jueves, 13 de mayo de 2010
Ja no es tenyeix les canes que li surten entre els cabells ondulats, que havien estat tan foscos i havien resultat tan encisadors. Tornant a casa carregada de bosses amb la compra de tota la setmana, espera que un veí vegi que va carregada i li obri la porta de l'ascensor. Lliura una mà de la càrrega que sostenia per agafar les claus del seu pis del bolso- dues voltes per obrir- agafa de nou la bossa plena de llaunes i pots, i amb el peu tanca de nou la porta amb un cop sec. Ho deixa tot damunt la taula del menjador, es deixa caure al sofà i prem el botó que li cau més proper del comandament a distància de la tele, per averiguar quin programa veurà avui mentre sopa.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
I potser està cansada, que sent que hi ha alguna cosa que no la fa feliç tot i que no sabria dir el què exactament. Apaga la tele i té ganes d'anar a dormir -la compra pot esperar una mica més sobre la taula-. Abans d'anar a dormir passa pel lavabo i es mira al mirall. Comprova un cop més que els cabells blancs l'envelleixen en excés però no troba l'esma per decidir-se anar al supermercat i comprar tint -la perruqueria és massa cara i per a dones d'alt nivell, no com ella-. S'estira al llit, sent la fredor dels llençols i s'encongeix com quan era petita per conservar més la pròpia calor. I mentre se li van tancant els ulls recorda els ulls d'aquella senyora a la peixateria que la miraven desitjosos d'encetar una conversa -estava massa cansada en aquell moment, tant de bo la torni a veure un altre dia-, i aquell veí que li ha obert la porta amb amabilitat i... lentament un petit somriure, potser el primer des de fa molt de temps, comença a despuntar en la seva cara, i... -potser no hagi estat tan buit tot plegat-
Què guai escriure la història a mitges!!!!
:D
Gràcies, Carme!!!!
Publicar un comentario