EL PASSAT és BEN PRESENT

Plorar no és dolent.
Les habitacions em recorden a situacions viscudes. Els objectes i el seu ordre em recorden a qualitats que admirava i encara admiro. I desprendre'ns de la casa és un cop dur que em fa recordar la seva absència.
Però el record em fa adonar que he estat afortunada, que me'ls he estimat molt, que ells em van donar de tot i més.... i que, per això mateix i malgrat tot, sóc feliç. Potser per això ploro.
I és que plorar no és pas dolent.

EL PRESENT ÉS INFINIT

Per què no admetre-ho? M'ha impactat.

- El present és infinit - diu el profe d'Electrodinàmica Clàssica-. No hi ha causes ni conseqüències. Sempre podem trobar un sistema de referència en què les dues accions siguin simultànies.

I tots els alumnes ens quedem en silenci, pensant.

A vegades les afirmacions ens cauen massa grans, no entenem ben bé què impliquen i si ens faran trontollar tot allò que havíem cregut fins ara. Però s'obre davant nostre un horitzó de possiblitats que mai havíem contemplat...

PRIMERA SETMANA

Veure els companys i companyes de classe, amics i amigues, posar-se al dia amb els estius de cadascú i les novetats que et vulguin explicar, converses de bar, assignatures diferents i variades per cada persona, professors nous per nosaltres, compaginar horaris, preparar carmanyoles pel dia següent, anar a dinar al bar de Geologia, sentir el despertador i murmurar: Tinc soooon!, nova companya de pis molt simpàtica, prendre una xocolata amb avellana a l'Starbucks després de pràctiques, converses profundes, classes impossibles, estones de biblioteca, matèria i més matèria per estudiar... i il·lusió.

Doncs sí, s'ha acabat el temps de vagarejar. En sec. Però estic il·lusionada. He començat el curs amb ganes. Ganes de treballar. Ganes d'aprendre física. Disfruto quan aconsegueixo desxifrar les explicacions. M'agrada aprendre, malgrat hi hagi moments en què em senti ben tonta. Com costa estar estona i més estona davant d'un problema aparentment irresoluble..., però cada any vaig aprenent més perseverança i tot té la seva recompensa. Moltes vegades dubto si he après gaire, perquè no recordo amb exactitud tot allò que he anat estudiant aquests anys. Tot i això, hi ha moments en que sé que no és així, que he après a raonar, he après conceptes nous i he crescut, tant en coneixement, com pel que fa a la meva persona: tolerància, perseverança i maduresa.

Què feliç que sóc! Que durin les ganes i la il·lusió!

DESCRIPCIÓ D’UN CAVALL....

Heus aquí la descripció d'un cavall que vaig fer per un crèdit variable a 4t d'ESO, de la qual sempre m'he sentit ben orgullosa per la rebuda que va tenir a la meva classe. Que els companys l'aplaudeixin i el professor estricte em plantegi la possibilitat d'esdevenir escriptora no passa pas cada dia...

Però com pot ser que valorem tant l'opinió dels altres, per què sempre cerquem el reconeixement? Cert, pensar en aquesta redacció m'ajuda en moments en què tinc l'autoestima baixa. Però per què no en tinc prou amb la satisfacció personal de saber que intento fer allò que cal fer i allò que és bo?

En fi, us deixo amb la descripció d'un animal que sempre m'ha semblat molt elegant. No trobeu?

A més del meu cavall, també era el meu amic. Era molt alt i ple de vitalitat. Pujava sobre la seva esquena arquejada de color avellana i ell, elegant i orgullós, satisfeia el meu desig de volar. Corria ràpid i lliure, sense gairebé advertir la meva presència, i els pèls llargs i llisos d’un color marró ben fosc de la seva crinera - raspatllada feia una estona, i per tant, neta i lluent - em feien pessigolles a les mans. Les meves cames notaven el moviment dels seus costats arrodonits, com la carn es movia a cada passa. És clar, menjava amb tanta gana que pesava ja 470 Kg. Muntada al llom del cavall, quasi no veia les seves potes, molt llargues i primes, d’un color castany apagat damunt del genoll, sense pèl la resta de la pota fins la ferradura, que es movien amb gran agilitat. La cua, llarga i d’un color marró fosc, onejava arrossegada pel vent. Quan paràvem a reposar una estona, baixava el seu coll estirat i ample i es refrescava amb aigua del riu. Mirant el nostre reflex a l’aigua em veia sobre l’animal més magnífic i solemne que coneixia. Li veia els seus ulls, que eren grans, brillants, qüestionadors. Tenia una taca no massa gran de color mel a la part superior del cap, i una de les seves orelles, rectes cap al cel, també era d’aquest color. Una metxa del serrell de color marró fosc queia sobre l’aigua, formant cercles concèntrics. També veia les dents grosses, no gaire blanques, del meu amic. No era un cavall per a carreres, no pertanyia a cap raça especialment valorada, però per a mí cap altre cavall no hagués tingut el mateix valor que aquest company, a qui podia explicar-ho tot i només em respondria amb un renill.

EL TELÈFON

Per què li tinc tanta fòbia a trucar per telèfon?

"Hola, bon dia. Sóc la Regina, que hi és tal persona?"- amb la cantarella de sempre.

El cas és que, mentre que m'agrada molt que l'altra gent em telefoni, em costa moltíssim agafar el telèfon per marcar el número i poder parlar amb qui tinc ganes de parlar. I no crec pas que només sigui qüestió de mandra, perquè al cap i a la fi, prémer nou números no resulta pas tan cansat. I amb el mòbil, menys, perquè tinc tots els números memoritzats.
I doncs, d'on prové aquesta inexplicable reacció al·lèrgica al telèfon quan no sona? No sé si és una simple excusa que m'he buscat, però crec que la raó té a veure amb el fet que quan telefones, no veus què està fent l'altra persona, no li veus la cara, no veus la reacció que té. Molt bé, d'acord. Però quan em truquen a mi, tampoc no veig què fa l'altra persona. Mmm..i doncs? Quina és la diferència? Penseu.....va.....sí, exacte. Quan sóc jo qui truca, sento que invaeixo la intimitat de l'altra persona, que molesto. No sé si l'altra persona estava dormint, estava menjant, estava a la meitat d'una altra conversa, si té ganes de parlar amb mi... Em costa trucar perquè sento que imposo la meva necessitat o voluntat de parlar amb l'altra persona. És el que té la vida moderna. Has d'estar disponible a tothora.
Conclusió: si vull trucar a algú, no pensar-m'hi gaire i marcar abans que em vinguin paranoies al cap! Els escrúpuls no ajuden a mantenir les amistats!!!

BENVINGUT EL NOU CURS

Em toca acomiadar-me de les vacances. Trobo que les he apofitat prou bé!
Després d'un estiu ben actiu...

Mandra. Potser aquesta és la paraula que més bé em descriu en aquests últims dies de vacances. Totes aquelles coses que em proposo fer, que em fa il·lusió de poder fer durant el curs, perden l’interès ara que tinc l’última oportunitat per realitzar-les. I és que potser m’és necessari perdre una mica el temps, notar un pèl d’avorriment, abans de tornar a la rutina. Així fa el començament de curs a la uni més agradable, l’espero amb més il·lusió...

Aquest divendres ja em toca fer la inscripció a les assignatures d’aquest curs. I com no, mirant-me l’horari d’aquest any, a priori em sembla que tindré poca feina. Em ve de seguida una ambició irrefrenable de matricular-me a totes les assignatures possibles i penso: “Si m’hi esforço, tindré temps per tot”. Ai,...il·lusa de mi!!! Tenir temps... el gran problema de sempre! He de fer esforços per tocar de peus a terra altre cop, controlar la meva ambició de principi de semestre –que és molt traïdora- i ser realista. Quatre assignatures. Malgrat ara em pugui semblar poc, resultarà més que suficient. Ja us ho diré a mitjans de semestre, quan hagi de treure la llengua... Com canvien les coses segons la perspectiva amb què es mirin!

LA FE

Ahir vam fer dinar de festa perquè era l'aniversari de la meva padrina, que -sigui dit de passada- cada dia està més guapa, i després d'uns deliciosos trianglets de nata amb els que ens va obsequiar, vam fer una mica de sobretaula. M'encanta la sobretaula!

I el cas és que vam estar discutint sobre la fe. Aix...la fe. Què vol dir ser creient? Jo em considero creient, però malgrat això, no sé si sabria dir ben bé exactament en QUÈ crec. I és que...deixeu que comparteixi amb vosaltres la meva visió. Potser ara explicar-ho em sembla una mica arriscat, perquè està en zona "de construcció", són opinions canviants...bé, això és el que té que la fe sigui viva, potser? En fi, si em permeteu, separaré la base de ser cristià en dues parts.

La primera, i la que em resulta més fàcil d'estar-hi d'acord, és el seguiment dels valors i l'estil de vida que ens proposa Jesús. Fins aquí, cap problema. Bé, vull dir cap problema pel que fa a la teoria. La posada en pràctica ja ve a ser un altre tema... Però el cas és que intentar ser bona persona i tenir aquests valors que esmento no és pas exclusiu dels cristians. Conec a molta gent no cristiana que té una moral ben similar.

Anem, doncs, a la segona part, que és pròpiament la fe. I és en aquesta part on el terreny esdevé una mica més fanguinós. Potser perquè ja no hi entra tant la racionalitat, és qüestió de vivència personal, d'esperança, de creure. I creure coses que no s'entenen és força més complicat. Però acceptar l'evidència ja no és creure. A vegades em pregunto: m'estic creant una fe a la meva mida? Sempre he sentit a dir que els dubtes formen part de la fe. Per tant, tot i la petita dosi d'inseguretat que m'acompanya arreu, em considero creient. Crec en Déu. Crec en Jesús. No sé ben bé de quina manera hi crec... però penso que m'ajuda a viure. Suposo que es viu diferent, es mira tot des d'una altra perspectiva. Tinc quatre conceptes clars i la resta, ballen dins el meu cap. Però hi ha moments en què realment ho visc, ho sento, i tot plegat dóna sentit a la meva vida...

FELICITATS, NÚRIA!

I avui, dia 11 de setembre, però podria bé ser qualsevol altre dia...
...aprofito per dir-te:

Felicitats, Núria!

I t'ho dic de tot cor. Però per què felicitar-te? Doncs deixa'm rumiar: et felicito perquè...

1. ets alegre, natural, oberta, simpàtica i contagies la teva alegria i la teva il·lusió i vitalitat als que t'envolten... per això m'agrada tenir-te al costat!

2. puc contar amb tu, tant si estic trista com si estic contenta...per això guardo el número del teu mòbil!

3. sé que pots comptar amb mi, i em fas sentir valorada. Gràcies!

4. et preocupes pels teus amics, els estimes, vols el millor per ells i els estens la mà desinteressadament...i jo aprofito per agafar-te-la ben fort!

5. no em fa vergonya demanar-te ajuda, encara que a vegades ja me l'ofereixes abans que la demani... mmm...llegeixes la meva ment?

6. ets sincera i saps aconsellar humilment sense ferir l'orgull dels altres (i mira que costa, quan es tracta del meu...!)

7. saps fer-me de mentora. Trobar la paraula justa i escaient. O simplement recolzar la decisió que prengui.

8. ets espontània i saps ser divertida, en una conversa fas que tothom se senti a gust. La pregunta és...com ho fas? Mm....em sembla fatal que mantinguis el truc en secret!

9. saps adaptar-te a la situació i ser tolerant amb tothom, acceptes ràpidament diferents maneres de ser i de pensar, reconeixent-hi la part positiva que a vegades s'hi amaga.

10. et costa poc mostrar-te tal com ets: t'acceptes a tu mateixa i saps riure't dels teus defectes. I m'ajudes a riure-me'n dels meus!

11. tens el cap ben emmoblat, ets responsable, ets treballadora, ets prudent. Ets una bona companya de pràctiques, ets una bona companya d'estudis, ets una bona amiga.

12. portes bé el fet que la responsabilitat de la conversa caigui sobre tu...o l'assumeixis voluntàriament...no se t'acaben mai els temes de conversa?!?

13. ets molt generosa amb el teu temps que dediques als altres, amb detalls que ofereixes a tothom... saps mostrar el que sents i ho fas de manera senzilla, sense grans parafernàlies. T'admiro.

14. no ets gens envejosa. Ben al contrari, t'alegres de la felicitat dels qui t'estimes i comparteixes les penes dels altres perquè se'ls facin menys feixugues. Això sí que és amistat, i la resta són tonteries!

15. inspires confiança. Tan senzill i tan complicat com això. Puc confiar totalment en tu. Et puc dir el que em passa pel cap. Puc ser jo mateixa. Et puc dir allò que potser fins i tot em fa por d'expressar. Confio. Perquè em dones motius per confiar.

16. en tu trobo un referent de persona lliure de la pressió de "què pensaran els altres", que té les coses clares, que és capaç de mirar més enllà de les aparences.

17. busques respostes a preguntes que també jo em faig, comparteixes amb mi les teves idees i pensaments i noto que m'enriqueixen...

18. ets autònoma. Sempre estàs allí però alhora, no deixes que algú esdevingui dependent de tu. A mi, particularment, em fas créixer. Créixer com a persona. Ser jo mateixa.

19. simplement, ets bona persona. Ja et vaig dir que se't nota a la cara. El primer dia que et vaig conèixer, el dia que em deies que el teu poble s'estava cremant.

20. t'admiro, t'estimo i agraeixo la teva amistat -més del que puc arribar a expressar; no tinc tanta facilitat literària com tu-. Sovint penso que he après molt de tu, i espero seguir aprenent caminant al teu costat.

Feliços 20!!! Enhorabona i endavant!!!

Creatividad Literaria

Us deixo amb un primer tros d'una historieta que vaig fer a un crèdit variable de 4t ESO.

Hoy no he tenido un buen día. En realidad, decir que mi día ha sido malo ya es ser muy optimista. Y ahora, al llegar a casa, mi madre me pega la paliza de siempre: que si tengo la habitación hecha un asco, que si debo hacerme la cama todos los días antes de ir al instituto y qué sé yo... Estoy deprimida y un poco mosqueada con todos y... ¿Por qué no admitirlo?... también conmigo misma.

La miro con desprecio, le doy una contestación muy violenta y me refugio en mi habitación con un portazo estruendoso. Furiosa, lucho para combatir las lágrimas que no puedo contener. Ya hacía unos cuantos días que necesitaba "explotar" y, con esta tontería, mis mofletes se convierten en un paraguas, desviando el trayecto de la fuente de agua que sale de mis ojos. Ahora me siento más desgraciada que nunca. ¿Por qué no he podido limitarme a aceptar mi error y pedir perdón? Pero no, siempre lo empeoro todo. Últimamente nada funciona como quisiera. ¿Por qué me pasa esto siempre a mí?

Con un pañuelo, me seco las mejillas y el cuello y, una vez me he calmado, voy en busca de mi madre para disculparme, pero no está en casa, se ha ido ya. Una nota escueta me informa de que volverá tarde. Estará con papá en el hospital hasta la madrugada. ¡Vaya, lo que me faltaba, ahora yo no puedo ni sentirme mejor conmigo misma! El papel está húmedo. Aparece en mi mente el rostro de mi madre con la expresión de dolor cuando le he recriminado ser mala madre. ¡Pobre mamá, no se merece todo esto! ¡Ya tiene bastante con sus problemas! Espero que no le explique mi comportamiento de hoy a mi padre. Se decepcionaría mucho y no le ayudaría a recuperarse, sea cual sea su estado.

Me siento en el borde de mi cama y me dejo caer entre las sábanas y las mantas que la invaden por completo. Esta vez no hay escapatoria: debo arreglar un poco mi habitación, aunque no tenga ganas.

Con un bostezo, me levanto. Perezosa y resignada, abro la ventana. Hace mucho frío y unas nubes grises van ganando terreno al cielo despejado como si de un campo de batalla se tratara. Pongo la radio para animarme un poco y, a pesar de que con la música máquina que suena todavía me duele más la cabeza, no me molesto en cambiarla. Cinco minutos más tarde, cuando termino de hacer la cama, vuelvo a la ventana y la cierro rápidamente.

Ahora me dispongo a arreglar mi mesa, llena de libros, libretas, papeles sueltos, bolígrafos, rotuladores, gomas y lápices de todos los colores y tamaños. Poco a poco, pensándolo mucho (demasiado, la verdad, teniendo en cuenta que mañana estará de nuevo todo tirado), empiezo a poner todos los libros y libretas en su sitio.

La música cambia, ahora empieza una canción lenta, triste, melancólica. Tarareo la melodía suavemente, mientras coloco un libro entre una libreta de matemáticas y una carpeta roja. Leo la etiqueta de la carpeta roja: mi nombre. ¿Qué será esto? Sentándome en mi silla, la abro con cuidado... no, espera, ¡no puede ser! ¡Son los informes de cuando yo tenía tres y cuatro años! Ya ni me acordaba de que existieran.

- A su hija le gusta revolver el cubo de la basura- decía la profesora. Y añadía -, a menudo coge lo que en él encuentra. Y si le digo que lo vuelva a tirar, simula obedecerme aunque en realidad se lo guarda en el bolsillo.

¡Ajj! ¡Qué vergüenza! En mi cara se esboza una sonrisa, tengo muy tiernos recuerdos de cuando iba a las clases de parvulario... Y, a pesar de este comentario, todos los demás son muy buenos. Según mis profesoras, yo era “una chica alegre, simpática, cooperadora, apasionada”, y cuando digo ERA quiero decir ERA; pasado y muy pasado. Porque ahora todos los días discusiones, caras largas, sin ganas de ayudar a nadie... En fin, ¡será la edad, supongo! Y las circunstancias. Nada es como antes y nunca volverá a serlo. Hasta hace unas semanas era tan feliz que parece que se hayan agotado las reservas de este sentimiento y que una alfombra roja de dolor y sufrimiento se desenrollase ante mis pies para que recorriese el resto de mi vida por ella.

Alargo mi mano para coger de una estantería mi diario y empiezo a leer lo que escribí el día antes del accidente...

NÉIXER D 9

Mirar els telenotícies, aquests dies, és força depriment. Desgràcies. Desesperació. Desastres. I un sentiment d'impotència m'invaeix. I és precisament aquest sentiment de "no hi puc fer res", d'acceptació de les injustícies del món, el més depriment de tot. Sí que costa trobar una solució, sí que no ho podrem arreglar tot, però almenys hem de lluitar. Lluitar per millorar. Lluitar amb totes les forces. Deixar-nos afectar una mica per tot el que passa al nostre món, rebutjar immunitzar-nos... Em costa trobar QUÈ puc fer jo, saber COM reaccionar, trobar el meu lloc al món...
Mentre hi reflexiono, us deixo amb la preciosa lletra d'una cançó de "Néixer d 9", que trobo molt sàvia:

Des de les nostres religions
potser som còmplices avui
muts i callats imaginem
un miracle diví.
Tot oblidant
que cal lluitar amb el cor
i amb les mans.
Que com Jesús cal denunciar.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

Ens és urgent recuperar
la tendresa al nostre cor,
i descobrir-nos a poc a poc
que tu i jo no som rivals.
I tot l'odi que sentim
cal escriure'l sobre el gel
i esperar que surti el sol.

Treu-te la por del cor
que et va marcant el pas
al servei del més fort
que ens utilitza pel que vol.
Caldrà mirar als ulls
d'aquell qui és diferent
i posa't per un moment
a dintre de la seva pell.

En la lluita del bé
contra el mal
el poble posa els morts.

TAIZÉ

A.....ALEGRIA, A....ALELUIA!!!
Cuando yo diga "Tai", vosoltros diréis "zé"....

L'esperit alegre es contagia fàcilment. Persones ben diferents amb procedències diverses totes unides per riure, seguir el ritme de la guitarra, aplaudir ben fort i dedicar-me somriures sincers. Sentir-me a gust i veure que la gent que m'envolta se sent a gust al teu costat. Em desprenc de la timidesa que molts cops em serveix per construir un mur darrera del qual amagar-me dels altres, guanyo llibertat i ...comparteixo.
Llargues converses sobre diferents costums, diferents creences, esperances i objectius en comú, vivències que t'ajuden a créixer. Respectar. Descobrir. Meravellar-se.

Ambient de reflexió, de pregària i de silenci. Acompanyada de moltíssimes persones al meu voltant i, al mateix temps, jo sola amb els meus pensaments i amb els cants de fons. Moments de dubtes sobre la fe, sobre el què crec i les implicacions que comporta... I moments de convicció en què m'adono que l'amor de Déu és tan gran....i que jo estimo tan poc! Em sento petita però alhora sé que he d'acceptar les meves limitacions i no només ho sé, sinó que em dóna la impressió que començo a acceptar-les. I em faig el propòsit de no centrar-me tant en mi, encara que sigui per veure'm defectes, sinó tenir més presents les necessitats de les persones que m'envolten.

I fent una avaluació....

Millors moments: Cants amb guitarres (esperit cumbaya ouiea!), anar coneixent millors el grup d'Universitaris Loiola & company i els matins amb les reflexions que compartíem amb el meu grup d'Introducció Bíblica. Immillorables!

Ohhh, i també un taller de "Eucaristia dels primers cristians"... i també converses amb diferents persones....i que em regaléssin una creu de Taizé vermella...Ahh, i calla, que m'oblidava dels ressopons!!!

Pitjors moments: Quin fred que feia a la nit!!!! i les "bronques" d'un professor (era professor?) italià a la nit, quan parlàvem una miqueta a la tenda....

Resum: una experiència inoblidable, que estaré contenta de repetir!