Quin és el secret per gaudir?

En una altra entrada, fa un temps, vaig dir que no tenia cap "hobbie" que em motivés fins a l'extrem. Que les meves aficions eren diverses i variades, però lamentava que potser també fossin poc intenses.

Ara, però, he de rectificar.

Moment: un de qualsevol, després de missa de dissabte..

Companyia: uns quants amics de la parròquia...

Planificació: totalment inesperat! totalment espontani! totalment benvingut!

Activitat: CANTAAAR!!! Aprendre noves cançons, resar cantant... Disfrutar, emocionar-me, la pell de gallina, sentir-me plena!
Com descriure una satisfacció tan gran?

Quan els ulls amenacen de tancar-se,

el record es fa nostàlgic,

la malenconia esdevé tristesa,

la soledat, desconsol.

Enmig de la nit,

aferra't, doncs, a l’esperança,

el petit punt de llum que guia els somnis.

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.

ESTIMAR IMPLICA PATIR

Doncs això. Estimar implica patir. Ja sigui perquè tens por de perdre l'altra persona, que li passi alguna cosa dolenta o bé que s'allunyi de tu. O perquè veus que no li pots evitar el sofriment o bé perquè no et correspon el sentiment que tu desitjaries. A vegades perquè pateixes amb ella quan la veus trista o angoixada, d'altres perquè veus que la seva vida segueix un camí que tu no consideraries el correcte i no saps com fer-li-ho saber o bé no et fa cas. També és probable que t'adonis que has fet mal -potser fins i tot inconscientment- a una persona a qui estimes, o bé no has sabut respondre a les expectatives que s'havien creat de tu i l'has decebut.
Sí, certament, estimar implica patir. Mireu, doncs, si val la pena estimar... mireu com ens arriba a omplir... que fins i tot estem disposats a patir!!!

VANESSA MAE

M'he quedat impressionada. Quin domini!!!!

NO FEM DE LA GENÈTICA LA NOSTRA EXCUSA!!!

Indignant. Trobo indignant l'excusa de la genètica per exculpar-se de qualsevol mal comportament. Com aquesta nova idea que està apareixent ara al·legant que la infidelitat es trasmet genèticament. I si fos així, què? Què importa? Hauríem de ser més permisius, llavors?

A veure, la majoria dels nostres comportaments i les nostres maneres de fer vénen influenciades per genètica: la violència, la capacitat d'estar moltes hores treballant, la simpatia, la tossuderia, la intel·ligència, l'orgull... poques, si és que n'hi ha alguna, de les nostres qualitats són mèrit nostre, la veritat. I -de manera semblant- els nostres defectes no ens acompanyen perquè els escollim nosaltres, no?! I doncs? A una persona violenta, no li demanem que canvii i es torni pacífica? A una persona que és gandula per naturalesa, no li demanem que s'esforci i treballi? I no animem a una persona tossuda a tornar-se obedient?

Així doncs, sí, evidentment que la genètica afecta, però no hem de deixar que aquesta governi el que som, en cap moment no ha de ser la nostra excusa. Em recorda a una sentència de Harry Potter: "Són les nostres decisions i no tant les nostres capacitats les que defineixen qui som".

MANTENINT VIVA LA IL·LUSIÓ

Tot és qüestió de motivar-se, de mantenir viva la il·lusió, d'apostar per una bona causa.

I d'aquesta manera, encara que les comportes del pantà s'haguessin tancat el dia anterior i tornés a baixar poca aigua pel riu Segre, et pots trobar -un cap de setmana aparentment com qualsevol altre- emprovant-te un traje de neoprè, traient-te'l de la calor que fa, i després, amb un rem sota el braç, dins d'una barca i baixant pel riu, tot recordant els vells temps quan el pare i els oncles feien ràfting i algun cop havien hagut de passar per l'hospital abans de tornar a casa... aix! aquells temps!! jeje


Què bé que ens ho vam passar el cap de setmana passat!

DECIDIR... PELS ALTRES

Si practicant de fer allò que ens resulta difícil ens ajuda a créixer i tenint en compte que sempre m'ha costat prendre decisions, he de confessar que sóc molt afortunada: no tan sols m'ha estat donada l'oportunitat de decidir en quin pis viuré el curs que comença, sinó que també he tingut l'honor d'escollir el pis on viuran la meva germana i la Mariona. Es veu que no n'han tingut prou amb la meva companyia i repetiran -per tercer any consecutiu- de companyes de pis. No saben el què es fan...
Vaja, la gran notícia és que TENIM PIS! I us confessaré que em fa molta il·lusió...no sé si ja em veia dormint sota el pont o què, però estic contentíssima d'haver-lo trobat. Encara no m'hi he instal·lat i ja me'l sento meu. I és que... he hagut de decidir unilateralment que ens el quedaríem, sense que les companyes l'haguessin vist abans de firmar el contracte. Amb la Mariona de viatge per França i amb la Sara treballant a Lleida però havent de començar ja a treballar el dia 1 de setembre a Barcelona...les dues dient-me que confiaven plenament en la meva decisió...quin pànic! La pena és que ni jo puc confiar tant en mi mateixa!
I la qüestió és que si fos possible trobar el pis ideal, doncs cap problema. Però no ens enganyem, a Barcelona no existeix el pis perfecte (o almenys no té el preu perfecte) en la zona perfecta. Així que entren en joc cadascuna de les prioritats de cadascuna de les persones que hi han de viure: tot un dilema!
Ara ja m'he tret un pes de sobre, ja l'han vist i no m'han escridassat... i malgrat que el pis és molt petit, és molt lluminós, cuco i acollidor. I el vam anar a netejar l'altre dia... netíssim!
Quines ganes d'entrar-hi a viure!!!