DESCRIPCIÓ D’UN CAVALL....

Heus aquí la descripció d'un cavall que vaig fer per un crèdit variable a 4t d'ESO, de la qual sempre m'he sentit ben orgullosa per la rebuda que va tenir a la meva classe. Que els companys l'aplaudeixin i el professor estricte em plantegi la possibilitat d'esdevenir escriptora no passa pas cada dia...

Però com pot ser que valorem tant l'opinió dels altres, per què sempre cerquem el reconeixement? Cert, pensar en aquesta redacció m'ajuda en moments en què tinc l'autoestima baixa. Però per què no en tinc prou amb la satisfacció personal de saber que intento fer allò que cal fer i allò que és bo?

En fi, us deixo amb la descripció d'un animal que sempre m'ha semblat molt elegant. No trobeu?

A més del meu cavall, també era el meu amic. Era molt alt i ple de vitalitat. Pujava sobre la seva esquena arquejada de color avellana i ell, elegant i orgullós, satisfeia el meu desig de volar. Corria ràpid i lliure, sense gairebé advertir la meva presència, i els pèls llargs i llisos d’un color marró ben fosc de la seva crinera - raspatllada feia una estona, i per tant, neta i lluent - em feien pessigolles a les mans. Les meves cames notaven el moviment dels seus costats arrodonits, com la carn es movia a cada passa. És clar, menjava amb tanta gana que pesava ja 470 Kg. Muntada al llom del cavall, quasi no veia les seves potes, molt llargues i primes, d’un color castany apagat damunt del genoll, sense pèl la resta de la pota fins la ferradura, que es movien amb gran agilitat. La cua, llarga i d’un color marró fosc, onejava arrossegada pel vent. Quan paràvem a reposar una estona, baixava el seu coll estirat i ample i es refrescava amb aigua del riu. Mirant el nostre reflex a l’aigua em veia sobre l’animal més magnífic i solemne que coneixia. Li veia els seus ulls, que eren grans, brillants, qüestionadors. Tenia una taca no massa gran de color mel a la part superior del cap, i una de les seves orelles, rectes cap al cel, també era d’aquest color. Una metxa del serrell de color marró fosc queia sobre l’aigua, formant cercles concèntrics. També veia les dents grosses, no gaire blanques, del meu amic. No era un cavall per a carreres, no pertanyia a cap raça especialment valorada, però per a mí cap altre cavall no hagués tingut el mateix valor que aquest company, a qui podia explicar-ho tot i només em respondria amb un renill.