Quan era força petita, suposo que sí que tenia por a la mort. Deu ser que la por s'encomana quan els adults te'n parlen amb un to seriós, greu i gairebé xiuxiuejant. O bé amb les típiques històries de por....
Després, vaig tenir una temporada en què no entenia què s'havia de témer. Recordo que em sentia tan feliç de viure o d'haver viscut, tan agraïda, o bé potser és que tenia tanta fe, que si pensava en la meva mort només lamentava que els sabria greu a la gent qui m'estimava.
I ara tinc temporades de tot, però el cert és que, tal com recordo que m'havia dit alguna vegada la meva padrina, la perspectiva amb què mires el final de la vida canvia amb l'edat. Al cap i a la fi, és el nostre destí inevitable...
Avui m'he acabat de rellegir l'últim llibre de Harry Potter, i és difícil expressar d'adoració que li professo a aquest llibre. Val, potser m'he passat. No adoració.... però m'encanta! I una de les idees que trobo molt encertada és que morir no és el pitjor que li pot passar a una persona, sinó que -per exemple- viure sense estimar és molt més trist.
Trobo genial, alhora que potser és molt utòpic, tenir creences per les quals et sents capaç de lluitar i ... només el fet de pensar que val la pena donar la vida per un ideal (encara que només ho pensem i després la nostra feblesa com a persones ens faci entrebancar o no ens permeti defensar-lo com creiem que es mereixeria), creure que la vida té un sentit ... això sí que és tenir fe, això sí que és VIURE!
contes casualment, gairebé "de passada", però que en realitat tenen més substància, no sé si m'explico... els petits detalls, els pensaments d'un moment...
