Vaig començar l'aventura de la carrera de física sense una gran passió. Potser per "descarte". La veritat és que al batxillerat m'agradaven totes les assignatures, i potser fins i tot em sabia greu haver de limitar els meus estudis posteriors a només una àrea, deixant de banda coses molt interessants que també hauria pogut aprendre.
Però bé, el cas és que tant la física com les matemàtiques eren maques. Les entenia i m'agradaven. Els professors d'aquestes assignatures les plantejaven com un repte, sense donar-nos-ho tot mastegat, i malgrat no era un sistema que complagués a tothom, a mi em motivava.
Em divertia amb les matemàtiques abstractes però trobava que la física explicava més el món en què vivim i li donava sentit a tot plegat. Així doncs, vaig tirar per física.
Ja veieu, quina història més poc romàntica. Ni una curiositat desmesurada per l'astronomia, ni per la meteorologia, ni per la quàntica, ni per la relativitat,... sinó més bé un interès calmat o una satisfacció a l'aconseguir entendre algun fenòmen que segurament mai no m'havia ni plantejat.
Però el més trist del cas és que, com en el cas dels estudis, tota la resta. Ni tan sols un hobbie appassionant, sinó molts de menys intensos entre els quals m'agrada anar variant. A vegades, trobaria a faltar alguna passió, algun hobbie que no m'arribés a cansar mai, algun tema de la física que em motivés fins a l'extrem. Però hi ha coses que no s'escullen.
Tornant al tema de la carrera, segurament mai aconseguiré ser una gran científica. Potser tampoc no és el meu objectiu. És cert, sempre em qüestiono mil perquès, però tenen poc a veure amb física. Amb l'interès, es neix o creix?
