De totes les coses maquesNo sé com començar aquest escrit. Una pàgina en blanc per omplir amb pensaments, idees interessants. Res no em sembla estar a l'altura, però, de ser plasmat en paraules. M'encanten les paraules. Admiro els escrits ben fets. Tot i això, a vegades les paraules són tan inefectives per expressar el que realment sentim o pensem... que encara és més gratificant quan s'aconsegueix apropar-se al que volíem transmetre des d'un bon principi. Escriure també ordena els pensaments, fa prendre consciència del que s'escriu. Potser perquè ens ho pensem dues vegades i llavors està ple d'intencionalitat. O potser perquè ens surt espontani i el text pren un caire més realista i subjectiu. Sigui pel que sigui, visca les paraules, que poden arribar a tenir tanta força, i que fins poden prendre vida pròpia. Nosaltres només les prenem prestades i gran servei que ens fan. Malgrat això sembla un homenatge a la paraula, per mi particularment no hi ha res com una mirada i un somriure, que poden contradir en qualsevol moment qualsevol paraula. Això sí que costa de falsificar, i no ho podem prendre prestat de ningú altre, és totalment nostre. Personal. Intransferible. El·loqüent. Generositat, dubte, inseguretat, avorriment, eufòria... És una expressió autèntica com cap altra. Una mirada que parla per si sola, un somriure que pot deixar indefens qualsevol contrincant. Si voleu ho explico amb paraules, si voleu us descric el gran poder d'una mirada i d'un somriure, i escriuria frases i frases, metàfores, comparacions, molts adjectius i alguns verbs... però resultaria en va. No provocaria en vosaltres l'escalfor que pot transmetre la lluentor als ulls d'algú que et mira i et diu clarament, sense ni obrir la boca, que t'estima.
