enganyo a mi mateixa creient que una certa cosa és prioritària per a mi? Podria fer una escala de les meves prioritats en funció del temps que dedico a cada cosa?
El dilluns al vespre, al grup de MUEC, vam parlar sobre a quins aspectes de la nostra vida volíem donar prioritat o posar-hi accent. Si tingués clares i interioritzades totes les prioritats de la meva vida em sembla que tot seria més fàcil... I la veritat és que m'és ben difícil poder dir què vull prioritzar. Vaig concloure que el que vull és fer el que faig però ben fet i amb la calma. Però a vegades la teoria no concorda massa amb la pràctica. I potser decideixo que hauria de prioritzar cert aspecte, però a l'hora de la veritat...bufff em fa massa mandra. O bé em costa renunciar al que no tinc temps de fer.En fi... estic contenta d'haver tornat a començar amb el Grup de Revisió de Vida.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
