MALGRAT TOT

En època d'examens, d'estudi intens, és quan em ve més de gust escriure al bloc. Durant el trajecte al metro del pis a la facultat i viceversa, en els descansos, fent-me el menjar...penso mil i un temes que podria tractar al bloc, fins i tot podria dir que tinc coses a explicar! Però just en aquests moments no tinc internet, no tinc ordinador, no tinc temps...així que tot es queda en intencions...

Per no acabar aquesta entrada cutre amb un to pessimista, però, us he de confessar que malgrat que m'estressi el fet de no dominar prou la matèria, malgrat m'adono que és més difícil del que pensava, malgrat estar nerviosa i haver de passar-me el cap de setmana a la biblioteca... malgrat això, sí que he passat algunes hores enclaustrada a la biblioteca en què em sentia tan bé... no m'imaginava estar passant-m'ho millor que estudiant coses tan curioses...i aprenent...i millorant... i és que la física és molt interessant, encara que a molts no els ho sembli!

ESFORÇ i SACRIFICI, dins o fora del nostre vocabulari?

Època d'estudi pels exàmens, d'escarrassar-se i veure lluny la recompensa, de pensar que no ens en sortirem...però tard o d'hora veurem la llum!!! No podem enfonsar-nos davant qualsevol petita derrota. Reciclo, doncs, aquest text que vaig penjar al meu fotolog el dia 26/04/07 perquè a vegades em sé la teoria però em costa posar-la en pràctica, perquè a vegades hi ha coses que saps però que no va malament recordar...

Arrel de vàries converses d’ahir, m’he posat a reflexionar sobre alguns valors que no estan “de moda” a la nostra societat. Un d’aquests valors és l’esforç. No entenc per què carai és mal vist o almenys ningú gosa dir “m’hi he esforçat”, “m’ha costat”, ben al contrari, anem presumint de “jo no vaig estudiar gens”, “ha estat la sort”, com si fos una virtud!!!! nooo, siusplau, no fos cas que penséssin que sóc menys del que sóc! Hem perdut la confiança en nosaltres mateixos i per això necessitem convéncer als altres d’allò que ni tan sols nosaltres creiem? Què té de dolent acceptar-se limitat i humà? Al cap i a la fi, és ben sapigut que tothom té limitacions i defectes, però precisament l’esforç no n’és un. Per què als joves ens costa tant valorar les qualitats com el ser treballador i responsable?
I un altre valor és el sacrifici. Al sacrifici pel sacrifici, no li trobo cap sentit. És absurd. Però és que entre poc i massa! Vivim en una societat en què ho volem TOT, ARA i per a MI. Realment, som uns mimats! Fem el que volem, quan volem, pensant poc en les conseqüències dels nostres actes, sense gaires consideracions per la gent que ens envolta, només intentant satisfer els nostres plaers i desigs instantanis, cuidant de no ser titllats de “reprimits”, vivim el dia a dia, el present, “Carpe Díem” és el nostre lema – i ja està bé, això- però sense cuidar gens el futur... Exigim la felicitat, “és el nostre dret” i no la sabem valorar quan la tenim, no l’agraïm. I com serem feliços si l’únic que sabem fer és queixar-nos o lamentar-nos del que ens falta, del que no tenim i sense parar esment en tot allò que ens és regalat? Aix....donem massa coses per sentades. I això em fa por. Por perquè només ens n’adonarem quan sigui massa tard i perdem allò que ens hauria pogut fer feliços si ho haguessim sabut apreciar. I no tinguem possibilitat de recuperar-ho! I com que som tan febles i mimats, tampoc no suportem el fracàs. No hem après a aixecar-nos després de les caigudes. Si sempre ens ho han donat tot mastegat! Com pretenem aconseguir res que valgui la pena si ens venç la mandra a haver-nos-ho de “currar”, d’haver-nos d’esforçar per aconseguir-ho i per mantenir-ho? Serà que no tenim les conviccions prou clares i per això ja no hi posem ganes, en els nostres propis projectes?

MÀGIA

Durant aquestes festes de Nadal, sobretot els nens petits viuen en un món ple de màgia. Però la màgia no és tan sols per quan no podem trobar explicació racional, ni tampoc un engany per evadir-nos de la realitat i viure en un conte de fades, sinó que també és màgia quan ens deixem meravellar pel que passa al nostre voltant, sigui o no comprensible per a nosaltres.

Per a mi, és màgia com els nadons surten de la panxa de la mare, tan petitets però alhora amb els seus ditets, les seves manetes, els seus nassets, tot perfectament modelats i amb tots els petits òrgans funcionant correctament.
I que aquests fills o filles creixin i puguin arribar a ser molt més grans que la mare.

Màgics són alguns paisatges, algunes postes de sol, alguns sons, algunes olors, alguns records...

Màgia també quan aconsegueixo entendre alguna cosa que en algun altre moment m'havia semblat indesxifrable. S'encèn una bombeta i... la llum!

Sento la màgia quan em sé estimada pels qui m'envolten i en llegir la felicitat als ulls dels qui em rodegen, en tinc prou per sentir-me plena.

Té truc? Qui sap... Viure la màgia, admirar-la i donar gràcies a aquest mag que ha decidit beneïr-nos amb la seva vareta...