CANT ESPIRITUAL- Joan Maragall

Hi ha cada poema,.... per assaborir cada frase, ja que cadascuna és un tresor.

Cant espiritual , Joan Maragall

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

TERCER MÓN?

Plantejant-me si seria capaç de fer una experiència de tercer món. De si és el bon moment.
No és el primer cop que m'ho plantejo, però suposo que he véncer la por.

Por a què?, us preguntareu.

Doncs més que res al retorn.

Potser por d'adonar-me que les preocupacions i els problemes que envolten el meu dia a dia són tan ridículs.
Potser por a fer front a com n'arribem a ser, a vegades, de superficials...! I no saber com viure realment amb l'autenticitat que voldria.
Qui sap si també por de deixar-me tocar, de deixar-me impregnar, que és precisament l'objectiu d'un viatge així.
Por de que canvii de manera de pensar i el nou sentit que prengui la meva vida, encara que em faci més feliç, signifiqui perdre la comoditat, perdre la vergonya i em suposi un esforç.

Que n'arribo a ser de feble, de limitada, de covarda, que fins i tot em pot fer por la felicitat de debò, l'estimar com cal, el trobar el sentit a la vida, i tot només perquè tot canvi comporta dubtes. Tota revolució (encara que sigui en el nostre cor) comporta trencament i certa dosi de valentia... que tard o d'hora espero trobar!

Els teus somnis - Sopa de Cabra

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta, no ho sents?
el tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.

És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més, s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.

Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més, s'escapen.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin teus, abraça'ls.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
Fem que siguin certs, abraça'ls.
Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça'ls.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

APRENENT A EDITAR VÍDEOS!

La meva primera tentativa d'editar un vídeo.... N'aniré aprenent!
De manera que us deixo amb unes quantes imatges del Camino de Santiago d'aquest estiu.

I MARXEM A TUNISIA

Ja estem al quart any de carrera...i acabats els exàmens del primer quatrimestre, marxem a Tunísia tots plegats per celebrar-ho!
Fa il·lusió, la veritat. No tan sols pel fet de poder visitar un nou país de cultura molt diferent a la nostra, no tan sols perquè és un viatge. Sinó perquè serem els companys i amics de classe. Compartirem els resultats dels esforços d'haver organitzat el Festival de Primavera, la festa St.Albert, calendaris, fisistèries, samarretes... Quines ganes!

I mentre m'informo sobre el país que visitarem, us deixo amb tres curiositats sobre Tunísia:

- El dia 21 de març celebren el dia de la Joventut
- Els hammam (banys públics) són un dels centres de la vida a Tunísia, no només per netejar-se sinó també per relaxar-se i xerrar
- El ball tradicional és la dansa del Gerro, en la qual les ballarines balancegen un gerro sobre el cap!

FÍSICA (David Jou)

Com puc dir-ne fredor si m'ha encès tan sovint,
si tants cops m'ha inundat de desig i de vida,
si m'ha fos al seu foc - la raó feta instint-
i m'ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf?

Si m'ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels,
tot fent llei calculable una força intangible,
si, en donar equacions a la llum, m'ha permès
resumir-ne els secrets en un joc de sis signes,

si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa
de preguntes, matisos, raons, teories,
si d'això me n'ha fet llibertat i bellesa
i m'ha fet habitar plenituds i vertígens,

si m'ha estat un llenguatge per dir l'infinit,
si m'ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes
si s'ha fet una part tan profunda de mi,
com puc dir-ne fredor, de la física?

EL QUE ÉS IMPORTANT

Tenir clar què és realment important.

Grant me the courage to change the things I can change,
the serenity to accept the ones I can't change,
and the wisdom to know the difference.

DIES ESPECIALS

Curiós com ens entestem en fer que un dia concret sigui un dia especial. Ho ha de ser, és cap d'any! Ho ha de ser, és el dia de la comunió! Ho ha de ser, és el meu aniversari! I suposo que és natural, que vulguem que siguin especials, i recordar-los durant anys i panys, però mirat fredament, la situació és ridícula. És com agafar un calendari i un retolador i dibuixar un somriure en els dies en què vull estar content...
És fàcil, doncs, que posem tantes esperances en què surtin bé, en fer-los màgics, que creem unes expectatives tan altes, ... difícilment assolibles. O bé ens esclafa una pressió psicològica d'haver de disfrutar al màxim, fins i tot quan això no és el que més ens ve de gust!

Alhora, hi ha dies en què els plans que fem no són res de l'altre món, rutinaris, potser avorrits, inclús. És en alguns d'aquests quan ens sorprenem de tan especials i fantàstics que resulten, encara que no estiguin assenyalats amb cap estrelleta en el nostre calendari.

I per acabar... existeixen també dies assenyalats en què la millor manera de celebrar-los és fer com un dia qualsevol, com cada dia... dibuixant un somriure als llavis.

QUE TINGUEU BON ANY NOU!

PASSA EL TEMPS...

Com impacta el pas del temps. Però sobretot, el pas del temps reflexat en els altres -en qui no veus cada dia. Veure un home on abans veia un nen petit. Com ha crescut, renoi! Una mirada de desconegut on abans havia trobat confiança i tendresa. Però, al cap d'un moment, en somriure, ja s'intuia la mateixa persona d'abans.
Passa el temps... però l'apreci roman.

DESPEDINT EL 2008

I ja queda menys dies per canviar d'any.
Des de la satisfacció d'haver passat un Nadal feliç envoltada de la família, amb la màgia de la neu inclosa, és un bon moment per aturar-se i mirar les petjades que hem deixat en el camí...

I, ara que valoro la sort que tinc de saber-me tan feliç, he trobat aquest mini-vídeo (Txaro, ets la meva ídol!) que reflexa sorprenentment bé els moments en què no he sabut adonar-me que sóc molt afortunada i que he sentit que perdia el Nord...



...i us desitjo molta felicitat i sobretot, el ser-ne conscients!!!

Gràcies.

TROBANT EL SENTIT

Les festes de Nadal són les que més em costa d'empapar de sentit. D'acord, dies per dedicar a la família i a la gent a qui estimem, mostrar-ho amb regalets i moltes abraçades, però... com encaixar la fe i el naixement de Jesús en tot plegat?

Avui, a la missa del gall, el pare Sunyol ha parlat dels pastorets (gent aparentment abandonada, els que han de treballar de nit i amb fred cuidant les ovelles, els que no tenen prestigi social, els que estan necessitats...) i els ha comparat en algun moment amb els malalts, que esperen ser guarits, que esperen ser "salvats", que esperen una bona notícia (referent a la salut), que són febles... És més fàcil trobar el sentit a les situacions que coneixem i que són quotidianes.

Així doncs, he trobat el sentit al meu Nadal: m'adono que si no em faig feble, si no em mostro necessitada, si no em reconec limitada i vulnerable (tant com ho era el petit Jesús en l'establia), si no deixo de banda l'orgull o l'autosuficiència, no podré gaudir de la gran sort que em "salvin", que em curin els mals o m'animin, que em mostrin afecte quan ho necessiti, que em corregeixin quan m'equivoqui, sentir-me estimada per Déu fins a l'extrem i tan afortunada que només tingui ganes de donar gràcies!

NADAL?

http://monelixir.blogspot.com/2008/12/repensem-nos-ho.html

4 CRITS/ARASS: Respiro

Respiro, visc
faig un pacte amb la vida
cada cop que respiro,
visc,
pateixo si no respiro,
respiro i no deixo de patir.

Respiro, desitjo,
m'omplo d'aire
i en cada desig em buido,
visc,
en tu tot jo desitjo
viure abraçat a tu és quan respiro.

Abraço, canto
pentagrama de llàgrimes,
aspiro,
prego i mentre canto,
ploro.

Abraço,
canto,
em prosterno amb els ossos
i amb la carn t'adoro,
visc,
canto amb la carn
i amb el cos celebro,
prego i perquè prego,
respiro.

MUNTANYA RUSSA

Alts.

Baixos.

I torna la pujada. Gràcies.

Em sento tonta

No és fàcil acceptar-se limitat.

voldria...voldria....voldria...i com m'agradaria.....!

però sóc.... i tinc.... el que sóc i el que tinc.

SANT ALBERT

Ahir vam celebrar St. Albert a la facultat de física.

Hores i hores de servir birres i cubates a la barra.
Somriures, bon rotllo, concerts, castellers, fotos, samarretes, xapes, calendaris i...gresca!

I la satisfacció d'haver organitzat una festa de primera...

LLUNY

Quan no em trobo a gust amb mi mateixa, em sento allunyada de les persones que m'envolten. Potser la por de decebre, de ser jutjada... I em costa demanar ajuda, no sé "reclamar els meus drets" de ser escoltada...em sap greu fer perdre el temps o molestar als altres.

A vegades sento que m'agradaria perdre'm en l'horitzó... per després reaparèixer, amb ànims renovats, entre la gent que m'estima.

NO TINC MÒBIL

Perdo temporalment el mòbil i tot un seguit de petites cosetes se'm dificulten enormement...

només notem la dependència al mòbil quan estem forçats a viure sense!


(aviso, per tant, que si no contesto trucades, sms o etc.. és perquè l'espero poder recuperar aquest vespre. No us enfadeu amb mi!)

MOTIVADA

Curiós, com pot arribar a canviar l'actitud d'una persona. I jo crec que he canviat força.
I en certs moments, inconscientment, potser adopto un nou paper.
El paper de motivada, fent comentaris frikis espontanis, una mica pallassa... amb somriure trapella i mirada apologètica... vaja, com una cría.
Malgrat tinc moments en què em desconcerta, a vegades m'hi sento a gust, amb aquesta part del nou "jo"...

Quin és el secret per gaudir?

En una altra entrada, fa un temps, vaig dir que no tenia cap "hobbie" que em motivés fins a l'extrem. Que les meves aficions eren diverses i variades, però lamentava que potser també fossin poc intenses.

Ara, però, he de rectificar.

Moment: un de qualsevol, després de missa de dissabte..

Companyia: uns quants amics de la parròquia...

Planificació: totalment inesperat! totalment espontani! totalment benvingut!

Activitat: CANTAAAR!!! Aprendre noves cançons, resar cantant... Disfrutar, emocionar-me, la pell de gallina, sentir-me plena!
Com descriure una satisfacció tan gran?

Quan els ulls amenacen de tancar-se,

el record es fa nostàlgic,

la malenconia esdevé tristesa,

la soledat, desconsol.

Enmig de la nit,

aferra't, doncs, a l’esperança,

el petit punt de llum que guia els somnis.

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.

ESTIMAR IMPLICA PATIR

Doncs això. Estimar implica patir. Ja sigui perquè tens por de perdre l'altra persona, que li passi alguna cosa dolenta o bé que s'allunyi de tu. O perquè veus que no li pots evitar el sofriment o bé perquè no et correspon el sentiment que tu desitjaries. A vegades perquè pateixes amb ella quan la veus trista o angoixada, d'altres perquè veus que la seva vida segueix un camí que tu no consideraries el correcte i no saps com fer-li-ho saber o bé no et fa cas. També és probable que t'adonis que has fet mal -potser fins i tot inconscientment- a una persona a qui estimes, o bé no has sabut respondre a les expectatives que s'havien creat de tu i l'has decebut.
Sí, certament, estimar implica patir. Mireu, doncs, si val la pena estimar... mireu com ens arriba a omplir... que fins i tot estem disposats a patir!!!

VANESSA MAE

M'he quedat impressionada. Quin domini!!!!

NO FEM DE LA GENÈTICA LA NOSTRA EXCUSA!!!

Indignant. Trobo indignant l'excusa de la genètica per exculpar-se de qualsevol mal comportament. Com aquesta nova idea que està apareixent ara al·legant que la infidelitat es trasmet genèticament. I si fos així, què? Què importa? Hauríem de ser més permisius, llavors?

A veure, la majoria dels nostres comportaments i les nostres maneres de fer vénen influenciades per genètica: la violència, la capacitat d'estar moltes hores treballant, la simpatia, la tossuderia, la intel·ligència, l'orgull... poques, si és que n'hi ha alguna, de les nostres qualitats són mèrit nostre, la veritat. I -de manera semblant- els nostres defectes no ens acompanyen perquè els escollim nosaltres, no?! I doncs? A una persona violenta, no li demanem que canvii i es torni pacífica? A una persona que és gandula per naturalesa, no li demanem que s'esforci i treballi? I no animem a una persona tossuda a tornar-se obedient?

Així doncs, sí, evidentment que la genètica afecta, però no hem de deixar que aquesta governi el que som, en cap moment no ha de ser la nostra excusa. Em recorda a una sentència de Harry Potter: "Són les nostres decisions i no tant les nostres capacitats les que defineixen qui som".

MANTENINT VIVA LA IL·LUSIÓ

Tot és qüestió de motivar-se, de mantenir viva la il·lusió, d'apostar per una bona causa.

I d'aquesta manera, encara que les comportes del pantà s'haguessin tancat el dia anterior i tornés a baixar poca aigua pel riu Segre, et pots trobar -un cap de setmana aparentment com qualsevol altre- emprovant-te un traje de neoprè, traient-te'l de la calor que fa, i després, amb un rem sota el braç, dins d'una barca i baixant pel riu, tot recordant els vells temps quan el pare i els oncles feien ràfting i algun cop havien hagut de passar per l'hospital abans de tornar a casa... aix! aquells temps!! jeje


Què bé que ens ho vam passar el cap de setmana passat!

DECIDIR... PELS ALTRES

Si practicant de fer allò que ens resulta difícil ens ajuda a créixer i tenint en compte que sempre m'ha costat prendre decisions, he de confessar que sóc molt afortunada: no tan sols m'ha estat donada l'oportunitat de decidir en quin pis viuré el curs que comença, sinó que també he tingut l'honor d'escollir el pis on viuran la meva germana i la Mariona. Es veu que no n'han tingut prou amb la meva companyia i repetiran -per tercer any consecutiu- de companyes de pis. No saben el què es fan...
Vaja, la gran notícia és que TENIM PIS! I us confessaré que em fa molta il·lusió...no sé si ja em veia dormint sota el pont o què, però estic contentíssima d'haver-lo trobat. Encara no m'hi he instal·lat i ja me'l sento meu. I és que... he hagut de decidir unilateralment que ens el quedaríem, sense que les companyes l'haguessin vist abans de firmar el contracte. Amb la Mariona de viatge per França i amb la Sara treballant a Lleida però havent de començar ja a treballar el dia 1 de setembre a Barcelona...les dues dient-me que confiaven plenament en la meva decisió...quin pànic! La pena és que ni jo puc confiar tant en mi mateixa!
I la qüestió és que si fos possible trobar el pis ideal, doncs cap problema. Però no ens enganyem, a Barcelona no existeix el pis perfecte (o almenys no té el preu perfecte) en la zona perfecta. Així que entren en joc cadascuna de les prioritats de cadascuna de les persones que hi han de viure: tot un dilema!
Ara ja m'he tret un pes de sobre, ja l'han vist i no m'han escridassat... i malgrat que el pis és molt petit, és molt lluminós, cuco i acollidor. I el vam anar a netejar l'altre dia... netíssim!
Quines ganes d'entrar-hi a viure!!!

COMUNICACIÓ I CONVIVÈNCIA- el diamant en brut

Avui, si Déu vol, arribaran els pares a casa després d'haver passat més d'un mes a El Salvador. Tinc tantes ganes d'abraçar-los...!!! i malgrat segurament començaran els petits "roces" de convivència propis de després d'un cert temps en què cadascú va a la seva, la il·lusió de veure'ls ja m'ha fet preparar els compeeds perquè no surtin butllofes.

Sí que ens hem comunicat amb ells via mail i algunes trucades telefòniques, però el que més enyoro de la seva companyia són les converses espontànies, el "parlar per parlar", quan ja has dit les coses que consideres importants o purament informatives i passes a les petites cosetes que contes casualment, gairebé "de passada", però que en realitat tenen més substància, no sé si m'explico... els petits detalls, els pensaments d'un moment...
Les converses espontànies et permeten passar del simple "què has fet" al "com ho has viscut", que implica compartir part del que som...i descobrir el diamant en brut que cadascú porta dins.

VIURE EN SOCIETAT

Doncs no. No és una entrada per queixar-me de la societat, de que ens oprimeix i blablabla, que també. Però que no té coses bones?

Un aspecte que jo considero positiu i que sovint veig que molta gent o no el coneix o passa olímpicament, són les normes socials bàsiques establertes, és a dir, la manera com una persona s'hauria de comportar quan es relaciona amb altres persones. Arribats a aquest punt del "discurs" ja hi haurà qui pensarà que aquestes normes només existeixen per situacions formals, que en confiança no és necessari. I potser hauré d'assentir que hi ha normes que són un pèl forçades, però la veritat és que totes les que em passen pel cap en aquest moment són positives.

O no us heu fixat que hi ha persones tan absortes en sí mateixes que sembla que reaccionen de la mateixa manera tan si estan soles com en grup? Expliquen les seves anècdotes, les seves vides -cosa que ja està bé- però en cap moment no es paren a intentar fer sentir còmodes a qui tenen al voltant... no s'interessen per la seva audiència. I total, per a què?... que no són meres estàtues?

I és que... a vegades penso ... potser no necessitaríem tantes normes socials o tantes lleis si penséssim més en els altres!

POR A LA MORT

Quan era força petita, suposo que sí que tenia por a la mort. Deu ser que la por s'encomana quan els adults te'n parlen amb un to seriós, greu i gairebé xiuxiuejant. O bé amb les típiques històries de por....
Després, vaig tenir una temporada en què no entenia què s'havia de témer. Recordo que em sentia tan feliç de viure o d'haver viscut, tan agraïda, o bé potser és que tenia tanta fe, que si pensava en la meva mort només lamentava que els sabria greu a la gent qui m'estimava.
I ara tinc temporades de tot, però el cert és que, tal com recordo que m'havia dit alguna vegada la meva padrina, la perspectiva amb què mires el final de la vida canvia amb l'edat. Al cap i a la fi, és el nostre destí inevitable...
Avui m'he acabat de rellegir l'últim llibre de Harry Potter, i és difícil expressar d'adoració que li professo a aquest llibre. Val, potser m'he passat. No adoració.... però m'encanta! I una de les idees que trobo molt encertada és que morir no és el pitjor que li pot passar a una persona, sinó que -per exemple- viure sense estimar és molt més trist.
Trobo genial, alhora que potser és molt utòpic, tenir creences per les quals et sents capaç de lluitar i ... només el fet de pensar que val la pena donar la vida per un ideal (encara que només ho pensem i després la nostra feblesa com a persones ens faci entrebancar o no ens permeti defensar-lo com creiem que es mereixeria), creure que la vida té un sentit ... això sí que és tenir fe, això sí que és VIURE!