Les festes de Nadal són les que més em costa d'empapar de sentit. D'acord, dies per dedicar a la família i a la gent a qui estimem, mostrar-ho amb regalets i moltes abraçades, però... com encaixar la fe i el naixement de Jesús en tot plegat?
Avui, a la missa del gall, el pare Sunyol ha parlat dels pastorets (gent aparentment abandonada, els que han de treballar de nit i amb fred cuidant les ovelles, els que no tenen prestigi social, els que estan necessitats...) i els ha comparat en algun moment amb els malalts, que esperen ser guarits, que esperen ser "salvats", que esperen una bona notícia (referent a la salut), que són febles... És més fàcil trobar el sentit a les situacions que coneixem i que són quotidianes.
Així doncs, he trobat el sentit al meu Nadal: m'adono que si no em faig feble, si no em mostro necessitada, si no em reconec limitada i vulnerable (tant com ho era el petit Jesús en l'establia), si no deixo de banda l'orgull o l'autosuficiència, no podré gaudir de la gran sort que em "salvin", que em curin els mals o m'animin, que em mostrin afecte quan ho necessiti, que em corregeixin quan m'equivoqui, sentir-me estimada per Déu fins a l'extrem i tan afortunada que només tingui ganes de donar gràcies!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Anem tan atrafegats i enganyats amb les activitats q no sabem valorar les passivitats... i a la vida també n'hi han d'aquestes! una abraçada i bon nadal Regina!
Hola Regina! Bon Nadal!
Doncs si, si no es fem eptites com el nen de l'establia, com podrem participar de les coses més grans d'aquest món? d'estimar i deixar-nos estimar?
Una abraçada!!!
Publicar un comentario