Quan som adolescents, anem esdevenint persones independents amb opinions pròpies. Hi ha qui també té una època de deixar-se portar pel "què diran els altres", té una època de "rebel·lió total" o bé també és freqüent caure en un "voler complaure" als altres mostrant-me tal com ells esperen de mi. El cas és que són les situacions que vivim les que ens van acabant de perfilar el caràcter. O també passa que aprenem a base de "patacades".
Però.... i quan ets gran? Ja ens assegurarem de tenir al costat una persona que no ens digui "lo fantàstics que som" sinó que cregui en nosaltres i en "lo fantàstics que podem arribar a ser", que ens estimi tal com som i que ens vulgui fer millorar?
I és que sembla que quan ets petit, tothom es veu amb el dret de donar-te la seva opinió sobre el teu comportament. Sí. Potser a vegades inclús massa, i pot arribar a cansar, però realment no ens n'adonem de la sort que tenim quan això passa, quan algú ens diu el que li agrada o desagrada de nosaltres i ens pretèn donar una idea de com millorar.
És cert, no ens hem de deixar portar pel "què pensaran els altres de mi", però també cal ser conscients que moltes vegades, la millor imatge que ens podem crear de nosaltres mateixos és la que ens proporcionen les persones que tenim al nostre costat. Són el nostre millor mirall i val la pena mirar-nos-hi de tant en tant!
