Quan els ulls amenacen de tancar-se,

el record es fa nostàlgic,

la malenconia esdevé tristesa,

la soledat, desconsol.

Enmig de la nit,

aferra't, doncs, a l’esperança,

el petit punt de llum que guia els somnis.

Sortia del tren i en mirar cap a la finestra, veia els seus cabells grisos en el reflex de la senyora gran vestida de negre que li tornava la mirada. Fora era fosc. S'aplanava el cabell que li havia quedat fet un bunyol, gairebé sense esma. S'havia adormit durant el trajecte. Baixava els esglaons amb cura i al seu voltant, veia parelles retobant-se amb un petó, joves somrient i parlant animadament, criatures dormint tranquil·lament dins els carrets. Fent passes curtes i mirant on posava els peus, gairebé arrossegant el bastó, es perdia entre la multitud que s'aplegava a l'andana.
Fora de l'estació, la gent s'anava dispersant i en poc més de deu minuts, cap conversa aliena li feia companyia. Estava sola.
S'asseia a un banc, com esperant algú. I la primera de les llagrimes li començava a desfer el maquillatge.

ESTIMAR IMPLICA PATIR

Doncs això. Estimar implica patir. Ja sigui perquè tens por de perdre l'altra persona, que li passi alguna cosa dolenta o bé que s'allunyi de tu. O perquè veus que no li pots evitar el sofriment o bé perquè no et correspon el sentiment que tu desitjaries. A vegades perquè pateixes amb ella quan la veus trista o angoixada, d'altres perquè veus que la seva vida segueix un camí que tu no consideraries el correcte i no saps com fer-li-ho saber o bé no et fa cas. També és probable que t'adonis que has fet mal -potser fins i tot inconscientment- a una persona a qui estimes, o bé no has sabut respondre a les expectatives que s'havien creat de tu i l'has decebut.
Sí, certament, estimar implica patir. Mireu, doncs, si val la pena estimar... mireu com ens arriba a omplir... que fins i tot estem disposats a patir!!!

VANESSA MAE

M'he quedat impressionada. Quin domini!!!!

NO FEM DE LA GENÈTICA LA NOSTRA EXCUSA!!!

Indignant. Trobo indignant l'excusa de la genètica per exculpar-se de qualsevol mal comportament. Com aquesta nova idea que està apareixent ara al·legant que la infidelitat es trasmet genèticament. I si fos així, què? Què importa? Hauríem de ser més permisius, llavors?

A veure, la majoria dels nostres comportaments i les nostres maneres de fer vénen influenciades per genètica: la violència, la capacitat d'estar moltes hores treballant, la simpatia, la tossuderia, la intel·ligència, l'orgull... poques, si és que n'hi ha alguna, de les nostres qualitats són mèrit nostre, la veritat. I -de manera semblant- els nostres defectes no ens acompanyen perquè els escollim nosaltres, no?! I doncs? A una persona violenta, no li demanem que canvii i es torni pacífica? A una persona que és gandula per naturalesa, no li demanem que s'esforci i treballi? I no animem a una persona tossuda a tornar-se obedient?

Així doncs, sí, evidentment que la genètica afecta, però no hem de deixar que aquesta governi el que som, en cap moment no ha de ser la nostra excusa. Em recorda a una sentència de Harry Potter: "Són les nostres decisions i no tant les nostres capacitats les que defineixen qui som".

MANTENINT VIVA LA IL·LUSIÓ

Tot és qüestió de motivar-se, de mantenir viva la il·lusió, d'apostar per una bona causa.

I d'aquesta manera, encara que les comportes del pantà s'haguessin tancat el dia anterior i tornés a baixar poca aigua pel riu Segre, et pots trobar -un cap de setmana aparentment com qualsevol altre- emprovant-te un traje de neoprè, traient-te'l de la calor que fa, i després, amb un rem sota el braç, dins d'una barca i baixant pel riu, tot recordant els vells temps quan el pare i els oncles feien ràfting i algun cop havien hagut de passar per l'hospital abans de tornar a casa... aix! aquells temps!! jeje


Què bé que ens ho vam passar el cap de setmana passat!

DECIDIR... PELS ALTRES

Si practicant de fer allò que ens resulta difícil ens ajuda a créixer i tenint en compte que sempre m'ha costat prendre decisions, he de confessar que sóc molt afortunada: no tan sols m'ha estat donada l'oportunitat de decidir en quin pis viuré el curs que comença, sinó que també he tingut l'honor d'escollir el pis on viuran la meva germana i la Mariona. Es veu que no n'han tingut prou amb la meva companyia i repetiran -per tercer any consecutiu- de companyes de pis. No saben el què es fan...
Vaja, la gran notícia és que TENIM PIS! I us confessaré que em fa molta il·lusió...no sé si ja em veia dormint sota el pont o què, però estic contentíssima d'haver-lo trobat. Encara no m'hi he instal·lat i ja me'l sento meu. I és que... he hagut de decidir unilateralment que ens el quedaríem, sense que les companyes l'haguessin vist abans de firmar el contracte. Amb la Mariona de viatge per França i amb la Sara treballant a Lleida però havent de començar ja a treballar el dia 1 de setembre a Barcelona...les dues dient-me que confiaven plenament en la meva decisió...quin pànic! La pena és que ni jo puc confiar tant en mi mateixa!
I la qüestió és que si fos possible trobar el pis ideal, doncs cap problema. Però no ens enganyem, a Barcelona no existeix el pis perfecte (o almenys no té el preu perfecte) en la zona perfecta. Així que entren en joc cadascuna de les prioritats de cadascuna de les persones que hi han de viure: tot un dilema!
Ara ja m'he tret un pes de sobre, ja l'han vist i no m'han escridassat... i malgrat que el pis és molt petit, és molt lluminós, cuco i acollidor. I el vam anar a netejar l'altre dia... netíssim!
Quines ganes d'entrar-hi a viure!!!

COMUNICACIÓ I CONVIVÈNCIA- el diamant en brut

Avui, si Déu vol, arribaran els pares a casa després d'haver passat més d'un mes a El Salvador. Tinc tantes ganes d'abraçar-los...!!! i malgrat segurament començaran els petits "roces" de convivència propis de després d'un cert temps en què cadascú va a la seva, la il·lusió de veure'ls ja m'ha fet preparar els compeeds perquè no surtin butllofes.

Sí que ens hem comunicat amb ells via mail i algunes trucades telefòniques, però el que més enyoro de la seva companyia són les converses espontànies, el "parlar per parlar", quan ja has dit les coses que consideres importants o purament informatives i passes a les petites cosetes que contes casualment, gairebé "de passada", però que en realitat tenen més substància, no sé si m'explico... els petits detalls, els pensaments d'un moment...
Les converses espontànies et permeten passar del simple "què has fet" al "com ho has viscut", que implica compartir part del que som...i descobrir el diamant en brut que cadascú porta dins.

VIURE EN SOCIETAT

Doncs no. No és una entrada per queixar-me de la societat, de que ens oprimeix i blablabla, que també. Però que no té coses bones?

Un aspecte que jo considero positiu i que sovint veig que molta gent o no el coneix o passa olímpicament, són les normes socials bàsiques establertes, és a dir, la manera com una persona s'hauria de comportar quan es relaciona amb altres persones. Arribats a aquest punt del "discurs" ja hi haurà qui pensarà que aquestes normes només existeixen per situacions formals, que en confiança no és necessari. I potser hauré d'assentir que hi ha normes que són un pèl forçades, però la veritat és que totes les que em passen pel cap en aquest moment són positives.

O no us heu fixat que hi ha persones tan absortes en sí mateixes que sembla que reaccionen de la mateixa manera tan si estan soles com en grup? Expliquen les seves anècdotes, les seves vides -cosa que ja està bé- però en cap moment no es paren a intentar fer sentir còmodes a qui tenen al voltant... no s'interessen per la seva audiència. I total, per a què?... que no són meres estàtues?

I és que... a vegades penso ... potser no necessitaríem tantes normes socials o tantes lleis si penséssim més en els altres!

POR A LA MORT

Quan era força petita, suposo que sí que tenia por a la mort. Deu ser que la por s'encomana quan els adults te'n parlen amb un to seriós, greu i gairebé xiuxiuejant. O bé amb les típiques històries de por....
Després, vaig tenir una temporada en què no entenia què s'havia de témer. Recordo que em sentia tan feliç de viure o d'haver viscut, tan agraïda, o bé potser és que tenia tanta fe, que si pensava en la meva mort només lamentava que els sabria greu a la gent qui m'estimava.
I ara tinc temporades de tot, però el cert és que, tal com recordo que m'havia dit alguna vegada la meva padrina, la perspectiva amb què mires el final de la vida canvia amb l'edat. Al cap i a la fi, és el nostre destí inevitable...
Avui m'he acabat de rellegir l'últim llibre de Harry Potter, i és difícil expressar d'adoració que li professo a aquest llibre. Val, potser m'he passat. No adoració.... però m'encanta! I una de les idees que trobo molt encertada és que morir no és el pitjor que li pot passar a una persona, sinó que -per exemple- viure sense estimar és molt més trist.
Trobo genial, alhora que potser és molt utòpic, tenir creences per les quals et sents capaç de lluitar i ... només el fet de pensar que val la pena donar la vida per un ideal (encara que només ho pensem i després la nostra feblesa com a persones ens faci entrebancar o no ens permeti defensar-lo com creiem que es mereixeria), creure que la vida té un sentit ... això sí que és tenir fe, això sí que és VIURE!

SORPRESA

Em dec estar fent gran...

Obro els ulls quan sento la Sara cantant-me "moltes felicitats" i ve a despertar-me a l'habitació presentant-me una coqueta de vidre per esmorzar mmm... davant la meva sorpresa i la meva ment encara processant...
Com pot ser oblidar el dia del meu sant? D'acord, d'acooord, el 22 d'agost NO és Sta Regina, però a casa nostra passa un fenòmen extrany amb això del Sants; per començar, quan érem petites mai rebíem regals per l'aniversari, sinó un pastís -deliciós, això sí. Però era exclusivament en el dia del nostre Sant que rebíem els regals corresponents. Una tradició com una altra perquè recordéssim el dia....mmm... i per altra banda, mai he celebrat el meu sant quan pertoca, sinó que se'm felicita per Maria Reina. Una altra tradició ben original!

Així que avui ma germana m'ha hagut de recordar que era el dia del meu Sant, no pq no sàpigui que és el 22 d'agost, sinó pq no sabia que avui era 22 d'agost... sí, definitivament, estic perdent facultats...

PS: !!!!QUÈ FORT!!!! Ni jo mateixa sé el dia en què visc!! Avui ha estat el dia 21 d'agost. És demà el dia 22!!!!! Ja veieu, avui ho he celebrat, i encara tinc tot demà per celebrar-ho de nou!

ENIGMA

Aquesta entrada va dedicada a la fantàstica parella de Party que vaig tenir ahir.
Apa, Oriol, ja estaràs content, eh?

I de regal... aquest enigma que sé que t'alegrarà el dia! jeje

"6 homes necessiten 6 dies per fer 6 forats.
Quant de temps necessita un sol home per fer mig forat?"

CAMINO DE SANTIAGO

Del 5 al 15 d'agost: Camino de Santiago.

I ara toca sortir de la petita bombolleta creada per l'ocasió. Comencem a notar l'olor corporal que desprenem com a bons peregrins, notem progressivament més i més pressió de la civilització i deixem de cantar com a bojos motivats...
Caminar amb keds enlloc de botes de muntanya: he tingut ocasió -per primer cop- d'experimentar el què són les ampolles als peus i anar auto-mentalitzant-me "no hay dolor, no hay dolor..." a cada passa que em fa veure les estrelles. També m'he estrenat en el dolor de bessons... Aï!!!
Anar xerrant tranquil·lament amb els companys de camino i distreure'm amb les grans converses fins oblidar el mal de peus, descobrint a qui no coneixia, compartint amb tots les vivències d'aquests dies, rient com una boja i fent el pallasso durant les hores mortes, tocant la guitarreta a l'estil més cumbayà, posant per fotos per semblar estar abraçant la catedral i fent vídeos de les situacions més ridícules!
Però per molt que ho expliqui.... no hi ha com viure-ho. Moltes gràcies a tots!!! Ha estat genial!

No puc sinó pensar que Déu m'estima...
la vida és certament un meravellós regal!!!

Nits de vacances

Quan els ulls es comencen a tancar però encara no vols anar a dormir. Quan et venen ganes de llegir, de mirar pelis, de jugar a mil jocs (fins i tot estil Trivial!!!), de xerrar amb els amics... però el cos et diu "prou" i "descansa". I has d'anar a dormir malgrat tu mateixa, malgrat les ganes de continuar activa. Vas a dormir però amb la il·lusió de poder fer moltes coses l'endemà.
Què fantàstiques, les nits de vacances!

VISCA LA RUTA DE JOVENÍVOLS

Arribem de ruta esgotats, alguns amb mal de peus, d'altres amb les esquenes fent "crek", hi haurà qui ja estava fart de la dieta hiper-calòrica necessaria per aguantar el ritme i hi haurà qui ja somiava no haver de pixar al mig del camp i poder-se dutxar decentment. Cert. Però tots arribem amb un somriure als llavis i indubtablement, amb ganes de repetir. I doncs...us n'expliquem el secret?

Ens hem superat a nosaltres mateixos; alguns carregant la tenda, d'altres aguantant el mal de peus o de genolls estoicament. Tots hem pujat al Bessiberri...i quina vista! Hem estat capaços de gaudir de la natura, del silenci de la muntanya, de banyar-nos al riu (o posar els peus, com a mínim) i de fraternitzar amb els mosquits. Hem rigut de valent amb les nombroses parides, anècdotes o per cap raó en concret, només perquè el riure es contagia... Hem fet pinya. Ens hem ajudat entre nosaltres. Hem donat i hem rebut. En definitiva, ens ho hem passat pipa.

I doncs, què més es pot demanar?

Ara -ja lliures de la "ronya contexturitzada" que ens feia semblar més morenos i havent sabut apreciar de nou les comoditats de la civilització- encara ens quedem amb molts bons records, amb moltes fotos xulíssimes per immortalitzar els millors moments i amb la satisfacció que tot ha sortit rodó!
Visca els Jovenívols!

RUTA 08

No tinc paraules.

7 dies intensos disfrutats al màxim i no tinc paraules...
només...
GRÀCIES!!!

**Quan se'm passi el síndrome malencònic-entusiàstic post-ruta potser podré ser més el·loqüent**

A vegades

A vegades m'agradaria poder dir que estic trista
sense que ningú provés de consolar-me.
A vegades m'agradaria poder dir que em sento sola
sense que ningú vingués a fer-me companyia.

I a vegades voldria sentir-me trista i sola
però algú em sorprèn amb una paraula amable,
un gest carinyós o un senzill detall sincer.
De manera que tan sols puc esboçar un somriure,
alçar els ulls rient de mi mateixa
i pensar "De què coi m'he de queixar..?"

P.D: Te quiero

Aquesta tarda he anat a veure la peli "PostData: Te quiero" al cine i val a dir que les meves expectatives no estaven pels núvols. Potser aquest fet també influeix en el fet que m'hagi agradat molt la peli- clar que si esperem poc, és difícil decebre'ns. M'ha agradat i us la recomano. No us desvelaré la trama, ja que es pot contar ben ràpid però potser no es captaria l'essència. Moments molt tendres (però sense deixar de tocar de peus a terra) per emocionar-me i plorar, altres moments d'esclafir a riure i altres de reflexió.

Diria que el sentiment global que m'ha despertat la peli és que la vida no és perfecta (no tot surt com havíem planejat o com desitjaríem), però que pot ser molt bonica. Que les persones ens equivoquem o no sempre reaccionem de la millor manera, però que tenim la gran sort que -imperfectes com som- encara podem estimar-nos.
I ha reforçat la meva opinió que es pot considerar que les persones estem soles al món (o en tot cas, ens hi podem sentir), però per combatre-ho només cal que extenguem una mà...i arriscar-nos a que algú ens l'agafi.

CLASSES PARTICULARS

Aquest mes estic donant classes particulars d'anglès i francès durant els matins. I trobo que és tan fantàstic, això de les classes particulars: poder anar al ritme que li convé a cada estudiant, poder veure on són les mancances que té de la matèria, poder veure on dubta, què necessita reforçar, explicar-ho de tantes maneres o tantes vegades com faci falta fins que s'entèn, que et tinguin confiança com per fer-te preguntes, de manera que tots els dubtes quedin aclarits... veure que realment l'estudiant avança, progressa, li van quedant els conceptes clars, que té ganes d'aprendre més i més i fins i tot, que es diverteix o que ha aconseguit apreciar l'idioma o si més no, sentir-s'hi còmode. Idear noves maneres per fer-li matxacar vocabulari, gramàtica, ortografia... no és pas una tasca avorrida, es pot ser tan creatiu com es vulgui!
S'està despertant la meva vocació per la docència?

3 ESGLAONS d'Arass

Quan era petita, els meus pares em van ensenyar a resar abans d'anar a dormir.
Feia un temps que no me'n recordava. Fins que ahir vaig sentir que ho necessitava.

Tres esglaons- Arass

Si tu has optat per compartir-ho tot, pq m'hi nego jo?
Quines són les cadenes que em sepulten dins d'una tomba de plata i or?
Hi ha tantes coses que em tenen aferrat, hi ha tantes aficions que no em deixen caminar
hi ha tantes coses a posseïr que l'enveja no em deixa dormir...

Si tu has optat per ser insultat, pq m'hi nego jo?
Qui em posa a la defensiva, qui em fa tornar els cops*?
Hi ha tantes coses que m'inflen l'orgull, hi ha tantes màscares, tant d'ocult,
hi ha tantes cuirasses al món que ens impedeixen saber qui som...

Si tu has optat pel darrer lloc, pq m'hi nego jo?
Quin és l'esperit que em fa elevar tan lluny del teu costat?
Hi ha tantes coses que em tenen enganyat, hi ha tantes fantasies per comprar,
hi ha tantes foteses inútils que em volen apartar del teu costat...

Si tu ets pobre, menyspreat i humiliat, pq m'hi nego jo?
Quin és l'instint de conservació que paralitza el meu cor?
Dóna'm un cor pobre per estimar-te, dóna'm menyspreus per apropar-me, dóna'm unes mans humils, senzilles per poder ajudar-te!!!

Jesús, vull optar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera,
Jesús, vull saltar per tu, vull seguir-te a tu, acull-me sota la teva senyera...


Escolteu un petit tast d'altres cançons d'Arass: cliqueu aqui.

*Retocat*

Un adéu i un a reveure!

Per fi ja he acabat els exàmens. Com sempre després d'una època d'estrés intensa, desorientació i pèrdua del nord. Ja no tinc un objectiu clar. No hauria d'estar estudiant?-diu la petita veueta. NOOO!!!! PER FIII!!!!! Molts petits objectius que havia deixat aparcats comencen a imposar-se. Cansada i incapaç de sortir de festa com hauria volgut, torno al pis. Torno al pis de Rocafort gairebé per últim cop, i per empaquetar la resta de coses que em queden desperdigades per tot arreu. Si que se n'acumulen, d'andròmines! M'entra la malenconia, malgrat ja havíem parlat de deixar el pis, potser encara no me n'havia fet la idea... m'ha enganxat per sorpresa el fet d'haver de desallotjar...records de moments compartits en aquest pis, en aquesta època de la meva vida en el pis... un adéu.

CONTRADICCIÓ

Potser intentar evitar viure sense contradiccions és, al capdavall, somni dels il·lusos.
No existeix blanc sense negre i sovint van de la mà.

...la coherència és una utopia...

PRE-EXAMENS

Així anem... encara no he fet ni un sol examen i ja estic esgotada. Cervell exprimit, ja no sóc capaç ni tan sols de mantenir una conversa decent, i encara menys de redactar un text amb una certa lògica.

Demà provarem els nostres coneixements de mecànica quàntica... i a seguir estudiant. I és que, com diu el meu pare, la carrera és una cursa de fons.

Sort i ànims als qui s'examinen i en cas de nervis o angoixa, recordeu:
"Qui fa el que pot no estar obligat a més!"

ASSABORINT LA PLUJA

Després d'estudiar intensament a l'hemeroteca tot el dia, creia meréixer un bon sopar de restaurant. Clar que no esperava que de dins del plat em sorgís companyia: un cuc treient el nas enmig de l'amanida!!!
Tornant a casa amb la calma, sense paraigua, m'he deixat empapar per les gotes que queien. I és que... per què intentar restar seca, per què no deixar-me impregnar d'allò que m'envolta? I deixar-me sorprendre de la sensació relaxant d'anar singing in the rain....

Foto que vaig fer aquest estiu a Noruega.

A vegades els petits detalls són els més bonics. Us heu fixat amb les gotes d'aigua enganxades a la teranyina? Sembla un collar de perles!

DUES CANÇONS ESPECIALS

Últim dia de curs a U.L. i les hem cantades.

Hi ha cançons que m'ajuden a pregar, a sentir-me viva, a recordar-me allò que m'importa.... simplement, em toquen.

L'he sentida i cantada moltes vegades, però encara m'emociona cada vegada que la torno a sentir o a cantar. Hi ha cançons que simplement tenen i transmeten FORÇA.

FENT CAMI

Fent camí per la vida

em tocarà menjar la pols,

ficar-me al mig del fang

com ho han fet molts,

compartir el poc aliment

que porto al meu sarró,

tant si m'omple la joia

com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,

vindran dies d'il.lusió,

com la terra és incerta

així sóc jo,

dubtaré del compromís

i a voltes diré no,

o em mancarà quan calgui,

decisió.

_Però lluny a l'horitzó

ja lliure de l'engany

veuré milers com jo

que van vencent la por.

Alleugiré el pas

duent amb mí el sarró

i avivaré amb el cant

el pas dels meus companys.

Endavant!

_Amb la llum resplandent

la força del vent

m'empeny endavant.

Són els homes que van vencent

la por.

Es la joia i l'esperit

la força i el crit

que em guia endavant.

Tan lleuger

com el pas dels meus companys.

Sempre li he trobat un toc malencònic, però des que van morir els meus padrins i la vam cantar al seus enterraments, li associo un sentiment, una sensibilitat especial. Se'm posa la pell de gallina en sentir-la i no la deixaria mai de cantar.

LES BENAURANCES

Serem feliços en la pobresa
si amb les mans buides veiem l'amor de Deú.
Si a l'esperança obrim el cor.
Deixem-ho tot i guanyarem el cel.
Serem feliços en la humilitat.
Si ens fem petits iamb el cor senzill.
Serà la nostra heretat la Terra, la Terra.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços en compartir
donant de franc quelcom del nostre temps
a qui se sent sol i oblidat.
Podrem gaudir la vida al regne etern.
Serem feliços si som transparents,
si se'ns llegeix als ulls sinceritat.
Podrem sentir dins del cor
el Déu vivent, el Déu vivent.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

Serem feliços cercant la Pau
trencant cadenes, vivint en llibertat.
Si desterrem rancúnies i odi,
esdevindrem fills del Pare Estimat.
Serem feliços si som perseguits
quan perdonem aquell qui ens ha ofès.
El nostre anhel no serà
mai destruït, mai destruït.

Si el gra de blat no cau a terra i mor
és impossible que doni fruit.
Aquell que dona la vida per el seu germà
tindrà sempre el Senyor.

MOTIVACIÓ i PASSIÓ

Vaig començar l'aventura de la carrera de física sense una gran passió. Potser per "descarte". La veritat és que al batxillerat m'agradaven totes les assignatures, i potser fins i tot em sabia greu haver de limitar els meus estudis posteriors a només una àrea, deixant de banda coses molt interessants que també hauria pogut aprendre.
Però bé, el cas és que tant la física com les matemàtiques eren maques. Les entenia i m'agradaven. Els professors d'aquestes assignatures les plantejaven com un repte, sense donar-nos-ho tot mastegat, i malgrat no era un sistema que complagués a tothom, a mi em motivava.
Em divertia amb les matemàtiques abstractes però trobava que la física explicava més el món en què vivim i li donava sentit a tot plegat. Així doncs, vaig tirar per física.
Ja veieu, quina història més poc romàntica. Ni una curiositat desmesurada per l'astronomia, ni per la meteorologia, ni per la quàntica, ni per la relativitat,... sinó més bé un interès calmat o una satisfacció a l'aconseguir entendre algun fenòmen que segurament mai no m'havia ni plantejat.
Però el més trist del cas és que, com en el cas dels estudis, tota la resta. Ni tan sols un hobbie appassionant, sinó molts de menys intensos entre els quals m'agrada anar variant. A vegades, trobaria a faltar alguna passió, algun hobbie que no m'arribés a cansar mai, algun tema de la física que em motivés fins a l'extrem. Però hi ha coses que no s'escullen.
Tornant al tema de la carrera, segurament mai aconseguiré ser una gran científica. Potser tampoc no és el meu objectiu. És cert, sempre em qüestiono mil perquès, però tenen poc a veure amb física. Amb l'interès, es neix o creix?

COM APROFITAR UN DIA D'ESTUDI

Arriben trencant el clima força silenciós que regna a la sala. S'asseuen davant. Ella treu els apunts i els distribueix desordenadament per damunt la taula. Ell treu un carpesà totxo, però ni tan sols un bolígraf ni un llapis ni un subratllador. Tampoc no treu l'actitud d'estudi. Potser se l'ha oblidada a casa. Es queda mig recolzat amb un braç i inclinat cap a ella. Parlen, un pèl massa fort. No saben xiuxiuejar. Típic. Ell li pregunta dubtes, però... dissimula el seu interès per la resposta. Ignoren la resta de persones intentant concentrar-se al seu voltant. Estan al seu núvol. Ella s'enrojola quan no sap respondre a les preguntes que ell li formula sobre la matèria. Ell passa els fulls del seu carpesà, de blocs en blocs, sense mantenir-se més de 2 minuts a cada pàgina i amb l'atenció ben lluny de les fórmules, girant-se per fer-li comentari rere comentari i observar com riu. Ella deixa caure els seus cabells per davant de la cara i se'ls recull sovint.

Aconsegueixo concentrar-me i perdo de vista i d'audició al parell. Potser perquè em poso taps. I m'endinso novament al meravellós món de la física estadística.

Quan torno a ser conscient dels del davant és perquè ell està donant copets a la taula. Aixeco la vista i veig que, realment, sembla que no han avançat massa en el coneixement de la matèria que intenten estudiar...però qui diu que no havien avançat en altres temes?... torno a dirigir la meva atenció als apunts, tot just per sentir la veu del noi proposar, així tan casualment, que anéssin a sopar fora...

Aix...algú encara no entèn per què està plena la lligoteca?..ups, perdó, la biblioteca!

POR DENTRO...POR FUERA...

No m'agrada anar a comprar roba. O més ben dit, mai tinc ganes d'anar-hi, malgrat que un cop hi sóc, provant-me de tot... doncs depèn del dia fins i tot em diverteixo!

...i llavors...com que mai trobo el moment d'anar de botigues...m'anava molt bé tenir l'armari de ma germana ple al mateix pis de Barcelona... qui em coneix ja sap que gairebé totes les contades vegades que algú em diu: "oh, quina samarreta més mona que portes!" o bé "oh, que fashion que vas avui!", admeto que la peça de roba digna d'admiració no és meva sinó robada de la germana... però ara que la Sara treballa a Lleida, se m'ha acabat el txollo!

Però no és del fet que sóc un desastre amb la roba del que volia parlar. El cas és que hi ha dies en què necessito vestir especialment cutre, no sentir-me gens arreglada, una samarretota i qualssevol pantalons, posar el mínim esforç en el meu aspecte físic. Em preguntareu el perquè i segurament no sabré explicar-ho massa o donar cap raó convincent, us semblarà una xorrada si us dic que és per sentir-me equilibrada. Per ajudar-me a donar importància a aquells aspectes que crec que en tenen, per ser jo mateixa, per sentir-me autèntica, per poder trobar-me a mi mateixa, per poder saber qui sóc i qui em valora pel que jo vull que em valorin, per passar desapercebuda els dies en què m'agradaria ser invisible o per poder estar més còmoda.

Curiós. El cert és que amb la nostra aparença expressem més del que sembla de la nostra personalitat o estat d'ànim.

VIDA EN COLOR....o en blanc i negre.

Hi ha qui diu que els colors ens transmeten sensacions.
A mi m'agrada el color verd.
Sovint és considerat el color de l'esperança.

Però si vas atabalada per la ciutat i el teu estat d'ànim no et permet aixecar la vista de terra... el gris del ciment pot semblar que domini la teva vida.
Si vols arribar ràpid als llocs i agafes el metro, et pot semblar que l'única llum que il·lumini la teva existència ha de provenir d'una font artificial: bombetes, fluorescents,... que n'és fàcil d'oblidar, en alguns moments, que existeix el sol!