sábado, 17 de diciembre de 2011

PINTANT

El meu quadre vestit en tonalitats de grisos,

sembla espantar-se al veure apropar-se-li un pinzell tacat de blanc o negre.

Li sembla que no va amb ell, i la tela es posa a tremolar,

com si enlloc d’un pinzell, es tractés d’una daga.


Si continuo sucant els pinzells a l'aigua,

per suavitzar el seu tacte,

per rebaixar la duresa que els colors intensos provoquen a la mirada,

per temor a les línies ben definides que fan de

limits, fronteres i divisions,

m’arrisco a què el quadre sembli aviat una foto desenfocada,

o un quadre menjat per la llum o pel pas del temps.


Al cap i a la fi, no hi ha imatge sense contrast.

martes, 15 de noviembre de 2011

Qüestió d'evolució

Qui és aquella noia
que abans duia els meus pantalons i el meu calçat?
I les samarretes, i els mitjons, fins i tot el pentinat...

On s'amaga, tímida i insegura,
aquella emmascarada figura?

Per bé que algun somni encara compartim,
les seves esperances no són més que el meu dia a dia.
Qui sap si en arribar al proper cim
seré jo la desconeguda amb familiar fesomia!

lunes, 14 de noviembre de 2011

Qüestió de rellotges

Mentre tots els rellotges avancen a ritmes vertiginosos,
al meu li manquen les piles
i la secundera, incapaç de seguir el ritme però sense perdre el compàs,
es mareja movent-se permanentment endavant i endarrera.

Endavant i endarrera,
i mai no arriba l'hora.
Al suau balanceig intenta trobar-hi la calma.
La calma angoixant de saber que el temps passa
malgrat no estar-lo vigilant...

Endavant i endarrera,
el vaivé de l'agulla que no s'atura,
tot esperant que es restauri el temps.

domingo, 11 de septiembre de 2011

Aquell càlid pinzell traça linies taronja sobre l'horitzó.

Pel paper d'aquarel·la són suaus pessigolles:

escenes anteriors del quadern cobren vida,
sembla que el paisatge ja es dibuixi tot sol...
de sobte, el traç vacil·la -insegur- per por de pifiar-la,

però la bellesa de la posta de sol ja esquitxa el proper full amb els primers raigs del nou dia.

miércoles, 4 de mayo de 2011

[...]
Ai, que extrany, que ric el món
abans de la pregunta i de la lògica,
abans de la mesura i l'instrument,
abans de col·lapsar-se en una sola
presència definida, abans de ser
resposta a una pregunta limitada!
[..]

fragment del poema "Dualitat ona-corpuscle" de David Jou.