martes, 9 de septiembre de 2008

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.

5 comentarios:

Lluís dijo...

Què bonic que és. Qui ho ha escrit?

ReGiNa dijo...

Gràcies, Lluís. Ho he escrit jo...
Feia temps que no escrivia historietes, i ara estic faltada de pràctica: no sé com continuar!!!

Lluís dijo...

Jo descartaria que ella fos una espia apunt d'entrar al quarter central de la KGB a sobre d'un tanc... però podria ser una immigrant que durant els anys 30 (del segle passat) va marxar del seu poble, al nord d'Irlanda, i que, vint anys després, torna perquè descobreix que una persona, el dia abans de marxar ella, va estar apunt de dir-li...

Ara jo tampoc sé què estava apunt de dir-li...

Lluís dijo...

Hola a tothom!

Amb el munt de núvols que hi ha avui, he pensat que era una bona oportunitat. Continuant amb la Vanessa Mae, crec que us agradarà:

http://es.youtube.com/watch?v=XTHKQvFBS80

Una abraçada!

Lluís

Anna Ortín dijo...

Que ben escrit! M'ha posat trista! Per cert, com va el piset nou? i el primer dia d'uni? una abraçada!