Barcelona em parla...

... i l'Avinguda Diagonal és la veu més el·loqüent:

de la facultat fins a Passeig de Gràcia, caminant, com si així la distància s'esvaís, em parla de les persones que he conegut al llarg de la carrera, em recorda les converses al bar de geo, se'n riu de les estones esperant el bus cap a Lleida davant de Palau Reial o corrent a buscar el metro per no perdre el tren. Em parla de les escapades cap a l'Starbucks després d'alguna pràctica esgotadora, xerra sobre els sopars improvitzats als baruchos prop de Maria Cristina i totes les converses que s'hi produïen, em senyala els carrers per on baixava segons el pis on vivia, enraonem sobre situacions viscudes i fins i tot rondina sobre alguna tarda de provar vestits a El Corte Inglés o de compres a Francesc Macià. Parloteja sobre persones, moments, cançons, sentiments... tots viscuts o comentats sota l'esguard del mateix carrer.
El to de la seva veu, però, si bé que pren un aire malencònic, està ple de tendresa i felicitat pel que l'Avinguda Diagonal i jo hem pogut compartir. I li agraeixo aquest record preciós.

Restaré, doncs, ben atenta: Barcelona em parla, no voldria pas perdre'm les seves altres veus.