DE DEBÒ VULL JUSTÍCIA?

I potser ja em sento bé amb mi mateixa si demano justícia. Si dono allò que és just a cadascú, si sóc estrictament correcta, per no fer patir a algú allò que no mereix...

Però realment, quan es tracta de mi mateix.... vull justícia? és el que demano?

Potser la justícia és tan sols un mínim,
és el que la societat es veu amb cor d'exigir a tothom,
però qui sap....realment és suficient?

Jo, quan m'equivoco o quan deixo d'actuar com hauria d'actuar, més aviat vull compassió, vull caritat, vull amor. Vull més que justícia....vull perdó.
I això que no sempre me'l mereixo!

I és que potser el que hem de donar als altres

no és allò que és just, allò que mereixen,

sinó molt més; allò que creiem que necessiten,
encara que no s'ho hagin guanyat.

Potser així es pot arribar a canviar el món.

O potser no.

4 CRITS/ARASS: Respiro

Respiro, visc
faig un pacte amb la vida
cada cop que respiro,
visc,
pateixo si no respiro,
respiro i no deixo de patir.

Respiro, desitjo,
m'omplo d'aire
i en cada desig em buido,
visc,
en tu tot jo desitjo
viure abraçat a tu és quan respiro.

Abraço, canto
pentagrama de llàgrimes,
aspiro,
prego i mentre canto,
ploro.

Abraço,
canto,
em prosterno amb els ossos
i amb la carn t'adoro,
visc,
canto amb la carn
i amb el cos celebro,
prego i perquè prego,
respiro.

POR A LA MORT

Quan era força petita, suposo que sí que tenia por a la mort. Deu ser que la por s'encomana quan els adults te'n parlen amb un to seriós, greu i gairebé xiuxiuejant. O bé amb les típiques històries de por....
Després, vaig tenir una temporada en què no entenia què s'havia de témer. Recordo que em sentia tan feliç de viure o d'haver viscut, tan agraïda, o bé potser és que tenia tanta fe, que si pensava en la meva mort només lamentava que els sabria greu a la gent qui m'estimava.
I ara tinc temporades de tot, però el cert és que, tal com recordo que m'havia dit alguna vegada la meva padrina, la perspectiva amb què mires el final de la vida canvia amb l'edat. Al cap i a la fi, és el nostre destí inevitable...
Avui m'he acabat de rellegir l'últim llibre de Harry Potter, i és difícil expressar d'adoració que li professo a aquest llibre. Val, potser m'he passat. No adoració.... però m'encanta! I una de les idees que trobo molt encertada és que morir no és el pitjor que li pot passar a una persona, sinó que -per exemple- viure sense estimar és molt més trist.
Trobo genial, alhora que potser és molt utòpic, tenir creences per les quals et sents capaç de lluitar i ... només el fet de pensar que val la pena donar la vida per un ideal (encara que només ho pensem i després la nostra feblesa com a persones ens faci entrebancar o no ens permeti defensar-lo com creiem que es mereixeria), creure que la vida té un sentit ... això sí que és tenir fe, això sí que és VIURE!

A vegades

A vegades m'agradaria poder dir que estic trista
sense que ningú provés de consolar-me.
A vegades m'agradaria poder dir que em sento sola
sense que ningú vingués a fer-me companyia.

I a vegades voldria sentir-me trista i sola
però algú em sorprèn amb una paraula amable,
un gest carinyós o un senzill detall sincer.
De manera que tan sols puc esboçar un somriure,
alçar els ulls rient de mi mateixa
i pensar "De què coi m'he de queixar..?"

3 ESGLAONS d'Arass

Quan era petita, els meus pares em van ensenyar a resar abans d'anar a dormir.
Feia un temps que no me'n recordava. Fins que ahir vaig sentir que ho necessitava.

Tres esglaons- Arass

Si tu has optat per compartir-ho tot, pq m'hi nego jo?
Quines són les cadenes que em sepulten dins d'una tomba de plata i or?
Hi ha tantes coses que em tenen aferrat, hi ha tantes aficions que no em deixen caminar
hi ha tantes coses a posseïr que l'enveja no em deixa dormir...

Si tu has optat per ser insultat, pq m'hi nego jo?
Qui em posa a la defensiva, qui em fa tornar els cops*?
Hi ha tantes coses que m'inflen l'orgull, hi ha tantes màscares, tant d'ocult,
hi ha tantes cuirasses al món que ens impedeixen saber qui som...

Si tu has optat pel darrer lloc, pq m'hi nego jo?
Quin és l'esperit que em fa elevar tan lluny del teu costat?
Hi ha tantes coses que em tenen enganyat, hi ha tantes fantasies per comprar,
hi ha tantes foteses inútils que em volen apartar del teu costat...

Si tu ets pobre, menyspreat i humiliat, pq m'hi nego jo?
Quin és l'instint de conservació que paralitza el meu cor?
Dóna'm un cor pobre per estimar-te, dóna'm menyspreus per apropar-me, dóna'm unes mans humils, senzilles per poder ajudar-te!!!

Jesús, vull optar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera,
Jesús, vull saltar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera...


Escolteu un petit tast d'altres cançons d'Arass: cliqueu aqui.

*Retocat*

DUES CANÇONS ESPECIALS

Últim dia de curs a U.L. i les hem cantades.

Hi ha cançons que m'ajuden a pregar, a sentir-me viva, a recordar-me allò que m'importa.... simplement, em toquen.

L'he sentida i cantada moltes vegades, però encara m'emociona cada vegada que la torno a sentir o a cantar. Hi ha cançons que simplement tenen i transmeten FORÇA.

FENT CAMI

Fent camí per la vida

em tocarà menjar la pols,

ficar-me al mig del fang

com ho han fet molts,

compartir el poc aliment

que porto al meu sarró,

tant si m'omple la joia

com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,

vindran dies d'il.lusió,

com la terra és incerta

així sóc jo,

dubtaré del compromís

i a voltes diré no,

o em mancarà quan calgui,

decisió.

_Però lluny a l'horitzó

ja lliure de l'engany

veuré milers com jo

que van vencent la por.

Alleugiré el pas

duent amb mí el sarró

i avivaré amb el cant

el pas dels meus companys.

Endavant!

_Amb la llum resplandent

la força del vent

m'empeny endavant.

Són els homes que van vencent

la por.

Es la joia i l'esperit

la força i el crit

que em guia endavant.

Tan lleuger

com el pas dels meus companys.

Sempre li he trobat un toc malencònic, però des que van morir els meus padrins i la vam cantar al seus enterraments, li associo un sentiment, una sensibilitat especial. Se'm posa la pell de gallina en sentir-la i no la deixaria mai de cantar.

LES BENAURANCES

Serem feliços en la pobresa
si amb les mans buides veiem l'amor de Deú.
Si a l'esperança obrim el cor.
Deixem-ho tot i guanyarem el cel.
Serem feliços en la humilitat.
Si ens fem petits iamb el cor senzill.
Serà la nostra heretat la Terra, la Terra.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços en compartir
donant de franc quelcom del nostre temps
a qui se sent sol i oblidat.
Podrem gaudir la vida al regne etern.
Serem feliços si som transparents,
si se'ns llegeix als ulls sinceritat.
Podrem sentir dins del cor
el Déu vivent, el Déu vivent.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços cercant la Pau
trencant cadenes, vivint en llibertat.
Si desterrem rancúnies i odi,
esdevindrem fills del Pare Estimat.
Serem feliços si som perseguits
quan perdonem aquell qui ens ha ofès.
El nostre anhel no serà
mai destruït, mai destruït.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

EN BUSCA DEL SILENCI

Últimament, em costa concentrar-me en el silenci, em costa buidar la ment i simplement reflexionar. Dins meu, tinc un caos de pensaments, records, idees, vivències... i segurament és això el que em fa tenir aquest sentiment opressor de no poder trobar-me a mi mateixa. No poder saber què vull. Què sento. On vull arribar. Què creure. De fet, tinc una mica de crisi de fe. I això m'entristeix.

A voltes...

A voltes he desitjat ser aigua, per poder-me escolar entre els dits d'aquest puny de preocupacions que se m'aferren...i poder córrer lliurement o bé evaporar-me en un tres i no res, condensar-me en un núvol i viatjar lluny, ben lluny d'allò que m'angoixa i m'encadena, en un cel blau clar on és fàcil veure el sol i que la seva calor m'acaroni.

A voltes he somiat ser terra, sorra fina, per poder-me desintegrar suaument i desaparèixer, oblidant-me de les situacions incòmodes, dels errors que he comès i no sé com arreglar, del dolor, de la tristesa, de la sensació de fracàs...i qui sap si algun dia ser útil per fer créixer una petita planteta verda, plena de vida, d'esperança i que aquesta es torni un arbre ben fort.

Però mentre anhelo ser aigua i terra, tan sols em sento fang...

Així que l'única via que em queda és que algun terrissaire benevolent encerti a convertir-me en un gerro de ceràmica, i seguiré éssent fràgil, però seré útil i la meva existència cobrarà sentit.

BON NADAL!

Sembla que al Nadal i durant aquestes festes, traiem el millor de nosaltres mateixos:

és temps de compartir, d'estimar, de pensar en els altres, de veure el que passa al nostre voltant duent un somriure a la cara i bones intencions dins el cor...

Per què no fem que sigui Nadal tot l'any?

SENTIM L'ESPERIT DE NADAL DINS NOSTRE!



Per una felicitació nadalenca amb més d'humor, visiteu la pàgina de les habitants del Planeta Rocafort: http://www.fotolog.com/planeta_rocafort/34777971
i ja em direu si és adequat o no el paper que jugo en el pessebre...

DUBTES

A vegades, quan més d'una persona et qüestiona la teva manera de fer o les teves idees o les teves metes, quan et pregunten per què et com ets o et senyalen amb el dit com si fossis un rar especímen, quan no entenen la teva opció i res del que tu argumentis no els acabi convencent, al final aquests teus arguments ni tan sols et convencen a tu, et sents sol, et sents incomprès, acabes dubtant dels teus principis i no t'entens ni tu mateix! Cal retrobar-se a un mateix... És llavors quan et planteges: Quin és el sentit de tot plegat?

"Grant me the courage to change the things I can change, the serenity to accept the ones I can't, and the wisdom to know the difference..."

SIGUEM PONTS

Dimecres passat va començar el curs pels Universitaris Loiola. I la primera pregària de curs em va agradar i em va fer reflexionar, aquí en teniu un fragment...

[...] No hay tarea más hermosa que dedicarse a tender puentes hacia los hombres y hacia las cosas. Sobre todo en un tiempo en el que tanto abundan los constructores de barreras. En un mundo de zanjas, ¿qué mejor que entregarse a la tarea de superarlas?
Pero hacer puentes-y, sobre todo, hacer de puente- es tarea muy dura. Y que no se hace sin mucho sacrificio. Un puente, por de pronto, es alguien que es fiel a dos orillas, pero que no pertenece a ninguna de ellas (...).
Mas si el puente no pertenece por entero a ninguna de las dos orillas, sí tiene que estar firmemente asentado en las dos. No "es" orilla, pero sí se apoya en ella. Ser puente es renunciar a toda libertad personal. Sólo se sirve cuando se ha renunciado.
Y, lógicamente, sale caro ser puente. Este es un oficio por el que se paga mucho más que lo que se cobra. Un puente es fundamentalmente alguien que soporta el peso de todos los que pasan por él. La resistencia, el aguante, la solidez son sus virtudes. En un puente cuenta menos la belleza y la simpatía -aunque es muy bello un puente hermoso-; cuenta, sobre todo, la capacidad de servicio, su utilidad.
Y un puente vive en el desagradecimiento: nadie se queda a vivir encima de los puentes. Los usa para cruzar y se asienta en la otra orilla. Quien espere cariños, ya puede buscar otra profesión. El mediador termina su trabajo cuando ha mediado. Su tarea posterior es el olvido.
Incluso un puente es lo primero que se bombardea en las guerras cuando riñen las dos orillas. De ahí que el mundo esté lleno de puentes destruídos.
A pesar de ello, amigos míos, qué gran oficio el de ser puentes, entre las gentes, entre las cosas, entre las ideas, entre las generaciones (...).
Hay que tender puentes, en primer lugar, hacia nosotros mismos, hacia nuestra propia alma, que está la pobre, tantas veces, incomunicada en nuestro interior. Un puente de respeto y de aceptación de nosotros mismos, un puente que impida ese estar internamente divididos que nos convierte en neuróticos.
Un puente hacia los demás. Yo no olvidaré nunca la mejor lección de oratoria que me dieron siendo yo estudiante. Me la dio un profesor que me dijo: "No hables nunca A la gente; habla CON la gente". Entonces me di cuenta que todo orador que no tiende puentes de ida y de vuelta hacia su público nunca conseguirá ser oído con atención. Si, en cambio, entabla un diálogo entre su voz y ese fluido eléctrico que sale de los oyentes y se transmite por sus ojos havia el orador, entonces conseguirá ese milagro de la comunicación que tan pocas veces se alcanza.
Entonces entendí también que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo. Me gusta la definición que da Leo Buscaglia del amor: "Los que aman son los que olvidan sus propias necesidades". Es cierto: no se ama sin "poner pie" en la otra persona, sin "perder un poco pie" en la propia ribera. Entonces entendí tambien que no se puede amar sin convertirse en puente; es decir, sin salir un poco de uno mismo.
Y bendito el oficio de ser puente entre personas de diversas ideas, de diversos criterios, de distintas edades y creencias. [...]

Constructor de Puentes
José Luís Martín Descalzo

A vegades topar amb gent de diferents creences o opinions, et fa trontollar una mica allò en què penses o el que creus. Estils de vida diferents dels que coneixes o dels que comparteixes fan replantejar-t'ho tot, fins i tot pensar si el teu estil de vida val la pena, si és això pel qual vols viure. Però trobo que d'aquest dubte, d'aquesta batalla interior, en surts beneficiat, i un cop has pogut reflexionar, fins i tot les creences o opinions s'enforteixen o acaben de perfilar-se i definir-se.
A més, buscar el que ens uneix enlloc del que ens separa, acceptar les diferents maneres de veure les coses i valorar-ne les virtuds, és un exercici que ens ajuda a madurar, a relacionar-nos amb els altres, a conèixer més les persones que ens envolten, a estimar-les i...en definitiva, a ser més feliços.

Ser ponts. No trobeu que val la pena, almenys intentar-ho??

LA FE

Ahir vam fer dinar de festa perquè era l'aniversari de la meva padrina, que -sigui dit de passada- cada dia està més guapa, i després d'uns deliciosos trianglets de nata amb els que ens va obsequiar, vam fer una mica de sobretaula. M'encanta la sobretaula!

I el cas és que vam estar discutint sobre la fe. Aix...la fe. Què vol dir ser creient? Jo em considero creient, però malgrat això, no sé si sabria dir ben bé exactament en QUÈ crec. I és que...deixeu que comparteixi amb vosaltres la meva visió. Potser ara explicar-ho em sembla una mica arriscat, perquè està en zona "de construcció", són opinions canviants...bé, això és el que té que la fe sigui viva, potser? En fi, si em permeteu, separaré la base de ser cristià en dues parts.

La primera, i la que em resulta més fàcil d'estar-hi d'acord, és el seguiment dels valors i l'estil de vida que ens proposa Jesús. Fins aquí, cap problema. Bé, vull dir cap problema pel que fa a la teoria. La posada en pràctica ja ve a ser un altre tema... Però el cas és que intentar ser bona persona i tenir aquests valors que esmento no és pas exclusiu dels cristians. Conec a molta gent no cristiana que té una moral ben similar.

Anem, doncs, a la segona part, que és pròpiament la fe. I és en aquesta part on el terreny esdevé una mica més fanguinós. Potser perquè ja no hi entra tant la racionalitat, és qüestió de vivència personal, d'esperança, de creure. I creure coses que no s'entenen és força més complicat. Però acceptar l'evidència ja no és creure. A vegades em pregunto: m'estic creant una fe a la meva mida? Sempre he sentit a dir que els dubtes formen part de la fe. Per tant, tot i la petita dosi d'inseguretat que m'acompanya arreu, em considero creient. Crec en Déu. Crec en Jesús. No sé ben bé de quina manera hi crec... però penso que m'ajuda a viure. Suposo que es viu diferent, es mira tot des d'una altra perspectiva. Tinc quatre conceptes clars i la resta, ballen dins el meu cap. Però hi ha moments en què realment ho visc, ho sento, i tot plegat dóna sentit a la meva vida...

NÉIXER D 9

Mirar els telenotícies, aquests dies, és força depriment. Desgràcies. Desesperació. Desastres. I un sentiment d'impotència m'invaeix. I és precisament aquest sentiment de "no hi puc fer res", d'acceptació de les injustícies del món, el més depriment de tot. Sí que costa trobar una solució, sí que no ho podrem arreglar tot, però almenys hem de lluitar. Lluitar per millorar. Lluitar amb totes les forces. Deixar-nos afectar una mica per tot el que passa al nostre món, rebutjar immunitzar-nos... Em costa trobar QUÈ puc fer jo, saber COM reaccionar, trobar el meu lloc al món...
Mentre hi reflexiono, us deixo amb la preciosa lletra d'una cançó de "Néixer d 9", que trobo molt sàvia:

Des de les nostres religions
potser som còmplices avui
muts i callats imaginem
un miracle diví.
Tot oblidant
que cal lluitar amb el cor
i amb les mans.
Que com Jesús cal denunciar.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

Ens és urgent recuperar
la tendresa al nostre cor,
i descobrir-nos a poc a poc
que tu i jo no som rivals.
I tot l'odi que sentim
cal escriure'l sobre el gel
i esperar que surti el sol.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

En la lluita del bé
contra el mal
el poble posa els morts.

TAIZÉ

A.....ALEGRIA, A....ALELUIA!!!
Cuando yo diga "Tai", vosoltros diréis "zé"....

L'esperit alegre es contagia fàcilment. Persones ben diferents amb procedències diverses totes unides per riure, seguir el ritme de la guitarra, aplaudir ben fort i dedicar-me somriures sincers. Sentir-me a gust i veure que la gent que m'envolta se sent a gust al teu costat. Em desprenc de la timidesa que molts cops em serveix per construir un mur darrera del qual amagar-me dels altres, guanyo llibertat i ...comparteixo.
Llargues converses sobre diferents costums, diferents creences, esperances i objectius en comú, vivències que t'ajuden a créixer. Respectar. Descobrir. Meravellar-se.

Ambient de reflexió, de pregària i de silenci. Acompanyada de moltíssimes persones al meu voltant i, al mateix temps, jo sola amb els meus pensaments i amb els cants de fons. Moments de dubtes sobre la fe, sobre el què crec i les implicacions que comporta... I moments de convicció en què m'adono que l'amor de Déu és tan gran....i que jo estimo tan poc! Em sento petita però alhora sé que he d'acceptar les meves limitacions i no només ho sé, sinó que em dóna la impressió que començo a acceptar-les. I em faig el propòsit de no centrar-me tant en mi, encara que sigui per veure'm defectes, sinó tenir més presents les necessitats de les persones que m'envolten.

I fent una avaluació....

Millors moments: Cants amb guitarres (esperit cumbaya ouiea!), anar coneixent millors el grup d'Universitaris Loiola & company i els matins amb les reflexions que compartíem amb el meu grup d'Introducció Bíblica. Immillorables!

Ohhh, i també un taller de "Eucaristia dels primers cristians"... i també converses amb diferents persones....i que em regaléssin una creu de Taizé vermella...Ahh, i calla, que m'oblidava dels ressopons!!!

Pitjors moments: Quin fred que feia a la nit!!!! i les "bronques" d'un professor (era professor?) italià a la nit, quan parlàvem una miqueta a la tenda....

Resum: una experiència inoblidable, que estaré contenta de repetir!