Però realment, quan es tracta de mi mateix.... vull justícia? és el que demano?
Potser la justícia és tan sols un mínim,
és el que la societat es veu amb cor d'exigir a tothom,
però qui sap....realment és suficient?
és el que la societat es veu amb cor d'exigir a tothom,
però qui sap....realment és suficient?
Jo, quan m'equivoco o quan deixo d'actuar com hauria d'actuar, més aviat vull compassió, vull caritat, vull amor. Vull més que justícia....vull perdó.
I això que no sempre me'l mereixo!
I és que potser el que hem de donar als altres
no és allò que és just, allò que mereixen,
sinó molt més; allò que creiem que necessiten,
encara que no s'ho hagin guanyat.
encara que no s'ho hagin guanyat.
Potser així es pot arribar a canviar el món.
O potser no.
2 comentarios:
Parles de justícia "exterior", però crec que el "cerqueu primer la justícia de Déu" també es refereix a un saber "ajustar-SE". La justícia també és una tasca interna (i a vegades la que costa més, no?). Bé, tampoc vull caure en l'espiritualisme! ;)
una abraçada rgn!
Regina, moltes gràcies pel que has reflexionat sobre la justícia.
Em sembla que ja va sortir algun comentari al respecte en aquest blog cap a l'estiu.
A la revista Relats de l'estiu passat va sortir una entrevista on es parlava d'uns pares que explicaven que l'amor, als ulls de qui mira a través de la igualtat, és totalment injust. Si no, què fan els pares? Estimar sense rebre res a canvi és just?
Tot i amb això, estic convençut de que la societat ha de garantir la justícia entre els seus membres, vingui o no de l'amor. D'altra banda, som cada un de nosaltres els responsables de donar amor. No et sembla?
Moltes gràcies i bona nit.
Publicar un comentario