RETROBAMENT

Avui m'he trobat amb la Maite. Ja tenia ganes de veure-la i és curiós com, malgrat que feia temps que no ens vèiem, encara li tinc la confiança i el carinyo com si fes tan sols unes hores que portéssim separades... excepte que amb moltes més anècdotes per contar!
Mentre fèiem un beure i caminàvem pel Carrer Major, m'ha anat posant al corrent de les seves darreres novetats i hem recordat els vells temps en què tocàvem juntes i ens emocionàvem amb les peces... i és que ens quedaven tan maques....!!! Ara tindria ganes de tornar-hi, agafar la flauta travessera i tocar alguna d'aquelles peces encantadores amb acompanyament de piano. Ja hem dit que ho farem algun dia, aviat. Sobretot, que no es perdi la il·lusió!
*A la foto, la Maite i jo practicant per l'últim duo que vam tocar juntes, ara ja fa....buff...dos anys!

MOLT MÉS QUE UN COTXE...

I és que el cotxe aquest que veieu a la foto, que ja està per jubilar, per mi ha representat molt més que un mitjà de transport. Ara toca dir-li adéu perquè ha anat aguantant com a pogut però ara no funciona... i tot i que sembli una tonteria, em sap greu.
Ha estat per mi i per la meva família com una segona casa. Cada estiu, amb els nostres viatgets, si n'havíem passat hores dins d'aquest cotxe!!! Escoltant els mítics cassettes amb historietes de l'Enid Blyton dels quals vam aprendre tant d'anglès ma germana i jo. Jugant a encertar el personatge que un de nosaltres es pensava. Mirant el paisatge per la finestra (quan fèiem cas al pare) o bé clapant ben a gust perquè érem massa petites per conduir. Tenint converses profundes tots quatre, i també de més banals. Sentint-nos més units que mai en el nostre cotxe que ens feia de bombolleta en el país extrany que ens envoltava, on els conductors seien a la banda dreta del cotxe... Intentant trobar lloc per les cames en un habitacle ple de maletes i bosses i trastos que ja no tenien lloc al maleter.
Agraeixo totes les bones estones que hem arribat a passar-hi dins i totes les possibilitats que ens ha ofert, permetent-nos desplaçar al nostre aire i unit-me moltíssim als pares i a la Sara... Jo mai he entès de cotxes, i cap cotxe per sí sol no em diu res, però recordaré aquests moments passats dins d'un Opel Vectra com uns dels més memorables de la meva infància!!!

PLANETA ROCAFORT 06-07

Doncs sí, aquest curs ha passat volant. I el fet de compartir pis amb les fantàstiques habitants del planeta Rocafort que sortim a la foto ha estat tot un privilegi. Malgrat els dubtes inicials sobre canviar de la residència al pis d'estudiants, trobo que ha estat un pas endavant. Sí, és cert, s'ha de prendre noves responsabilitats i requereix una mica més de temps, no ho negaré. Anar a comprar el menjar, mantenir un cert ordre i netejar una mica el pis, i el més difícil: conviure amb gent a qui li agrada VentdelPla...! jejeje Però qui ha dit que acceptar responsabilitats és dolent? Ben al contrari, és important anar adquirint-ne i sobretot... sortir-se'n! I trobo que per ser un començament no ha resultat gens malament. Seguint fidelment (o no tant) la típica roda de serveis de campaments, hem anat mantenint el nostre piset mínimament decent i hem pogut gaudir (i també patir) amb la llibertat d'horari d'arribada a casa. Hem après que cal esperar fins l'endemà abans de trucar als mossos... valuosa lliçó! xD
En fi, ara que ens despedim de la Cèlia i que la Mariona, la Sara i jo donem la benvinguda a la Laura, fent una valoració del curs, estic satisfeta de les decisions preses. I com que amb això del pis ja hi tenim la mà trencada... quines juergues que ens esperen aquest any!

RUTA 07

No hi ha com les comoditats de casa: aigua sense litines rajant per l'aixeta, WC digne, llit còmode amb coixí tovet, no passar fred, menjar a la nevera... i justament ho valoro quan marxo una setmaneta de ruta i ho trobo a faltar. Però poder prescindir de totes aquestes coses ha estat genial! Ara enyoro els nois i noies amb qui hem estat i la resta de monitors, aquests dies de convivència intensa. Què bonic és anar adquirint confiança i aprendre a estimar a la gent que ens envolta! Què bonica és la sensació d'haver fet un cim, d'haver-nos ajudat mútuament, aportant el nostre granet de sorra pel grup, fent una tasca o una altra segons les nostres capacitats! Què bonica és la vista, el paisatge, les cares de felicitat, les rialles sorolloses i les discretes, els ulls il·lusionats, les converses apassionades, els cotilleos, els moments de silenci i els somriures sincers...! La generositat, l'amistat, el companyerisme, l'esforç, la gratitud....

Així que gràcies, Alba, Anna, Ares, Maria, Neus, Núria, Raquel, Pau, Edu, Eduard, Adan, Albert Lanzaco, David, Guillem, Marc, Gerard, Albert Peruga, Francesc, Enric i Oriol. Vosaltres ho heu fet possible. I també gràcies, Marta, Víctor, Samuel, Núria i Jordi. VISCA JOVENíVOLS!

Aquesta foto meva és de l'any passat.

AVIAT...DE RUTA

Ara em toca pensar en tot allò que puc necessitar durant la setmana de ruta. Sembla fàcil, però em costa prescindir de molts elements còmodes i útils però que realment són innecessaris (que de fet, continuo considerant-los necessaris però que pesen massa, ocupen massa, ...i passaré sense). Curiós com la perspectiva canvia el que és necessari i el que no. I és que el fet de carregar-ho tot a les espatlles limita bastant la quantitat de coses que em puc endur. Així que canvio el xip i penso: "realment és IMPRESCINDIBLE, això?". I m’adono que moltes coses no ho són tant com pensava.

Uf..quina tarda! Quatre hores per comprar les tonelades de menjar que ens cruspirem els vint-i-quatre durant la ruta. Tants carros de compra plens impressionen...

A la foto, els monitors i exmonitors de Jovenívols.

PRIMERA ENTRADA

Aquí va la meva primera entrada en aquest blog. La veritat és que no sé si tindrà gaire continuitat, perquè no he aconseguit mai ser gaire constant escrivint en blogs o fotologs que em creo jo. Potser per falta de temps, per mandra, perquè em sembla que si escric alguna cosa ha de ser un text llarg, profund i ben pensat, que realment fos reflex del que penso. I això requereix esforç, massa esforç. Perquè malgrat m'agrada molt pensar, no sempre acabo traient conclusions profundes, i si arribo a algun pensament que crec que val la pena, prefereixo compartir-lo a l'instant amb les persones que tinc al costat per poder contrastar opinions i enriquir-nos mútuament. Espero, però, poder escriure de tant en tant i anar explicant el que em passi pel cap al moment. Ahhh, i per cert, em presento: sóc la de la foto i em dic Regina. Una abraçada!