VIVÈNCIA EN FAMÍLIA

Aquí tinc als meus magnífics companys de viatge d'aquesta setmana. Ha estat una experiència molt maca però la millor part del viatge, indubtablement, la companyia: estar amb les persones que t'estimen i a qui estimes no té preu.

Éssent tantes persones, és clar, implica que tots ens hem d'adaptar una mica a les necessitats i manies dels altres...només cal posar-hi la bona fe. I també comporta compartir totes les alegries i tota la il·lusió. Aix...com us estimo, família!!!


Malgrat que les persones són la part més important, no es pot negar que el paisatge, la vista dels fiords... han acompanyat per tal que la nostra estada a Noruega fos tot un èxit. Cascades a tort i a dret, muntanyes verdíssimes, glaceres enormes i impactants, els fiords, casetes de colors ben vistosos enmig de la naturalesa, una tranquilitat increïble... quin país! Quin país!!!

A NORUEGA FALTA GENT!

Fent ja els últims preparatius per marxar de viatge a Noruega. Aquest any, a part de la destinació, hi ha una novetat important: marxem en massa, amb tiets, cosines, pares i padrina. Ui, ui... quin perill!!! xD Així que avui hem comprat una nova memòria per la càmara de fotos per poder plasmar -a part de les boniques vistes dels fiords- tots els moments curiosos del viatge. Tinc unes ganes de fer fotos... Per començar ja amb la motivació, he comprat una llibreta per fer un diari, hi he enganxat la foto que veieu aquí (que som tots els de la familia que marxarem -la foto és d'aquest nadal al pis de Barcelona) i he inaugurat el diari amb un comentari senzill. Espero que tots hi contribuim amb les nostres aportacions. Sempre ens fem un tip de riure quan l'hem d'escriure i fa molta gràcia rellegir-lo després. M'encanta reviure el passat... i ara em pregunto: és bo sentir nostàlgia del que s'ha viscut?

PER MOLTS ANYS, MARE

Avui és l'aniversari de la meva mare. I he començat el dia despertant-me molt aviat i anant a buscar per totes les pastisseries possibles uns trianglets de nata, tan especials per a ella. Però és tot un repte, ja que a l'agost són escasses les pastisseries obertes, i a més a més...trobar-ne una on venguessin trianglets de nata...impossible! En fi, he comprat el que he pogut, una mica decebuda pel fet de no haver trobat allò que buscava.
En arribar a casa, la mare ja havia trobat un esborrany de la carta que li havia fet per avui. Sóc un desastre! Resulta que no hi havia tinta negra a l'impressora i s'havia quedat la impressió a mitges, així que al final ho vaig imprimir tot de color verd. I sóc tan despistada que vaig deixar la còpia a mitges en blanc i negre damunt la taula del despatx... Així que li he donat la còpia bona i s'ha emocionat amb el meu escrit!
I és que ... com me l'estimo!!! És per a mi un referent del que és correcte i el que és bo. Com se n'aprèn, a ser mare? Potser és un do...