El Nou Testament és la més gran història d'amor que existeix.

RESET

Disculpeu, el bloc està en reformes.

UNINT ELS TROSSETS DE VIDA

DIFERENTS AMBIENTS BARREJANT-SE...FANTÀSTIC!!!

TRENQUEM MITES

És fàcil posar etiquetes a allò que coneixem només parcialment (i de fet, això engloba tot el nostre coneixement, perquè mai podem sortir de la nostra subjectivitat...), limitant-ho a la nostra visió poc informada, plena de prejudicis o faltada de perspectiva.
Pel que fa a la fe, una persona que trenca mites és el padre Jony, i escric aquesta entrada amb la sola intenció que llegiu la seva entrevista.
Els qui no el conegueu, aquí teniu un petit tast de la seva predicació:



I ara ja esteu en situació per llegir l'Entrevista a Padre Jony

FRASES INACABADES

AL MATÍ SÓC…una vertadera marmota!

QUAN ESTIC TRISTA…començo a reflexionar sobre la meva vida i em ve de gust escriure per desfogar-me.

BUSCO…la pau interior, la tranquilitat de consciència per ser feliç.

D’UN NEN EM QUEDO AMB…la seva espontaneïtat, innocència i dolçor.

LA VIDA ÉS…un pou de sorpreses.

TINC…moltes il·lusions i somnis que no es compliran però que em fan tenir ganes de viure.

PER LA NIT…és quan puc estudiar més concentrada.

QUAN ESTIC CONTENT/A…m’agradaria abraçar tothom per transmetre la felicitat als altres.

BALLO…deixant-me portar per la música i cantant la cançó si la sé.

SI M’ESTIMES…tinc por de decebre’t.

DÉU…és en les petites coses i en les qualitats que podem trobar en cadascú.

SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Cantares...
Antonio Machado

.

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
..
Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
.
Nunca perseguí la gloria.
.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
.
Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten
de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país
vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso...
.
Cuando el jilguero no puede
cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
.
Golpe a golpe, verso a verso.

A la coral de física hem començat a cantar aquesta cançó, que va ser versionada pel Serrat. Fantàstica, us la recomano.

EN BUSCA DEL SILENCI

Últimament, em costa concentrar-me en el silenci, em costa buidar la ment i simplement reflexionar. Dins meu, tinc un caos de pensaments, records, idees, vivències... i segurament és això el que em fa tenir aquest sentiment opressor de no poder trobar-me a mi mateixa. No poder saber què vull. Què sento. On vull arribar. Què creure. De fet, tinc una mica de crisi de fe. I això m'entristeix.

ACTUALITZAR O NO ACTUALITZAR...AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ!

A vegades no sé què escriure. O allò que escriuria no m'afecta només a mi, sinó que hi ha altres persones implicades. I ho descarto. O voldria escriure alguna cosa en concret, però sé que podria ofendre a algú, que sempre hi hauria qui se sentiria identificat o identificada i podria malinterpretar les meves paraules. I segur que també hi hauria qui les interpretaria massa correctament i sabria exactament què passa pel meu cap. I això també fa respecte...
Hi ha moments en què penso que estic éssent massa transparent, en aquest blog. Parlar tan obertament de pensaments, sentiments o idees és "despullar-se" bastant davant dels lectors, deixar entreveure més del que potser es pretèn.
Així que em replantejo el bloc en general.

EM FA SOMRIURE

Cansada, tornant de la facultat a les 9 de la nit, després d'unes pràctiques horribles, havent de passar per l'Opencor a fer una darrera compra d'extrema necessitat....
I vet aquí que, creuant un carrer, mirant a terra em trobo un mòbil a ple pas zebra. L'agafo. Truco a un dels números de telèfons que hi havien guardats i descobreixo la identitat de la propietària del mòbil. Però qui tenia a l'altra banda del telèfon no és capaç de donar-me el número del telèfon fix de la noia en qüestió. Regiro més els contactes de la tal persona i trobo un número sota el títol de "casa". Parlo amb la seva mare, que em diu que la seva filla viu just allà on estic en aquell moment i que la telefonarà per dir-li que baixi a trobar-me. Jo li dic que no cal, que ja la telefonaré jo, al número que hi posa "casa.bcn". Marco. Però em comunica, aix...les mares...ja estava avisant a la seva filla... A mig parlar amb la seva companya de pis, veig a la despistada propietària venint a retrobar-se amb el mòbil.
I somric. Una anècdota per acabar el dia.

DECISIONS

Estic en una època de decisió. No pas perquè en aquest punt de la meva vida hagi de ser clau, ni tampoc un moment de canvi, sinó perquè les grans decisions de la vida no són precipitades, puntuals i decisives, sinó que l'opció de vida que prenem, que escollim, es modela ben a poc a poc, es va perfilant i definint, però sobretot, s'ha d'anar renovant cada dia. Per tant, suposo que època de decisió ha de ser tota la vida...
Ara, però, sembla que em plantejo les meves opcions de nou. Com començar de zero.

Dubto. A estones m'angoixo. I tinc por d'equivocar-me. Sóc estricta, però no amb els altres, sinó amb mi mateixa. No em permeto errors, em costa perdonar-me a mi mateixa... i aquest és l'error més gran que acabo cometent.

INNOCÈNCIA

Em sento nena petita. Sóc una innocent.

Últimament ja van massa bromes que m'he cregut. Com pot ser que em tragui qualsevol cosa? Per què confio en el que diu la gent? Són coses sense més transcendència però jo caic de quatre potes. Com és que el meu petit cervellet no contempla que no tot el que em diuen és veritat? Que hi ha una cosa que es diu humor...?

Un creuria que després de tantes vegades sentir-me ridícula en aquestes situacions, n'hauria d'haver après, i fins potser m'hauria tornat desconfiada i un pèl incrèdula. Ja veieu... els humans som capaços d'ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra!

CIÈNCIA I RELIGIÓ

Avui hem començat la classe de física estadística amb la pregunta: què és la temperatura?... i com no, ha estat d'aquelles vegades en què no saps què respondre, que t'adones que l'únic que saps és que no saps res. La discussió sobre què era la temperatura i quan té sentit definir-la ha anat derivant en un anàlisi de la diferència entre ciència i religió.

I és que la física, com la resta de ciències que intenten explicar el món, pressuposa que existeixen unes lleis que regeixen el món, que poden explicar els fenòmens que observem... les ciències admeten que el nostre coneixement és limitat, que les lleis s'aniran millorant, però igualment, s'ha de creure que existeixen aquestes explicacions lògiques i racionals i que poden ser conegudes o deduïdes... sinó no tindria sentit esperar que al repetir un experiment donés sempre el mateix, no podríem dir que quan llancem una pedra, aquesta caurà... no tindria sentit intentar conèixer com funciona el món, perquè no hi hauria cap llei racional que l'expliqués!

Com tota ciència, en la física hi ha algun pressupòsit bàsic que hem de donar per vàlid... com en la religió, també s'ha de fer acte de fe. Què hi ha doncs, d'extrany, que hi hagi científics creients?

PRIORITATS II

Crisi de prioritats. Dubtes. Buscant el SENTIT de tot plegat. Inseguretat.

MALTA

Oh, Happy Day!

Tres dies fantàstics viatjant per Malta celebrant la fi d'examens. Coneixent-nos més entre nosaltres. Descansant, cantant, rient, fent sobretaules de sis hores, visitant llocs desconeguts, fent fotos a tort i a dret...

Gràcies a totes vosaltres.

MALGRAT TOT

En època d'examens, d'estudi intens, és quan em ve més de gust escriure al bloc. Durant el trajecte al metro del pis a la facultat i viceversa, en els descansos, fent-me el menjar...penso mil i un temes que podria tractar al bloc, fins i tot podria dir que tinc coses a explicar! Però just en aquests moments no tinc internet, no tinc ordinador, no tinc temps...així que tot es queda en intencions...

Per no acabar aquesta entrada cutre amb un to pessimista, però, us he de confessar que malgrat que m'estressi el fet de no dominar prou la matèria, malgrat m'adono que és més difícil del que pensava, malgrat estar nerviosa i haver de passar-me el cap de setmana a la biblioteca... malgrat això, sí que he passat algunes hores enclaustrada a la biblioteca en què em sentia tan bé... no m'imaginava estar passant-m'ho millor que estudiant coses tan curioses...i aprenent...i millorant... i és que la física és molt interessant, encara que a molts no els ho sembli!

ESFORÇ i SACRIFICI, dins o fora del nostre vocabulari?

Època d'estudi pels exàmens, d'escarrassar-se i veure lluny la recompensa, de pensar que no ens en sortirem...però tard o d'hora veurem la llum!!! No podem enfonsar-nos davant qualsevol petita derrota. Reciclo, doncs, aquest text que vaig penjar al meu fotolog el dia 26/04/07 perquè a vegades em sé la teoria però em costa posar-la en pràctica, perquè a vegades hi ha coses que saps però que no va malament recordar...

Arrel de vàries converses d’ahir, m’he posat a reflexionar sobre alguns valors que no estan “de moda” a la nostra societat. Un d’aquests valors és l’esforç. No entenc per què carai és mal vist o almenys ningú gosa dir “m’hi he esforçat”, “m’ha costat”, ben al contrari, anem presumint de “jo no vaig estudiar gens”, “ha estat la sort”, com si fos una virtud!!!! nooo, siusplau, no fos cas que penséssin que sóc menys del que sóc! Hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i per això necessitem convéncer als altres d’allò que ni tan sols nosaltres creiem? Què té de dolent acceptar-se limitat i humà? Al cap i a la fi, és ben sapigut que tothom té limitacions i defectes, però precisament l’esforç no n’és un. Per què als joves ens costa tant valorar les qualitats com el ser treballador i responsable?
I un altre valor és el sacrifici. Al sacrifici pel sacrifici, no li trobo cap sentit. És absurd. Però és que entre poc i massa! Vivim en una societat en què ho volem TOT, ARA i per a MI. Realment, som uns mimats! Fem el que volem, quan volem, pensant poc en les conseqüències dels nostres actes, sense gaires consideracions per la gent que ens envolta, només intentant satisfer els nostres plaers i desigs instantanis, cuidant de no ser titllats de “reprimits”, vivim el dia a dia, el present, “Carpe Díem” és el nostre lema – i ja està bé, això- però sense cuidar gens el futur... Exigim la felicitat, “és el nostre dret” i no la sabem valorar quan la tenim, no l’agraïm. I com serem feliços si l’únic que sabem fer és queixar-nos o lamentar-nos del que ens falta, del que no tenim i sense parar esment en tot allò que ens és regalat? Aix....donem massa coses per sentades. I això em fa por. Por perquè només ens n’adonarem quan sigui massa tard i perdem allò que ens hauria pogut fer feliços si ho haguessim sabut apreciar. I no tinguem possibilitat de recuperar-ho! I com que som tan febles i mimats, tampoc no suportem el fracàs. No hem après a aixecar-nos després de les caigudes. Si sempre ens ho han donat tot mastegat! Com pretenem aconseguir res que valgui la pena si ens venç la mandra a haver-nos-ho de “currar”, d’haver-nos d’esforçar per aconseguir-ho i per mantenir-ho? Serà que no tenim les conviccions prou clares i per això ja no hi posem ganes, en els nostres propis projectes?

MÀGIA

Durant aquestes festes de Nadal, sobretot els nens petits viuen en un món ple de màgia. Però la màgia no és tan sols per quan no podem trobar explicació racional, ni tampoc un engany per evadir-nos de la realitat i viure en un conte de fades, sinó que també és màgia quan ens deixem meravellar pel que passa al nostre voltant, sigui o no comprensible per a nosaltres.

Per a mi, és màgia com els nadons surten de la panxa de la mare, tan petitets però alhora amb els seus ditets, les seves manetes, els seus nassets, tot perfectament modelats i amb tots els petits òrgans funcionant correctament.
I que aquests fills o filles creixin i puguin arribar a ser molt més grans que la mare.

Màgics són alguns paisatges, algunes postes de sol, alguns sons, algunes olors, alguns records...

Màgia també quan aconsegueixo entendre alguna cosa que en algun altre moment m'havia semblat indesxifrable. S'encèn una bombeta i... la llum!

Sento la màgia quan em sé estimada pels qui m'envolten i en llegir la felicitat als ulls dels qui em rodegen, en tinc prou per sentir-me plena.

Té truc? Qui sap... Viure la màgia, admirar-la i donar gràcies a aquest mag que ha decidit beneïr-nos amb la seva vareta...

A voltes...

A voltes he desitjat ser aigua, per poder-me escolar entre els dits d'aquest puny de preocupacions que se m'aferren...i poder córrer lliurement o bé evaporar-me en un tres i no res, condensar-me en un núvol i viatjar lluny, ben lluny d'allò que m'angoixa i m'encadena, en un cel blau clar on és fàcil veure el sol i que la seva calor m'acaroni.

A voltes he somiat ser terra, sorra fina, per poder-me desintegrar suaument i desaparèixer, oblidant-me de les situacions incòmodes, dels errors que he comès i no sé com arreglar, del dolor, de la tristesa, de la sensació de fracàs...i qui sap si algun dia ser útil per fer créixer una petita planteta verda, plena de vida, d'esperança i que aquesta es torni un arbre ben fort.

Però mentre anhelo ser aigua i terra, tan sols em sento fang...

Així que l'única via que em queda és que algun terrissaire benevolent encerti a convertir-me en un gerro de ceràmica, i seguiré éssent fràgil, però seré útil i la meva existència cobrarà sentit.

BON NADAL!

Sembla que al Nadal i durant aquestes festes, traiem el millor de nosaltres mateixos:

és temps de compartir, d'estimar, de pensar en els altres, de veure el que passa al nostre voltant duent un somriure a la cara i bones intencions dins el cor...

Per què no fem que sigui Nadal tot l'any?

SENTIM L'ESPERIT DE NADAL DINS NOSTRE!



Per una felicitació nadalenca amb més d'humor, visiteu la pàgina de les habitants del Planeta Rocafort: http://www.fotolog.com/planeta_rocafort/34777971
i ja em direu si és adequat o no el paper que jugo en el pessebre...

CORRECTE, INCORRECTE, O SIMPLEMENT DIFERENT?

Esiteix l'objectivitat? Com que ens és impossible sortir de nosaltres mateixos i només disposem dels nostres ulls per mirar les coses, costa molt poder afirmar si una cosa ÉS o la veiem així, o potser fins i tot la VOLEM veure així. No podem abandonar la subjectivitat, ens persegueix allà on sigui.

Per exemple, existeix la correcció i la incorrecció de manera objectiva?

En certs aspectes, no dubto en contestar que sí, que hi ha actituds classificables com a correctes o com a incorrectes i sovint la manera més fàcil d'identificar-les és segons l'efecte que causen: si fan mal a algú o produeixen un efecte positiu.
Però hi ha altres accions que no es poden jutjar tan fàcilment. És llavors quan entra en joc la subjectivitat, quan comencem a pensar en "què faria jo en aquesta situació? què és el que crec que jo hauria de fer si em trobés en aquestes circumstàncies?". Preguntes a les quals respondríem de manera diferent, cadascú segons les nostres prioritats, opinions, experiències o gustos. Amb la qual cosa, quan considerem que certa cosa és incorrecta, ho és realment, o simplement no és el nostre estil però una opció diferent i igualment respectable?

FENT EL RUC A PONT DE SUERT

Què millor per fer durant el pont que anar-se'n a una casa rural de Pont de Suert amb uns quants amics monitors d'esplai i desconnectar? Doncs marxar i a sobre... emportar-se una càmara!

De manera que trenco la rutina tant criticada d'escriure posts reflexius, avorrits i llargs que tant m'apassiona (jeje) per oferir-vos un vídeo que s'ha currat la Txaro -en el qual, sigui dit de passada, perdo tota credibilitat com a persona seriosa-... Enhorabona, Txaro, i gràcies a tots per la vostra companyia aquests dies!



Des d'aquí, aprofito per dir que aquest vídeo ha estat creat amb la finalitat de contribuir a la pàgina web del TSKV (http://www.tskv.cat/). I us animo a què n'envieu els vostres...

RACIONALITAT

M'encanta trobar explicacions lògiques a tot allò que ocorre al meu voltant, fer-me mils de preguntes de "per què" i intentar justificar comportaments, actituds, fets, fenòmens... qualsevol cosa! Ho trobo fascinant. I si aparentment no hi ha cap raó, potser fins i tot arribo a inventar-me-la...
De fet, suposo que és una necessitat humana, la de la comprensió del món en què habitem, i suposo que tothom, en major o menor mesura, busca entendre les situacions que viu. Aquest és l'origen de les ciències. Però tot i això, no tot es pot explicar. Hi ha coses que simplement s'han de viure, no es poden analitzar sinó experimentar. Només sentir-les sense entendre-les, sense buscar més raons. Decisions que s'han de prendre sense fer ús de la matèria gris. Creences que has de mantenir malgrat no tenir-ne cap prova irrefutable.
A vegades costa trobar un equilibri entre la racionalitat i allò irracional: digues-li impulsos, espontaneïtat o com et sembli. Bastants cops he pensat que sóc excessivament racional. I és que: cal que tot tingui un sentit? Cal que sempre puguem trobar una lògica?

MEME EVOLUTIU

Porto una estona intentant contestar aquest meme evolutiu que m'ha passat la Txaro. Però el cas és que...em falla la memòria!

1. Fa 10 anys... en tenia 10 i feia 5è de primària al Claver, a Lleida. Em despertaven els pares a les 8 per agafar el bus cap al col·legi, on m'agradava aprendre i assistir a les classes. Duia bata, que era l'atrezzo perfecte per les històries que ens muntàvem a l'hora del pati, juntament amb sofàs de fulles mortes. Anava a coral al cole mateix, i m'estava preparant per fer la primera comunió. Anava a aprendre a tocar la flauta travessera a la "Pons i Rosselló", una escola de música de prop de casa, i considerava que els nois i noies de batxillerat eren molt grans i madurs, i em feien respecte.

2. Fa 5 anys... en tenia 15 i feia 4t d'ESO. Continuava anant al col·legi al Claver, a Lleida. El despertador em feia llevar a les 7 per poder agafar el bus cap al cole. No parava ni per respirar, però sentia que podia amb tot: treballs de cole i estudiar, orquestra i música a l'Intèrpret (una altra escola de música) i els dissabtes a la tarda anava a Jovenívols, on m'encantava les reflexions que ens proposaven i arribava a casa saltant d'alegria. M'agradaven les lletres i els números, i ja començava a tenir prop la decisió sobre quin batxillerat agafar.

3. Fa 1 any... en tenia 19 i feia 2n de Física. Em sonava l'alarma del mòbil a les 7 per poder arribar amb metro a la facultat. Una mica més acostumada al ritme de vida de Barcelona, però amb la novetat d'estar amb un pis enlloc de la residència de monges on m'havien cuidat l'any anterior. Anava a Coriolis, la coral de física. Només tocava la flauta travessera a missa, i rascava la guitarra quan necessitava relax. Feia de monitora de Jovenívols, a Lleida, on baixava cada cap de setmana, i començava a agafar confiança amb mi mateixa. Anava al Muec i a Universitaris Loiola, que contribuien a la meva formació com a persona. Tant pel que fa a la carrera com pel que fa a la formació personal, em sentia que havia après molt però que encara em quedava molt per aprendre. Havia conegut a molta gent i havia après a acceptar diferències i estimar-les.

4. Ahir... en tenia 20. Vaig despertar-me a les 7:20 i vaig agafar el metro. Després de fer un examen d'una assignatura de 3r de física, vaig arribar a la conclusió que estic fent una carrera molt desagraïda. Però que m'agrada i disfruto estudiant. Vaig anar a coral de física abans de tornar al pis. Vaig fer poca feina, vaig descansar una mica i vaig sortir a sopar fora.

5. Avui... també amb 20 anys, m'he despertat a les 7:20. He anat al metro, a classes, a veure un partit entre companys de classe, al gimnàs, a la facultat de nou, i he dormit durant el trajecte en autocar cap a Lleida. M'he despertat, doncs, a les 19:15, havent arribat a Lleida per passar-hi el cap de setmana.

PILARS

Per molt que nosaltres escollim què és prioritari en la nostra vida, trobo bastant fonamental la idea que la nostra vida és una construcció que s'ha de sostenir per més d'un pilar. La teoria dels pilars consisteix en què no podem centrar el 100% dels nostres esforços i il·lusions en una sola cosa, sinó que hem de diversificar una mica els nostres objectius per tal que si en un determinat moment algun dels nostres pilars s'ensorra per determinades circumstàncies, encara ens resti alguna cosa que ens sosté, que ens anima, ens esperona, ens motiva i ens fa tenir ganes de seguir endavant. Pilars serien -per exemple- la família, els amics, la fe, la música, els estudis, ... i per cadascú diferents, evidentment. I és que... hi ha molts àmbits en els quals val la pena lluitar!

SOPAR AL CASAL

Ahir vam fer un sopar d'Universitaris Loiola. Vaig arribar corrent perquè feia tard. Però un cop allà, el ritme canvia de sobte. No hi ha pressa, tot va bé. Compartint tot el que havíem dut entre tots, xerrant animadament i després, fent jocs "esplaieros" en havent sopat, rient com mai, amb cada cop més gent participant-hi i tots ben engrescats... em vaig sentir tant afortunada!
Gràcies a tots!

INTERNET I MÒBIL

Curiós, el fenòmen d'internet i del mòbil.
Et permeten estar en contacte amb gent que tens molt lluny, acurten distàncies, trenquen barreres. Amb l'ordinador, pots informar-te de pràcticament tot el que vulguis saber, tan sols un clic amb el ratolí i ja et pots posar al corrent de totes les darreres novetats,... indubtablement, és un avenç tecnològic important. I no cal dir que el mòbil ja és ara una prolongació de les extremitats de més d'un adolescent, jove i adult.
Tot i això, no és absent el risc: a vegades sento que gent que tinc a prop està ben lluny meu precisament per aquest motiu. És fàcil que estant tant pendents del mòbil o del mail, vivim en la nostra petita bombolleta, i és facil tancar-nos-hi...

DUBTES

A vegades, quan més d'una persona et qüestiona la teva manera de fer o les teves idees o les teves metes, quan et pregunten per què et com ets o et senyalen amb el dit com si fossis un rar especímen, quan no entenen la teva opció i res del que tu argumentis no els acabi convencent, al final aquests teus arguments ni tan sols et convencen a tu, et sents sol, et sents incomprès, acabes dubtant dels teus principis i no t'entens ni tu mateix! Cal retrobar-se a un mateix... És llavors quan et planteges: Quin és el sentit de tot plegat?

"Grant me the courage to change the things I can change, the serenity to accept the ones I can't, and the wisdom to know the difference..."

LLIBERTAT

Sota el lema de "jo vull ser lliure" sovint es troben encadenades moltes persones que, al cap i a la fi, són tan esclaves com qualsevol altra. O bé sombra d'altres persones que decideixen per ells. O potser tenen por a la llibertat. I és que...què vol dir ser lliure?

Si em permeteu, algun cop he pensat que per mi la llibertat consisteix en escollir a quines cadenes lligar-te. Perquè fins i tot si vols ser totalment "lliure", independent, sense compromisos, això ja et tanca les portes de tot allò que exigeix un compromís, una responsabilitat, un lligam. I això és ser lliure? No poder prendre decisions que involucrin més que el precís segon que estàs vivint per por a què a l'endemà ja t'hagis cansat de la teva opció? Cada cop que prenem una decisió, si volem ser coherents, estem escollint un camí. Sempre tancant portes i obrint-ne d'altres. Així és la vida. Aquesta és la nostra llibertat. Si per mantenir-nos "lliures" no podem decidir, què esclaus que esdevenim d'aquesta nostra "llibertat"...!
Per mi, llibertat és poder fer allò en què creus, sense deixar-te influenciar escessivament pel típic "què diran els altres", per les crítiques, per les modes. Sembla fàcil però no ho és tant. A part que els altres et permetin actuar sense coaccions ni amenaces (en aquest tema ja no hi entraré), la llibertat de veritat també comporta un cert esforç personal, una valentia. Ser un mateix a vegades resulta més difícil que seguir un determinat patró. És poder escollir el teu camí i ser feliç seguint-lo, tant si el corrent d'aigua que t'envolta et duu al teu destí o has de nedar a contracorrent per arribar-hi.

No negaré, doncs, que la llibertat implica risc. Arriscar-se a fracassar, arriscar-se a escollir un camí que es fa molt costa amunt, arriscar-se a equivocar-se o a tenir gent en contra. O també arriscar-se a trobar unes cadenes que ens lliguin, però que ens les sentim còmodes, que ens hi sentim a gust. Perquè al cap i a la fi, si no t'impliques en cap projecte, sí, seràs lliure, lliure per a no poder fer res més que mantenir la teva llibertat intacta, i per tant, esclau d'aquesta.

Ser fals, ser borde, ser civilitzat

Com tractar a la gent amb qui no ens avenim massa?

Hi ha qui diu el que no pensa. O no actua coherentment amb allò que diu i pensa. Això és ser fals. Voler quedar bé a tota costa, perdre una mica la personalitat per tal d'agradar, però al cap i a la fi, deixant de ser un mateix... Es fa difícil de confiar en una persona que saps que és falsa, no saps cap a quin cantó tirarà, no saps si posarà molt bona cara i t'estarà maleïnt els ossos per dins, no saps si quan t'hagis girat d'esquena es riurà de tot allò que tu confiadament li has explicat.

Hi ha qui no sap parlar educadament amb la gent que no li cau bé. Només accepta allò que li agrada, allò amb què està d'acord, despreciant altres punts de vista, altres maneres de fer, opinions contràries. A vegades ni tan sols fixant-se amb la gent que no són del seu "cercle d'amics". O dins o fora. Comença un radicalisme en què les persones tan sols poden portar dues etiquetes: i qui no és amic, ja passa a ser dels que "no m'importen". Tractant a les persones amb brusquedat, fent servir l'excusa de voler ser sincer; "no s'ha de fer bona cara a qui no se la mereix"... i és que la sinceritat per si sola no és sempre una virtut. Això és ser borde.

I doncs? Per què cal escollir entre ser fals o ser borde? No es pot ser simplement civilitzat, actuant amb correcció però no deixant de defensar allò en què penses? No pots mantenir-te ferm i fidel als teus principis, opinions o gustos sense ofendre a qui tens al costat i no pensa igual...? No trobeu que hi ha una diferència important entre ser fals, ser borde i ser civilitzat?

L'AMISTAT EVOLUCIONA

Ja no ens veiem les quatre juntes tan sovint com solíem quan anàvem al cole... però estic contenta que continuem éssent amigues. La relació canvia al llarg dels anys, igual que cadascuna de nosaltres també anem canviant, creixent, formant-nos, però l'amistat -si és prou forta- es manté.
Us en dono les gràcies!