L'AMISTAT EVOLUCIONA

Ja no ens veiem les quatre juntes tan sovint com solíem quan anàvem al cole... però estic contenta que continuem éssent amigues. La relació canvia al llarg dels anys, igual que cadascuna de nosaltres també anem canviant, creixent, formant-nos, però l'amistat -si és prou forta- es manté.
Us en dono les gràcies!

PEPPE I MARONA, UN VIATGE JUNTS

Avui el Peppe i la Marona comencen un nou viatge junts, el viatge del matrimoni. I la veritat és que el començament ha estat preciós: la cerimònia de la boda ha estat sentida, viscuda i participativa. I molt internacional: mig amb català, mig amb italià, i mig en castella...upps...he contat massa mitjos...

M'ha fet molta il·lusió poder participar activament amb la música, tocant la flauta travessera, i malgrat els nervis, crec que ens ha quedat força bé... n'estic satisfeta i he disfrutat molt.

La millor part, però, com no, és veure l'alegria de tothom, la il·lusió en els ulls dels convidats, les esperances compartides, els somriures del Peppe i la Marona. Se'ls veia feliços. Un dia memorable. I ple de desitjos: que es continuin estimant com ara. Que l'etapa que comencen els faci feliços. I que sàpiguen ser testimonis de l'amor que senten.
I és que, al capdavall, la vida tracta d'això: d'estimar.

Si hablo las lenguas de los hombres, y aun las de los ángeles, pero no tengo amor, no soy más que un metal que resuena o un platillo que retiñe. Y si tengo el don de profecía, y entiendo los designios secretos de Dios, y sé todas las cosas; y si tengo la fe necesaria para mover montañas, pero no tengo amor, no soy nada.Y si reparto entre los pobres cuanto poseo, y aun si entrego mi cuerpo para tener de qué enorgullecerme, pero no tengo amor, de nada me sirve.

Tener amor es saber soportar, ser bondadoso; es no tener envidia, no ser presumido, orgulloso, grosero o egoísta; es no enojarse ni guardar rencor; es no alegrarse de las injusticias, sino de la verdad. Tener amor es sufrirlo todo, creerlo todo, soportarlo todo.

1 Corintis 13, 1-8


I potser mai no arribem a estimar prou. Per això es tracta d'estimar cada dia una mica més, cada dia una mica millor. Enhorabona, Marona i Peppe, i endavant!

ENHORABONA, NURI!!!!

El dilluns em vaig haver de despertar a les 5 i mitja de la matinada. Per anar des de Lleida a Barcelona i arribar prou aviat com per ser-hi a la primera classe. Però era per una bona causa. Vaig quedar-me diumenge al vespre a Lleida per tal de veure l'actuació de dansa oriental de la Nuri.
Ohhhh! Em vaig quedar sense paraules. Com pots ballar tan bé, Nuri??? De debò, veia com lliscava per l'escenari com si tots aquests moviments fossin espontanis i tan fàcils... i guapíssima amb aquell vestit blau i aguantant el sable damunt del cap. Tot un art!
En fi....enhorabona, Nuri!

BALANÇA

Em costa creure que les coses siguin blanques o siguin negres. Normalment les acostumo a veure en tonalitats grises, i precisament això complica força la vida i planteja més dubtes sobre com valorar o jutjar, i per tant, sobre com actuar. Però trobo que li dóna la gràcia a tot plegat.

Suposo que mai m'ha agradat la radicalitat, mai he considerat que només una opinió és vàlida, mai he gosat fer sentències massa dràstiques, qui sap si tot això per manca de seguretat... però el cas és que quan em trobo amb què algú defensa una posició, sento com una necessitat natural d'equilibrar la balança i buscar-li un punt positiu a la posició contrària. Ganes d'empipar? No sé... Potser no vull simplificar massa i acabar trobant "bons" i "dolents" a la pel·lícula.

Suposo que en cert grau, la seguretat em desconcerta. A mi, que sempre deixo un cert marge al dubte... que m'agrada tenir els fonaments clars, però que trobo riquesa en apreciar els matissos. Del dubte neix l'aprenentatge: si una persona creu tenir-ho tot clar, pretèn tenir la veritat absoluta, serà més difícil que es replantegi les idees o situacions i s'enriqueixi de les experiències. M'agrada la frase:

Además de enseñar, enseña a dudar de lo que has enseñado. Ortega y Gasset

SOPAR COHESIONADOR de "PAS DE L'EQUADOR"

Tot un èxit. Així resumiria el sopar que vam fer ahir un bon nombre de companys de classe de 3r de física i que havíem organitzat uns pocs amb la intenció de cohesionar el grup.

La trobada va començar amb una puntualitat mai vista... i amb un poder de convocatòria molt més que satisfactori. Els 27 físics en potència vam dirigir-nos, doncs, al bufet lliure, on cadascú va trobar el lloc que li havíem assignat a la taula, amb uns esplèndids cartellets amb instruccions... (què esplaieros que som!).

No crec que sigui gaire agosarat afirmar que -qui més, qui menys- tots vam passar una estona divertida i més que agradable, i que va valdre molt la pena. La sobretaula i la posterior decisió de continuar la festa tots junts va evidenciar, a més, que s'havia acomplert l'objectiu de fer pinya entre nosaltres.
Personalment, vaig disfrutar com mai organitzant el tema, compartint la il·lusió amb aquells amb qui fèiem els preparatius, xerrant amb tothom, coneixent gent amb qui no havia parlat gaire... i no podria estar més satisfeta del resultat.
Així que només em resta agrair a tothom la bona disposició, les ganes...i la companyia!!! Es repetirà!

**Estic pendent que em passin les fotos que vam fer...

PODER DE LA MENT

Com relacionar-nos amb el que ens envolta?

Com ens deixem afectar pel que ocorre al nostre voltant? Suposo que era en un dels meus afanys per buscar seguretat allà on no toca que em vaig preguntar si tenim control sobre el que ens passa. És fàcil respondre que no i culpar les circumstàncies, tot al·legant que m'he tornat així degut a aquesta mala experiència. I probablement és part de la veritat. Però tant sí com no, volia trobar una manera de no deixar-ho tot a l'atzar, volia trobar una escapatòria per aquells a qui les circumstàncies de la vida no els han estat favorables....i en aquestes que vaig pensar en el poder de la ment.

Què fràgils que som les persones si no tenim cap control sobre la nostra ment! Si sempre que algú ens és antipàtic, ens desperta en nosaltres un sentiment d'odi... Si sempre que algú ens passa per la cara allò que té i que tu no tens, no podem ofegar el sentiment d'enveja i de despreci... I és que llavors és fàcil que ens enverinin: només cal que facin néixer dins nostre un sentiment que, poc a poc, ens va corrompint per dins, ens va fent amargar, ens va fent ser pitjor persones, ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos...

...i és que una seguretat sí que puc trobar: hi ha ben poques coses que no et puguin prendre, que puguis tenir sempre amb tu. Un lladre o un descuit et pot fer perdre les possessions, la mort o la distància et poden allunyar dels éssers estimats, un terratrèmol o un desastre natural pot fer desaparèixer tots els llocs que tu coneixes, un impostor et pot robar la identitat, la mala memòria et pot prendre els records. Compte! Compte, però! Sobretot, no et deixis enverinar per dins. Intenta que no et prenguin el bon humor, els ànims, l'amor que sents, ..... no deixis que ja no et quedi RES!

MOMENTS DE PLUJA I TEMPESTA INTERIOR

En aquests fatídics dies en què em sembla que millor hauria estat no llevar-me,
...en aquestes hores fosques en què només tinc ganes que un coixí eixugui les meves llàgrimes i em dugui a la tranquilitat d'un somni dolç i alegre,
...en aquests moment tristos en què no recordo com somriure,
...en aquests instants en què ja res no té importància i me'n vull anar lluny, ben lluny, fugir de tot...
...és precisament quan, malgrat no trobar consol, decideixo anar fent...anar fent fins que torni a veure el sol, fins que marxi la tempesta i em refresqui la memòria, tot recordant-me...que la vida és maca i que sóc feliç.

EL SILENCI - shhh!

El silenci pot ser música. El silenci pot ser eloqüent. Per què a vegades ens molesta tant, doncs, restar en silenci? Per què trobar un tema de conversa esdevé en alguns moments tant important? Hi ha qui diu que la confiança es pot mesurar segons si pots estar en silenci amb l'altra persona sense sentir-te incòmode. Però això no explica per què amb la mateixa persona alguns silencis poden ser tranquil·litzants i d'altres engoixants...

Recordo que fa un temps era molt més callada. No sentia cap necessitat de parlar si no tenia alguna cosa interessant a dir. Cert, parlava menys. Però potser se m'escoltava més. O es valorava més la meva opinió, un cop expressada. Podríem dir que seguia una mica com el lema: "Qualitat, no quantitat". I em preguntava si no era millor ser considerada una "sosa" que parlar tant que hagis de dir allò que no penses. Sobretot, em fascinava el fet que criticar esdevingués gairebé un passatemps.

Ara li he trobat una mica la gràcia en dir xorrades de tant en tant, trobo que pot ser una manera de fer que les altres persones se sentin a gust, que la gent tímida no se senti cohibida, amenitzar una estona... un manera -encara que no sigui gaire profunda- de relacionar-me amb la gent que m'envolta.

Però tot i això, segueixo creient que hi ha moments en què cal pensar en el què es diu, sobretot si podem ferir algú. Cal pensar que hi ha cops en què és molt millor callar si no es té res interessant per dir.

SIGUEM PONTS

Dimecres passat va començar el curs pels Universitaris Loiola. I la primera pregària de curs em va agradar i em va fer reflexionar, aquí en teniu un fragment...

[...] No hay tarea más hermosa que dedicarse a tender puentes hacia los hombres y hacia las cosas. Sobre todo en un tiempo en el que tanto abundan los constructores de barreras. En un mundo de zanjas, ¿qué mejor que entregarse a la tarea de superarlas?
Pero hacer puentes-y, sobre todo, hacer de puente- es tarea muy dura. Y que no se hace sin mucho sacrificio. Un puente, por de pronto, es alguien que es fiel a dos orillas, pero que no pertenece a ninguna de ellas (...).
Mas si el puente no pertenece por entero a ninguna de las dos orillas, sí tiene que estar firmemente asentado en las dos. No "es" orilla, pero sí se apoya en ella. Ser puente es renunciar a toda libertad personal. Sólo se sirve cuando se ha renunciado.
Y, lógicamente, sale caro ser puente. Este es un oficio por el que se paga mucho más que lo que se cobra. Un puente es fundamentalmente alguien que soporta el peso de todos los que pasan por él. La resistencia, el aguante, la solidez son sus virtudes. En un puente cuenta menos la belleza y la simpatía -aunque es muy bello un puente hermoso-; cuenta, sobre todo, la capacidad de servicio, su utilidad.
Y un puente vive en el desagradecimiento: nadie se queda a vivir encima de los puentes. Los usa para cruzar y se asienta en la otra orilla. Quien espere cariños, ya puede buscar otra profesión. El mediador termina su trabajo cuando ha mediado. Su tarea posterior es el olvido.
Incluso un puente es lo primero que se bombardea en las guerras cuando riñen las dos orillas. De ahí que el mundo esté lleno de puentes destruídos.
A pesar de ello, amigos míos, qué gran oficio el de ser puentes, entre las gentes, entre las cosas, entre las ideas, entre las generaciones (...).
Hay que tender puentes, en primer lugar, hacia nosotros mismos, hacia nuestra propia alma, que está la pobre, tantas veces, incomunicada en nuestro interior. Un puente de respeto y de aceptación de nosotros mismos, un puente que impida ese estar internamente divididos que nos convierte en neuróticos.
Un puente hacia los demás. Yo no olvidaré nunca la mejor lección de oratoria que me dieron siendo yo estudiante. Me la dio un profesor que me dijo: "No hables nunca A la gente; habla CON la gente". Entonces me di cuenta que todo orador que no tiende puentes de ida y de vuelta hacia su público nunca conseguirá ser oído con atención. Si, en cambio, entabla un diálogo entre su voz y ese fluido eléctrico que sale de los oyentes y se transmite por sus ojos havia el orador, entonces conseguirá ese milagro de la comunicación que tan pocas veces se alcanza.
Entonces entendí también que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo. Me gusta la definición que da Leo Buscaglia del amor: "Los que aman son los que olvidan sus propias necesidades". Es cierto: no se ama sin "poner pie" en la otra persona, sin "perder un poco pie" en la propia ribera. Entonces entendí tambien que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo.
Y bendito el oficio de ser puente entre personas de diversas ideas, de diversos criterios, de distintas edades y creencias. [...]

Constructor de Puentes
José Luís Martín Descalzo

A vegades topar amb gent de diferents creences o opinions, et fa trontollar una mica allò en què penses o el que creus. Estils de vida diferents dels que coneixes o dels que comparteixes fan replantejar-t'ho tot, fins i tot pensar si el teu estil de vida val la pena, si és això pel qual vols viure. Però trobo que d'aquest dubte, d'aquesta batalla interior, en surts beneficiat, i un cop has pogut reflexionar, fins i tot les creences o opinions s'enforteixen o acaben de perfilar-se i definir-se.
A més, buscar el que ens uneix enlloc del que ens separa, acceptar les diferents maneres de veure les coses i valorar-ne les virtuds, és un exercici que ens ajuda a madurar, a relacionar-nos amb els altres, a conèixer més les persones que ens envolten, a estimar-les i...en definitiva, a ser més feliços.

Ser ponts. No trobeu que val la pena, almenys intentar-ho??

FOTOS NORUEGA

LA PACIÈNCIA

Ai, carai, la paciència...

A vegades he de respirar fons per no cridar, per no escridassar, per no començar a donar cops de puny...
A vegades aconsegueixo treure'm del cap els sentiments de frustració, de gelosia, d'orgull, d'egoisme....però tan sols els aconsegueixo postposar.
Vaig acumulant aquests sentiments i algun moment o altre acabo explotant, tot en forma de rancúnia acumulada...

I a vegades em pregunto si val la pena callar, mossegar-se la llengua i tenir paciència....sé que sí, que sinó me'n penedeixo, però per què no ho aconsegueixo canalitzar i transformar en un sentiment positiu? Per què tard o d'hora ha d'acabar aflorant la mala llet (si exerceixo la paciència, potser aflora menys sovint, però qui sap si amb més intensitat i faig encara més mal...)?

Per què no sé dir les coses que penso ben dites quan no estic en calent? per què em costa tant enfrontar-me pacíficament amb la gent, dir el que em molesta sense ni ofendre ni sentir-me mala persona?....potser això ja és un altre tema.

PRIORITATS

Quines prioritats tinc? Quines prioritats hauria de tenir?

Hi ha qui diu que a allò que per nosaltres és prioritari li dediquem (o li hauríem de dedicar) més temps. Però jo molts cops trobo que no ho faig així, hi ha coses que considero d'un important relatiu però que requereixen molt de temps, i els el dedico. I d'altres que per a mi tenen una importància absoluta però que amb menys temps ja n'hi ha suficient. O és potser que m'enganyo a mi mateixa creient que una certa cosa és prioritària per a mi? Podria fer una escala de les meves prioritats en funció del temps que dedico a cada cosa?

El dilluns al vespre, al grup de MUEC, vam parlar sobre a quins aspectes de la nostra vida volíem donar prioritat o posar-hi accent. Si tingués clares i interioritzades totes les prioritats de la meva vida em sembla que tot seria més fàcil... I la veritat és que m'és ben difícil poder dir què vull prioritzar. Vaig concloure que el que vull és fer el que faig però ben fet i amb la calma. Però a vegades la teoria no concorda massa amb la pràctica. I potser decideixo que hauria de prioritzar cert aspecte, però a l'hora de la veritat...bufff em fa massa mandra. O bé em costa renunciar al que no tinc temps de fer.

En fi... estic contenta d'haver tornat a començar amb el Grup de Revisió de Vida.